ESPAIS EN EL SEU TEMPS

 ESP-IT

ESP Con motivo del 95 aniversario del edificio de la Oficina Principal de Correos en Barcelona (Barcelona OP), una de las trabajadoras - Rosa Franco Mendoza - de dicho centro nos muestra una pequeña parte de un trabajo fotográfico personal basado en el edificio y en las instalaciones que fueron y que en su día le dieran sentido, sobre todo la parte relacionada con el Telégrafo, que era de importancia capital en tantísimas comunicaciones gubernamentales, de prensa y también privadas. Todo, os lo aseguro, hecho con muchísima emotividad, cariño y amor.

De todo ello, en el edificio queda poco o nada, tan solo espacios sin su tiempo.

Del 16 de mayo al 14 de junio se pueden ver sus fotográfias - de bastante calidad - en soportes absolutamente postales así como objetos e instrumentos que en su día formaron parte de la cotidianidad de sus trabajadores.

Más información sobre Rosa:

ESPACIOS EN SU TIEMPO - ROSA FRANCO MENDOZA

Sala de portadoras, donde venían dadas todas las conexiones telegráficas

(mi cámara parece haber captado toda esa electricidad remanente en el ambiente)

archivo de telégrados

panel de medidas del clavijero

Sacas para el transporte de correspondencia

Vestíbulo de atención al público con bicicletas de reparto

Buzón y entrada con puertas giratorias,

actualmente en uso para acceder al vestíbulo donde atender al público.

-------------------------------------------------------------------------------------

IT L'uficcio postale in cui lavoro ha fatto pochi giorni fa novantacinque anni! È per ciò che una mia collega, che è anche fotografo, ci mostra delle belle fotografie degli spazi postali - e soprattutto telegrafici - dell'edificio che sono già smontati. Oggi sono grandi stanze vuote, ma dobbiamo ricordare che le poste furono la prima rete sociale a collegare tutti gli esseri umani del pianeta. La cosa consisteva a dare un messaggio a una persona e questa persona andava a un posto e lo dava a un'altra che lo derivava a... ...e finalmentee arrivava - ancora lo fanno - al destinatario.

In realtà si tratta di un lavoro personale di Rosa Franco Mendoza che ha fatto con molta cura e amore, poiché questo palazzo - il nostro uficcio postale - forma parte della nostra vita. 

Barcelona OP (ufficio centrale)

PODI-.

ASTRAL (Open Arms)

CAT-IT-ESP

Durant els dies previs a Nadal de 2019, el vaixell Astral, de l'organització no governamental catalana OPEN ARMS, ha estat ancorat al Moll de la Fusta del port de Barcelona. El passat dia 24 de desembre l'he visitat després d'una bona estona de cua.

Un cop a dins, a la coberta, ens han explicat una mica allò que ja sabíem, que com a socorristes es dediquen a salvar gent - que en tot cas ells no són pas polítics -, que tot va començar quan van anar a Grècia quan el gran èxode de refugiats que venia de la Síria,... Ara, l'Astral portava rescatades 15.000 persones. Es fa una mica difícil fer-se una idea de les condicions reals en alta mar en que treballa aquesta gent, ja que una cosa és la calma del port i les poques persones que allà ens trobàvem i una altra són les condicions en mar obert, la quantitat de gent que poden arribar a pujar i el drama que porta cadascuna d'aquestes persones a sobre.

En acabar, he fet un parell de preguntes: Quàntes persones havia acollit aquell vaixell com a màxim d'un sol cop? 250 persones (amb prou feines devíem ocupar la proa unes 20 persones amb una certa estretor) i després que quína era l'actitut de les fragates militars italianes o guardia costiera quan se'ls trobaven al mar, atés la política migratòria coneguda que fins ara tenia el govern italià? L'actitut sempre havia estat bona i col·laboradora,... al mar, en les situacions reals, tothom tenia un comportament exemplar.

---------------------------------

La scorsa vigilia di Natale ho visitato la nave ASTRAL, dell'organizzazione non governativa Open Arms. La nave stava ormeggiata nel porto di Barcellona. A me è sembrata piccolissima da credere che sia pericoloso navigare in altura.

Due persone hanno spiegato a noi che loro sono soccorritori - non sono politici e, quindi, non possono dare la soluzione al problema migratorio - e vanno là dove sono necessari, dove c'è gente che può morire in mare. Ci hanno detto che cosa succede quando stanno sul posto dove sono i migranti sui gommoni e che cosa succede quando non si trovano lì... Quando le Ong non sono là dove i migranti cercano di arrivare in Europa, i migranti non smettono di tentare di arrivare in Europa e le possibilità di trovare la morte invece del continente sono elevate. Open Arms, dicono, ha nato dopo che il piccolo Aylan, un bambino siriano di tre anni, fosse trovato morto in una spiaggia turca. Finora sono state salvate 15.000 persone.

