Sobre el dol i el dolor - David Kessler & Elisabeth Kübler-Ross

 CAT-ESP-IT

CAT Aquest llibre me'l va deixar una companya a la feina; sentia les coses que jo deia, les angoixes i inquietuts que em venien, el meu dolor,... La mare acabava de desaparèixer de la meva vida, després de tota una vida convivint-hi i molt estretament als darrers temps.

Vaig dir-li que igual aquest llibre em feia plorar i que si havia de ser així que potser no el llegiria. Aquest llibre només està indicat, crec jo, per a les persones que han perdut un ésser estimat, només té ple sentit llegir-lo si t'ha passat una cosa així. Ratlla a rattla em sentia identificat amb tot el que explicava, les altres persones que havien passat per una situació similar tenien les mateixes pors, els mateixos sentiments.

En realitat, m'ha fet molt bé llegir-lo. Encara és recent, amb prou feines quatre mesos. No és el mateix ara que durant el primer mes.

Sobre el dol i el dolor, David Kessler i Elisabeth Kübler-Ross

ESP En este libro se relatan una multitud de experiencies de personas que han perdido a un ser querido. Trata sobre el dolor que experimentaron tras el suceso, ya haya sido esperado por una enfermedad, como imprevisto por un accidente fortuito. El caso es que hace un momento estabais y ahora solo estás tú y eso, emocionalmente, parece imposible de gestionarlo.

Para mí, la ayuda recibida a través de esta lectura reside más que nada en el constatar en que todo lo que he estado sintiendo estos meses son cosas que suceden a todo el mundo, que no se debe luchar por no llorar, aunque sea en público, que uno no debe preocuparse por estar triste; más bien es al contrario, la tristeza nos ayudará a salir, que a todos nos vienen remordimientos de "si hubiera... ...a lo mejor no habría sucedido",... 

Me ha gustado leerlo; cuando me lo prestaron dije que si me hacía llorar no querría leerlo. En algún momento he debido llorar, sí, no necesariamente leyendo el libro. 

Sobre el dol i el dolor, David Kessler i Elisabeth Kübler-Ross

IT Lei, da un tempo a questa parte, mi diceva "voglio che tu sappia che ti voglio bene assai" e io le dicevo che anch'io le volevo benissimo. E lei, ancora una volta, rispondeva a me "io di più, poiché sono la madre e, naturalmente ti amo moltissimo".

Questo libro mi è stato prestato da un'amica, pensava che avrebbe potuto aiutarmi in un momento di grande dolore per la perdita di mia madre. All'inizio, ero scettico, le dissi che si mi faceva piangere, smetterei di leggerlo; ma invece ho capito che un libro così era solo per essere letto da qualcuno che aveva perso una persona cara.

Si tratta delle testimonanze di tantissime persone che spiegano come è stato el suo lutto e il dolore quando sia il marito, la madre, un amico se n'è andato, si potesse prevedere o, invece, fosse stata una cosa subita. Tutto ciò viene dopo, tutto il dolore, è normale, si deve piangere, è normale pensare che forse è stato colpa nostra, che durante l'ultimo giorno tutto poteva essere andato meglio, che pensassimo che non si potrà essere più felice in futuro, che...

La morte e il morire

PODI-.

Barche da pesca - botes

 CAT-IT-ESP

CAT Les he vistes de sempre, sobre la sorra de la platja de Calella, i als 80 les veia també navegar properes a la costa; un fil de llum que ara ja ficats a XXI no veig mai.

Va ser, però, en Josep Pla i un recull de contes ampordanesos que me les va fer veure amb una certa estima i afecte. Si bé, el primer record de veure barquetes d'aquest tipus sobre les sorres és de quan devia tenir 6 o 7 anys a Cambrils...

--------------

IT Barche da pesca, carine e che guardo con un certo affetto da quando ho letto un noto poeta catalano - che scriveva in prosa ma che per me è pura poesia, non descrive, carezza quello che vede con le lettere -. Era una raccolta di piccoli racconti sull'Empordà, zona costiera nella provincia di Girona, e le barchette sempre venivano fuori come parte del paesaggio.

ESP Ahora siempre las veo sobre la arena, supongo que en algún momento continuarán haciéndose a la mar. En los 80 recuerdo bien que unos puntitos de luz se veían siempre cerca de la playa, sobre el agua, eran ellas. Ahora, no los veo, no digo que no salgan, yo no los veo.

¿Tantos pescadores continúan habiendo en Calella? En los atardeceres, sobre todo de invierno - en verano el turismo lo desvirtúa todo - se les ve echar sus cañas al mar desde la orilla. ¿Y las barcas...? simplemente lo desconozco, lo que ocurre con ellas. No dejo de ser un turista más, en realidad...

PODI-.

Formentera Blues - Xavier Moret

CAT

El Marsans, un nou ric, contracta els serveis d'un detectiu de Barcelona - Max, s'en diu - a través d'un amic comú, el Roc, periodista de professió. El Marsans acaba d'adquirir una casa a Formentera - li sentirem dir contínuament fromentera - i al començar a remenar terra per tal de fer-hi una piscina han trobat uns ossos. Tot i que hi ha una investigació oberta per part de la policia, el Marsans té pressa i encarrega al Max que s'afanyi a descobrir a qui pertanyien i què els havia portat allà.

Amb aquesta excusa argumental, el Max i el Roc viatgen a Formentera i recorren tot un seguit de llocs i personatges que provenen dels anys hippies de l'illa, quan els peluts la van prendre per tal de fer el seu propi paradís, a finals dels 60 i inicis dels 70. Tant el Max com el Roc havien passat una curta temporada en aquella època a l'illa i tota la trama es mou entorn a la rememoració de l'època, els canvis avinguts i un gust nostàlgic pels temps que foren i que ja s'han esvaït.

PODI-.

23 aprile: giornata mondiale del libro / día del libro

CAT-IT-ESP

La Rambla - 23/04/2015

Any 1616, 23 d'abril; moren Cervantes, Shakespeare i Garcilaso de la Vega. De fet, Shapeskeare va morir 10 dies després, però el fet que a Anglaterra no s'hagués adoptat encara el calendari gregorià va fer que aquell nostre 3 de maig fos per a ells també 23 d'abril. Mirar llibres, comprar-ne o simplement passejar en un ambient festiu,... Sant Jordi.

-------------------

Il 23 aprile 1616 morirono due scrittori: Cervantes e Garcilaso de la Vega. Dieci giorni dopo anche lo fece Shakespeare (in Inghilterra, in quel tempo, dieci giorni dopo il nostro 23 aprile, anche era 23 aprile poiché loro non avevano ancora adoperato il calendario gregoriano).

In questa giornata i libri si mostrano e vendono in strada; gli scrittori presentano le sue nuovissime opere, firmano i libri, la gente li guarda, li compra e poi li regala ai suoi amici, fidanzati, figli,... In Catalogna quel giorno si lavora ma nelle strade l'ambiente è assolutamente festivo.

-------------------

El día del libro - 23 de abril -; en Barcelona la calles se llenan de transeuntes que miran, hojean, compran,... libros, ya sea nuevos que de anteriores ediciones. Luego no está claro que se lea mucho... Yo, leyendo libros habitualmente, invierto muchísimo menos tiempo que antes de que aparecieran los internets y otros ladrones de tiempo...

PODI-.

L'isola del giorno prima - Umberto Eco

IT-CAT-ESP

Un libro che tratta sulla gara che c'era tra gli inglesi e i francesi per scoprire il modo di fissare la longitudine. Parliamo dei XVII e XVIII secoli e la navigazione. I naveganti potevano determinare la latitude sulla quale stavano (attraverso gli astri) ma non erano in grado di stabilire la longitudine... Lo scoglio fondamentale c'era sapere con esattezza l'ora di Londra (o Parigi, a seconda della nave) per potere dire a quale differenza oraria stava la nave (quando nei musei vediamo tanti orologi di quest'espoca, possiamo capire la sua importanza). Fino all'arrivo degli orologi di precisione (John Harrison) questo era pratticamente impossibile.

Un uomo naufraga nel Pacifico e arriva a una nave - il Daphne - abbandonata davanti due isole. Lui pensa che sia arrivato al meridiano 180; cioè il posto in cui inizia il giorno; gli antipodi... A Oriente sarebbe il giorno di ieri, a Occidente, oggi (se ci trovassimo a Occidente di questo meridiano).

Nel frattempo che è da solo nella nave, scrive lettere; lettere d'amore a una sua amata... Queste lettere ci rapportano tutta la storia del nostro protagonista, Roberto della Griva, e serve a Eco per mostrarci diverse vicende dell'epoca: l'assedio a Casale - Monferrato -, una lotta tra spagnoli e francesi; ci sono occhiolini a Giordano Bruno -penso io- nel personaggio di Saint Savin; le polvore di simpatia (una cosa di streghe).