Non posso dire che adesso io sappia come lavorano eppure ho salito alla nave. Non è la stessa cosa la calma del porto, nè la calma dei visitanti sulla nave che le condizioni in altura e il dramma dei migranti salvati.

Gli ho fatto due domande:

1, Quante persone al massimo avete accolto contemporaneamente? 250 (noi eramo tra 20-30 persone e la coperta era affollata...)

2. Quando avete fatto un salvamento e poi trovate le autorità italiane, sia la Guardia Costiera, sia una corvetta militare, che attitudine o atteggiamento mostrano visto che la politica migratoria italiana - fino a poco tempo fa - si mostra contraria all'azione delle Ong nel Mediterraneo? Sempre massima collaborazione, in mare tutto è diverso; niente negativo a dire, tutti sono ad aiutare.

---------------------

En el puerto de Barcelona hemos tenido anclada la nave Astral, de la organización no gubernamental OPEN ARMS. Me ha parecido interesante ir a visitar la embarcación, que debo decir me ha dado la impresión de ser muy pequeña. Un par de chicas nos ha explicado un poco cuando nace la organización, como crece y qué es lo que hace en el Mediterráneo: básicamente, rescatar vidas; emigrantes que intentan alcanzar Europa por la vía libia después de que Turquía, con dinero de la Unión Europea, barrara el paso de los mismos hacia Grecia. Desde más o menos entonces, poco después de que fuera hallado en una playa turca el cuerpo del pequeño Aylan, en 2015. Desde entonces, 15000 personas son las que han sido salvadas por esta "pequeña" nave.

He estado en el barco, aguas portuarias totalmente tranquilas, personas a mi lado igualmente tranquilas,... nada que ver con las situaciones de rescate; nada que ver, imagino que no.

Cuando ya marchábamos - podíamos entonces visitar el resto del barco - hice dos preguntas a una de las chicas que nos explicaba:

1. ¿Cuántas personas como mucho han subido en un solo rescate? 250 - me dice -.

2. Ya conocemos la política italiana respecto a esta problemática y las trabas que se han puesto - al menos hasta hace poco - pero, cuando os encontrabais después de un rescate a una fragata militar o a la Guardia Costiera, ¿qué actitud os encontrabais? Siempre total colaboración, no hay nunca problemas, en el mar se ven las cosas de cerca y todos ayudan como el que más.

PODI-.

Uomini sulla Luna - 50 años "de la Luna"

IT-ESP

Ieri 19 gennaio 2019 ho visiitato nel cosmocaixa barcelona una mostra dedicata al 50º anniversario dell'arrivo dell'uomo alla Luna. La tuta della destra è quella che indosarono gli astronauti, quella di sinistra è un prototipo per ascensioni in mongolfiera fino alla stratosfera progettato dallo spagnolo Emilio Herrera negli anni 30 del XX secolo.

Quando ho visto la tuta della Nasa ho pensato quanto fragile poteva essere un uomo fuori dal suo ambiente naturale, nella Terra.

---------------------------

Interesante visita guiada en el Cosmocaixa de Barcelona sobre los 50 años de la llegada del hombre a la Luna; los cohetes, la llegada, el paseo espacial y el paralelismo con el comic "aterrizaje en la luna", de Hergé, con su protagonista Tintín, que "llegó" a la Luna como 17 años antes.

A la derecha, el traje espacial utilizado por los dos astronautas pioneros en caminar sobre la Luna. A la izquierda, un prototipo del español Emilio Herrera ideado para subir a la estratosfera con un globo aeronátuco en los años 30 del siglo XX,

PODI-.

Francesc Boix - Quotidià

CAT-ESP-IT

Va ser una mostra fotogràfica que vaig visitar al Pati Llimona, un centre cívic de Barcelona. Es deia LES FOTOGRAFIES PERDUDES DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA. Són imatges quotidianes en una situació absolutament anormal: la guerra. L'autor va ser en Francesc Boix, que va participar al front d'Aragó i del Segre com a fotògraf de l'Exèrcit Popular de la República. Fins el 19 de març.

--------------

Francesc Boix fue fotógrafo del Ejército Popular de la República, ya a los 17 años, en plena Guerra Civil Española. Fotografió la cotidianidad de una situación tan anormal como la guerra en los frentes de Aragón y del Segre.

-------------

Una mostra fotografica sulla Guerra Civile Spagnola. Francesc Boix, un 17enne, è il fotografo del noto Ejército Popular de la República. Dopo la "nostra guerra", fugge in Francia e finisce a Mauthausen, dove lavora nel servizio fotografico. Le sue foto sono state testimoni nel processo di Norimberga e Dachau.

PODI-.