In quest'epoca si pretende adattare la scienza assunta con la religione e rifiutare la scienza nuova che non è ancora stata totalmente provata.

A un punto del romanzo Roberto inizia, independentemente delle lettere, un romanzo immaginario. Un romanzo dentro del romanzo... Per noi, può essere tanto reale quanto può esserlo questo che stiamo leggendo... E viaggiamo per mondi di fantasticheria.

Altri pensieri di Roberto...: Filosoficamente è più difficile pensare alla nascita che alla morte. Si capisce meglio il tempo che verrà dopo di noi che quello di prima.

Lo stesso di sempre: con Umberto Eco sempre c'è qualcosa da imparare.

-------------------------

L'ILLA DEL DIA ABANS

Un llibre que ens parla de l'època en que es descobrien noves terres i no se sabia ubicar-les al mig dels oceans. No sabia, la humanitat, determinar exactament la longitut (est-oest), qüestió fonamental a l'hora de llançar-se a la conquesta del món per part de les potències europees.

--------------------------

LA ISLA DEL DÍA DE ANTES

Un hombre naufraga y va a parar a un barco abandonado. Estamos en las antípodas; las antípodas de Londres, quien sabe si delante de las islas de Salomón, un poco a Oriente es "ayer", un poco a Occidente es "hoy".

A través de escritos del protagonista, nos adentramos en la época en que intenta descubrirse algún método fiable para determinar la posición en un puntos alejados de referencias conocidas. El problema mayor era la longitud, que a través de las estrellas no podía determinarse como se hacía con la latitud.

PODI-.

COMBRAY DE LLUNY - Josep Maria Pinto

CAT

Primer de tot, encara que no ho digui a la solapa, aquest llibre no és una novel·la; es tractaria més aviat d'una conversa que el Pinto manté amb nosaltres, portada de tal manera que la meva intervenció no es fa necessària, perquè els seus comentaris, tot deixant anar el seu punt de vista del que ens explica, no són exposats de manera tancada. A mi, en tot cas, em sembla estar participant d'una conversa.

A la primera part ens parla de llibres, o més aviat lectures, sobre les quals vol dir alguna cosa, resaltar algun aspecte que considera comentable, i segurament la proximitat amb que l'estic llegint rau en que vàries d'aquestes lectures també han estat llegides per mi i, coincidint o no amb les seves reflexions, veig que estem parlant de coses comunes.

Café i llibre. ...I punt de lectura.

La segona part, però, ens parla de coses que si bé en la concrecció poden ser-nos llunyanes, el to de conversa que segueix fent servir ens les relaciona amb altres coses que poden haver-nos succeït a nosaltres en situacions paral·leles.

(els sets màgics de Thomas Mann, m'havien passat per alt...)

PODI-.

Jo confesso - Jaume Cabré

Abans de començar a llegir aquest llibre, donava per fet que el seu títol era "el pes de la cultura", però això tan sols era una referència a les seves 1000 pàgines. Després me'l deixà, tal com va dir-me que faria (gràcies!).

Després d'unes primeres pàgines amb un cert embull de personatges i èpoques, poc a poc vaig veient clar qui és qui i quan passa què i és que anem saltant de personatges, interlocutors i escenes quasi que de línia en línia, fins que un agafa el punt de la lectura i sincronitza la lectura amb l'escriptura.

I és que al poc veiem que de la imaginació de l'Adrià van sortint altres històries de gran interés, barrejades amb la seva realitat, que ja és una història en sí mateixa. Imaginació de l'Adrià o... ...o no?

De mica en mica, però, anem entrellucant el perquè d'aquest estil... Encara que hi ha moments que ratlla l'esquizofrènia. De vegades em recorda al "Pedro Camacho" que va crear Vargas Llosa en el seu La Tía Julia y el escribidor, inspirat al seu temps en Raúl Salmón, escriptor, periodista i també alcalde de La Paz. Però no hi té res a veure...

-Hau; no trobes que estàs canviant de llibre? -va dir Àguila Negra.
-Què??
-Que marxes del "jo confesso" i te'n vas a un que vas llegir la pila d'anys fa.
-Jo parlo del que vull.
El xèrif Carson va estimar-se no dir res, però vaig sentir com una escopinada seca queia al terra, interpretant-se així l'adesió al comentari d'Àguila Negra.

615428

Uns brocanters, un violí, un monestir del Pallars, un gran amic, "tu" (a qui va dirigida tota la història),... Tot, des de les llavors fins a les notes musicals, explicat pas a pas però no necessàriament en l'ortodòxia que inicialment demanaríem. De fet, tot plegat es redueix a la història d'un violí, el Vial.

Durant tota la narració, entre escopinades seques del xèrif Carson i comentaris adients d'Àguila Negra, estem tranquils de saber que el sol, mentre es pon per Trespui, toca amb absoluta certessa el campanar de l'abadia de Santa Maria de Gerri.

Una història genial, magistral, que enganxa d'una manera,... ...que enganxa d'una manera així!

PODI-.

Elisabeth Eidenbenz i la maternitat suïssa d'Elna (1939 - 1944) - Tristan Castanier i Palau

La Guerra Civil Espanyola ha acabat. Als perdedors, en molts casos, no els queda altra que fugir d'Espanya. Molts, la majoria, ho fan a peu, direcció França. El país veí espera que arribin refugiats des d'Espanya, però mai no havien pensat que arribessin en aquell número... A les platges del Rosselló hi van haver fins a 500.000 persones que fugien d'Espanya.

Els camps de refugiats on varen ser acollits no donaven a l'abast; tenien unes condicions excessivament precàries, amb manca de tota mena de mínimes comoditats. Un d'aquests camps, que eren dits camps de concentració, era el d'Argelers. Es trobava a la platja, totalment filferrat, amb algun accés al mar. La gent arribava a ensorrar-se per tal de contenir inúltiment el fred, els petits morien tant de fred com de manca d'alimentació i els nadons... Els nadons amb prou feines sobrevivien uns dies i algunes mares, veient el patiment dels seus petits i com se'ls anaven morint als braços, arribaven a ofegar-los al mar...

camp de concentració d'Argelers

En aquests camps també s'hi refugiaren gents perseguides pels nazis de diferents països d'Europa. Els vents regnants a la França de Vichy no afavorien precisament un acolliment entusiasta, ni per part de l'Administració ni de la població.

Enmig d'aquest escenari, l'SSE (servei suís de socors als infants) s'ofereix a prestar ajut humanitari i ho fa centralitzat en facilitar el naixements que es produïen en aquestes circumstàncies. Moltes dones arribaven als camps embarassades, d'altres eren violades...

El llibre ens relata, acompanyant-se de multitud de fotografies, com era aquest oasi que s'ubicava al castell de Bardou (després d'haver estat en altres indrets) i que acollia a les futures mares, alimentava els nadons, tenia condicions higièniques envejables...: era la maternitat d'Elna, la directora de la qual fou l'Elisabeth Eidenbenz, una voluntària del SSE que ja havia col·laborat en la Guerra Civil Espanyola a través de la Ayuda suïssa. Se'ns descriu des de la comptabilitat portada, les cures fetes, el finançament, els esforços per al seu manteniment...

PODI-.

Afirma Pereira - Antonio Tabucchi (Sostiene Pereira)

CAT-ESP-IT

Afirma Pereira que en temps on opinar de política pot ser contraproduent, no opinar-ne també pot ser-ho. Afirma Pereira que conèixer aquell noi revolucionari va obligar-lo a prendre partit sense voler prendre cap mena de partit, afirma Pereira.

Sostiene Pereira que en tiempos en los cuales opinar de política puede ser contraproducente, no opinar también puede llegar a serlo. Sostiene Pereira que haber conocido aquel chico revolucionario le obligó a tomar una posición sin querer formar parte de ninguna, sostiene Pereira.

Sostiene Pereira che quando opinare di politica si fa nei tempi nei quali potesse essere pericoloso, non opinare anche potesse esserlo. Sostiene Pereira che conosciere quel ragazzo rivoluzionario gli obbligò a prendere parte senza volere partecipare affato, sostiene Pereira.
"Le ragioni del cuore sono le più importanti", sostiene Pereira".

PODI-.

Rèquiem - Antonio Tabucchi

Doncs va ser que havent tornat de Lisboa vaig tenir encara set de passejar pels seus carrers i fou per això que l'atzar "googlerià" impulsat per mi em portà a llegir aquest llibre.

El protagonista apareix un calorós matí de juliol a Lisboa, amb l'objectiu de veure una persona al vespre. Passa tot el dia topant-se amb personatges, alguns d'aquí, altres de "l'altre costat", però tots ells protagonitzant petits relats que transcorren en diferents indrets de Lisboa.

el llibre,

el meu punt de lectura

Els paratges lisboetes pels quals el nostre protagonista va movent-se no són fàcils d'identificar per a qui només ha estat turista durant 5 dies.... Internet m'ha acompanyat en la lectura d'aquest llibre, permetent-me la recerca sobre el mapa de les rues, els terreirros, largos,... fent que pogués ubicar-me bastant bé als diferents barris segons el moment de la lectura. Les històries, d'altra banda, són bastant disteses i prou curtes com per tenir la sensació d'anar passant d'una a altra amb una agilitat saltarina que va transportant-nos al passat del protagonista amb les diferents troballes i trobades que va fent al llarg d'aquell dia de juliol calorós.

D'altra banda, l'últim dels personatges, el Seu Convidat, l'objectiu de ser aquell calorós dia de juliol a Lisboa, és un dels de "l'altre costat", dels que ja no hi són,... és algú que no és nomenat pel seu nom en cap moment (el Meu Convidat, diu). Malgrat tot, vaig intuir en tot moment que seria "ell", representant-lo així al meu punt de lectura des de la primera pàgina llegida del llibre. ...I "ell" era "ell", és clar que sí, així ho vaig veure confirmat amb un parell més de recerques internàutiques amb les poques pistes que l'autor ens ofereix en la conversa que hi manté.

davant el Teatre Nacional de Sao Carlos,

pedestal del poeta portuguès

Fernando Pessoa.

PODI-.

La consciència de Zeno - Italo Svevo

CAT

Doncs aquest llibre me'l va recomanar en Paul Auster. Bé, ell no ho sap... Quan Nat, el protagonista de Brooklyn Follies, deia en un determinat moment que estava llegint la consciència de Zeno el que feia era recomanar-me'l. Així, de la mateixa manera que alguns fets imprevistos menen la vida dels protagonistes d'Auster, també les lectures que ells mateixos fan podrien portar a les meves lectures, per decisió pròpia, és clar, però també per l'imprevisible fet, per a mi, que aquest títol aparegués en aquelles pàgines.

Doncs bé, de la biblioteca Jaume Fuster, de la plaça de Lesseps barcelonina, va sortir aquest exemplar que comento avui.

Qui és en Zeno? un senyor que fuma molt, que fuma molt des que era un jovenet i que des que era un jovenet que vol deixar-ho. És una lluita entre la voluntat A i la voluntat B, totes dues residents dins el mateix individu. És el "pecador" que diu, totalment convençut, "no ho tornaré a fer mai més" però un cop i altre cau en el seu vici.

També el Zeno és una persona que li passen més coses, algunes són autèntics despropòsits, sempre justificats pel fet de ser explicats des del punt de vista del que els comet; justificats al moment de produir-se'n, però clarament conscient de les coses al moment d'explicar-les.

De fet, la seva vida va entre "el pecat", el remordiment i la redempció, passant d'un estat a l'altre amb una alegria... Zeno fa un acte de reflexió explicant els seus actes del passat amb els pensaments, molt sovint contraris als mateixos actes, que es produeixen paral·lelament a eixes seves accions.

Tot ens ho explica Zeno; la seva relació amb les dones, el que els deia i perquè els ho deia, el que pensava mentre deia les coses, les contradiccions de pensament (que d'altra banda, tots tenim i que es produeixen en el decurs dels esdeveniments més quotidians), les motivacions que aparentment tenen els seus actes (aparentment per a ell mateix, fins i tot)...

Molt bo!

PODI-.

1714. La guerra de Successió - Joaquim Albareda (resum del llibre)

CAT

  Un llibre en format d'entrevista on pregunta Joan Esculies i respon Joaquim Albareda. Un bon llibre per entendre uns fets que molts cops s'obvien quedant-nos només amb la part més "vistosa".

   Què passà abans del 1714 per tal d'arribar-se al 1714?

  El rei Carles II, de la disnastia dels Àustries, mor sense descendència. Tenia dos possibles hereus del tro: Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV, rei borbó francès, i l'arxiduc Carles d'Àustria, fill del seu cossí Leopold I. El cas és que el Rei va ser pressionat per diferents cantons, abans de morir, perquè es decantés per un o altre.

  D'una banda, escollint el borbó es pretenia centralitzar més la política dels regnes (Castella i Aragó) per tal d'intentar ser una mica més com a França, on això estava tenint un cert èxit polític i econòmic. Això no implicava, d'entrada, que s'haguessin suprimir les relacions diferenciades que es tenia amb els territoris de Castella i els de la Corona d'Aragó.

  D'una altra banda estava Carles d'Àustria, que perpetuaria la dinastia dels Àustries als territoris hispànics. Carles II havia designat, de fet, un hereu de consens, Josep Ferran de Baviera, que va morir abans que Carles II, per la qual cosa aquest últim va haver de decidir-se per una de les dues opcions que li quedaven. Va optar per Felip d'Anjou, que esdevinguè Felip V.

  En poc temps es veiè que Felip V no estava gaire per mantenir els pactes territorials que eren vigents fins llavors. És cert que convocà Corts, però molt a renec. Així que els catalans -d'entrada no de manera institucional- van començar a tenir tractes amb els anglesos per tal de recolçar iniciatives que portessin a la Corona a l'Arxiduc Carles, que se'l veia més pel tema de regnar per a diferents territoris mantenint les Constitucions dels mateixos. D'altra banda, un borbó no afavoriria les bones relacions comercials que els exportadors d'aiguardent tenien amb els anglesos. Aquests, els anglesos, estarien d'acord en ajudar els catalans perquè en ells tampoc els interessava un poder massa gran dels borbons en aquella Europa i preferien equilibrar la cosa deixant que guanyés volada el candidat austriacista. Un dels grups que va començar a mobilitzar-se va ser "els vigatans", coneguts així per l'origen de molts dels seus integrants.

  Arran d'aquestes mobilitzacions i acords, els anglesos entren, via marítima, a Barcelona el 5 d'octubre de 1705, mentre "els vigatans" intentaren extendre la revolta contra Felip V arreu de Catalunya (no tothom s'hi avenia i, al igual que durant la Guerra dels Segadors, algunes poblacions oferien el seu suport en uns moments però no en altres, moltes vegades en funció de les coaccions que rebessin).

  Al 1706, l'arxiduc Carles va ser proclamat rei a Madrid com a Carles III, si bé s'establí a Barcelona.

  Al 1713, amb el tractat d'Utrech, se signa la pau d'aquest conflicte, que en realitat té abast europeu, Carles III deixa Barcelona per anar-se a Viena. Malgrat tot, a Barcelona, "la junta dels braços" decideix de continuar resistint, fins i tot sabent que ja no tindrien ni l'ajut militar ni financer de les potències europees que fins ara sí havien tingut. Va optar per una causa perduda...?

  ...No exactament, lluitant-hi, encara hi havia una minsa oportunitat; no fent-ho, la repressió que ja es veia que imposava Felip V als territoris guanyats de València i Aragó donava moltes menys esperances que els resistents sobrevisquessin. Els únics punts que ho farien serien Barcelona, Cardona i Mallorca.

  El cas és que l'11 de setembre de 1714 Barcelona cau després de tretze mesos d'assetjament sobre la ciutat. L'atac final es donà durant el darrer mes, des del 12 d'agost. El conseller en cap, Rafael Casanova, resultà ferit aquell dia 11 i el comandant Villarroel, també ferit, va decidir de capitular a les dues del migdia. Des de l'anterior juliol, 7000 baixes d'entre els resistents i 10000 dels ocupants.

  Un parell d'anys després, al 1716, els decrets de Nova Planta suposaven una ruptura total amb l'anterior sistema de monarquia composta: un rei, dos territoris. Això va desaparèixer i s'imposà un únic sistema, el castellà. Es mantinguè, però, el dret civil català, cosa que no passà al País València i l'Aragó, on Felip V aplicà la Nova Planta el 1707 amb molta més duresa, ja que no havia guanyat encara la guerra (encara que l'Aragó recuperà el dret civil amb posterioritat).

  Els furs de les províncies basques no foren suprimits perquè tant elles com Navarra formaven part de la Corona de Castella i els seus interessos comercials, a diferència dels catalans, ja anaven en sintonia amb les línies de Felip V pel que fa a les relacions amb França.

  podi-.

Per les valls on es pon el sol - Pep Coll

CAT

Lectura feta arran d'un post del Ricard sobre aquest llibre. Me l'he llegit i he trobat interessant els recorreguts fets, fins i tot arribant a imaginar que algun dia potser em decidiria a seguir les seves passes amb una bona colla que al seu temps em seguís a mi.

Com molts altres llibres, és aquest un dels que jo acabaria molt abans del seu acabament; fins i tot l'acabaria sense ressoldre cap final, més que el propi final de les caminades pirinenques.

Conté aquest llibre moltes expressions poc emprades, algunes correctes, d'altres no diria que incorrectes però sí que no han estat recollides per l'Institut d'Estudis Catalans. En tot cas, expressions que donen caràcter a l'escriptor de cartes a sa mare, que al cel diu que està.

Em quedo, però, amb el lloc on parla de les coses que el cervell nostre ens autoamaga, per tal d'intentar protegir-nos dels nostres propis records. Les coses que el cervell ens autoamagua per tal de no esclatar-nos a la cara, les coses... Les coses que, amagades estant, no fan més que altres coses siguin les que ens esclatin amb una violència que no tocaria...

podi-.

 

La Guerra dels Segadors - Xavier Torres Sans

 És un resum històric dels fets que van succeir entre el 1640 i el 1659.

  En resum, tal com diu l'epíleg, la Guerra dels Segadors hauria començat com una reacció espontània davant una sèrie de greuges que van patir-se al mig de la Guerra dels Trenta Anys que disputaven els Àustries i els Borbons pels dominis de determinats territoris d'Europa, coincidint amb un canvi en les relacions que Felip IV -de la casa dels Àustries- volia tenir amb els territoris dels quals era monarca; relacions que s'havien basat fins ara en una mena de "jo et dono i tu em dónes".

  Al cas del Principat, el rei havia de venir a parlamentar amb els representants catalans i aquests havien d'estar d'acord amb el que el rei demanava, a qui, d'altra banda, també demanaven al seu torn allò que creien convenient.

  Als volts del 1640, els enfrontaments amb els Borbons per la conquesta del castell de Salses va fer que al Principat s'instal·laren els anomenats tercios o soldats que havien de combatre. Un cop acabat el conflicte concret de Salses, aquests tercios continuaren a l'espera d'altres esdeveniments i ho feren a diferents poblacions del Principat, els pobladors de les quals havien de còrrer amb gran part del manteniment d'aquestes tropes, provocant de mica en mica les protestes dels pagesos que veien com estaven abusant d'aquella situació.

  Fins no feia gaire, els exèrcits que havien de combatre en diferents territoris que estaven sota el monarca eren compostos de gent del mateix territori, però això havia canviat sota la influència del conde duque de Olivares, que aconsellava al rei unes "polítiques" que anessin en la línia que el tracte amb la gent que estava en els seus dominis fos el més igualitari possible, que no hagués un "procediment" diferent amb les terres de Castella, les d'Andalussia, les d'Ultramar o les del Principat. En aquest sentit, va instaurar-se la Unión de Armas, que no era altra cosa que fer que els exèrcits del rei fossin formats per gents del tots els territoris del monarca, en les proporcions, això sí, suposadament proporcionals de cada territori en funció de múltiples factors com la població, no sempre acuradament mesurada.

 Aquest punt feia que els tercios "allotjats" al Principat no fossin considerats com gent de la pròpia terra, agreujant-se així la sensació de perjudici que als pagesos produïa la seva estança.

  Tot això generà les primeres revoltes dels segadors, que intentaren fer fora els soldats i que fins i tot cremaven les seves pròpies cases i en fugien quan sabien que els soldats estaven a punt d'arribar a alguna població per a quedar-s'hi un temps (a Santa Coloma de Farnés, per exemple).

  Les protestes anaren a més i a més, com ens relata el llibre, i entre tant la Diputació Provincial, amb Pau Claris al seu front, intentava de negociar amb en Felip IV a través del conde duque de Olivares per tal d'intentar aturar els abusos, però aquest mal conseller reial no feia més que entorpir, sinò agreujar, la situació.

  Arribats a un punt tal, s'acordà demanar ajut al Borbó Lluís XIII; més que demanar ajut, el que acordaren els representants catalans fou no estar sota el reialme de Felip IV i es passà a estar sota el de Lluís XIII, en unes condicions similars de "jo et dono i tu em dónes" a la que estaven abans amb Felip IV. Això fou al 1641-2 fins el 1652, si bé les dates no han d'expressar un procés que fos com un fet compacte a tot el territori. No tothom estava d'acord en això (es debatia molt sobre el fet que el rei hispànic era considerat el rei natural dels catalans, no així el borbó i d'altra banda, en tot aquest període, no totes les poblacions feien costat al mateix rei, cosa que anava variant en funció de situacions de fam, de desenvolupament de determinades batalles,...).

  Val a dir que els mateixos greuges patits pels pagesos per part dels tercios hispànics van ser patits per part de les tropes franceses durant el període de la Catalunya Francesa.

  Finalment, amb la Pau dels Pirineus -que res no tenia a veure amb el conflicte català en concret (el Principat feia anys que havia tornat sota el regnat de Felip IV, si més no d'una manera oficial, ja que encara hi havia batalles que feien que uns territoris passessin a unes mans o altres)- arribà la fi de la Guerra dels Trenta Anys, fent-se un bescanvi de territoris aquí i allà i determinant que la suposada "frontera natural dels Pirineus" dividís allò que seria territori francès de l'espanyol.

  L'autor acaba dient que aquella gent no es movia tant per patriotisme com per una simple situació de "m'estan fotent i m'hi resisteixo". Només al s. XIX els fets de la Guerra dels Segadors prengueren un caire nacionalista -inexistent en el moment dels fets- i patriòtic com a vehicle d'interesos que eren propis del s. XIX en sí mateix.

  Molts fets concrets són explicats en aquest llibre, tants que un acaba amb la sensació que allò que t'expliquen resumidament i que conté una línia molt clara de com van anar les coses està força allunyat de les raons que en el seu moment van determinar les diferents maneres d'actuar.

PODI-.

 

José Saramago - les intermitències de la mort

  "L'endemà, ningú no va morir..."

  Començar així un llibre implica tota una història prèvia tant o més llarga que el propi llibre.

PODI-.

Vaig creue que el meu pare era Déu - Paul Auster

CAT

Un llibre que en sí mateix, més que llibre, és ràdio. Més de vuit-centes històries que els oidors de la National Public Radio (NPC) van enviar per tal que en Paul Auster les expandís per les ones radiofòniques.

Vuit-centes històries que tenen molt a veure amb allò que jo anomeno "univers lligat", de les quals tan sols una fa referència a la ràdio (perquè n'hauria d'haver cap que n'hi fes?).

La ràdio, efímera de per sí, es converteix d'aquesta manera en alguna cosa més permanent. La ràdio americana, en aquest cas, que ha arribat fins a Barcelona no pas per ones ni tampoc per l'internet, sinò a través d'un llibre.

podi-.

Vol de nit - Antoine de Saint-Exupéry

Vol de nit és l'últim llibre que m'he llegit. L'autor de el petit príncep ens trasllada aquí al món dels primers anys de l'aviació comercial i, en concret, les interconnexions dels diferentes "correus" de llatino-amèrica amb Europa a través de Buenos Aires.

o

L'experiència, però, ens narra sobre la instauració dels vols nocturns, perquè els avions perden la rapidessa del dia respecte als trens per la nit (si no vólen).

La part que més m'ha agradat és la que explica com el pilot Fabien viu una temible tempesta a dins la seva carlinga i com va comunicant-se a través del seu telegrafista amb Buenos Aires, d'estació telegràfica en estació telegràfica, per tal de donar comptes de la seva situació.

o

Jo crec que fins i tot sentia el soroll de l'avió sense necesitat que l'escriptor en fes menció.

o

A la foto, el llibre amb el meu particular punt de lectura.

o

podi nocturn-.

un parell d'apunts - Atrapados en el hielo

Foto: Una tenda de campanya a sobre el gel. A l'esquerra de la tenda, un home assegut a sobre d'un paquet. Darrera la tenda, roba estessa agafada a diferents pals.

<>

Peu de foto: campament Oceà "és inconcebible, fins i tot per a nosaltres, que vivim en una colossal barcassa de glaç, que amb prou feines fa metre i mig, que ens separa de les dues mil braces de profunditat de l'oceà i anant a la deriva segons el caprici del vent i les marees cap a on Déu vol saber" (Hurley, diari)

<>

Més endavant... La tarda del 21 de novembre, poc després de donar de menjar als gossos, mentres llegien i conversaven tranquil·lament en les seves tendes, els homes van sentir en Shacklenton cridar:-Se'n va, nois!

<>

Van sortir corrents i, des de la plataforma de vigilància i altres posicions aventatjoses, van veure els últims moments d'existència de l'Endurance. Amb la popa alçada, va enfonsar-se amb una ràpida cabussada, la proa primer.

<>

"Va produir-se un silenci estrany al campament -segons observà en Bakewell-. Pel que fa a mi, se'm va fer un estrany nus a la gola i em costava engolir... Ara ens trobàvem molt sols."

<>

-Se n'ha anat, nois -va anunciar en Shackleton en veu baixa des de la plataforma de vigilància. I al seu diari, va escriure-:"A les cinc de la tarda se'n va anar a pic de cap: la popa, la que havia provocat tots els problemes, fou l'última a enfonsar-se. No puc escriure més al respecte".

Què emocionant!!

podi és podi-.