Alabastro - Yuso

ESP-IT

03/05/2014

Es la sacristía del monasterio de Yuso, en San Millán de la Cogolla -la Rioja-. El suelo de alabastro es el que ha permitido la perfecta conservación del colorido del techo desde sus inicios, en el s. XVI. Nos dijo la guía que nunca había sido restaurado...

-------------------

La sagrestia del monastero di Yuso, sito in San Millán de la Cogolla, non ha mai avuto bisogno del restauro dei freschi del suo tetto; i colori sono gli originali (XVI secolo) e la sua conservazione si deve al pavimento, di alabastro, una materiale che favorisce l'assorbimento dell'umidità ambientale.

In parecchi monasteri cistercensi contrasta la scarsità di ornamenti di tutta la struttura con le sagristie, che di genere sono bellissime e coloriste 

PODI-.

Agrupació Astronòmica de Sabadell: l'observatori

Foto: osservatorio astronomico di Sabadell. 

Si occupa del divulgamento dell'astronomia

e d'incentivare l'osservazione astronomica dilettante.

L'entitat va néixer l'any 1960 arran l'iniciativa de quatre joves i bàsicament té dues finalitats: difondre l'astronomia d'una manera didàctica i promoure l'activitat amateur. La instal·lació que veiem és l'actual, que des del 1993 es troba aquí, al Parc de Catalunya de Sabadell.

Molts dimecres organitzen conferències obertes tant a socis com no socis i molts dies també ofereixen observacions i visites guiades. De tot plegat podem obtenir informació a la web de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell.

PODI-.

The oil crash - la verdadera crisis está por venir

Biblioteca pública de Xavier Benguerel (Diputació de Barcelona),
 Barcelona, 24/01/2012

Antonio García Olivares, investigador del Institut de Ciències del Mar, CSIC, nos habló del petróleo, la energía y las alternativas que tenemos, a nivel mundial, para sustituirlo cuando éste excasee.

El primer concepto de que nos habla es el del peak oil, que es aquel momento en que la producción de petróleo ya no puede aumentar más, los nuevos descubrimientos de yacimientos no compensan a los antiguos que van agotándose. Esto indicaría que a partir de ese momento la producción de petróleo no puede más que ir a la baja, aunque durante un tiempo aún podría satisfacer la demanda.

En unos primeros estudios se pensó que llegaríamos al peak oil hacia 2018, aproximadamente, pero actualmente se empieza a pensar que sea en 2013. A partir de entonces, aún es previsible que se hallen nuevas bolsas petrolíferas en el planeta pero éstas no compensarían el agotamiento de las explotadas anteriormente. A pesar de que se confía en encontrar más yacimientos, no se espera que ninguno de ellos pueda constituir una sorpresa por su extraordinario volumen.

Entonces, cabe esperar que en unos años la demanda no sea satisfecha por la máxima producción a la que pueda llegarse. Esto comportaría un aumento desmesurado de precios, afectando a todos los niveles de la sociedad; inicialmente transportes (mercancias y viajeros), pero posteriormente, en muy poco tiempo, al resto de la industria y aspectos sociales. Eso sería lo que se conoce como oil crash. El oil crash se prevee que ocurra hacia 2028 (ya mucho antes habrían empezado los precios energéticos una escalada sin retorno sin precedentes).

¿Alternativas? Debería poder encontrarse una energía que pudiera llegar al conjunto del planeta (como lo hace actualmente el petróleo), a un precio asequible, que garantice el suministro a largo plazo y que nos permita mantener un nivel de vida similar al actual, aunque nunca ya idéntico. Esta energía debería ser también medioambientalmente asumible, tanto en el presente como en el futuro. Ello nos lleva, en el estudio presentado por Antonio García Olivares, a las RENOVABLES, y de éstas, a la eólica y los concentradores solares (no la energía fotovoltaica, ya que es poco eficiente y no habría suficientes minerales disponibles en el planeta para su confección, hoy por hoy). El estudio que se nos presenta nos da cuenta de dónde y cuántas centrales productoras de electricidad renovable habría que instalar para abastecer a todo el planeta.

Este paso implicaría "electrificar" el planeta; todo debería depender de la electricidad (salvo excepciones puntuales) y este cambio de sistema no es fácil. Cambiar de sistema implica empezar a construir molinos eólicos, paneles solares en cantidades masivas. Bien, hagámoslo, ¿no? Pues ocurre una cosa, que todos estos "artefactos" están hechos a partir de determinadas materias primas (acero, cobre, litio, silicio, níquel,...); estas materias primas no son infinitas. En la charla, se nos explica qué cantidad de cada componente se necesitaría para saltar al nuevo sistema energético global y algo importantísimo: qué cantidad de estos elementos posee el planeta. Para las necesidades estimadas del planeta, tecnológicamente sería posible pasar del petróleo a la "energía limpia" y duradera pero hacerlo implicaría entrar en un período de "economía de guerra" durante varias décadas (toda la industria debería estar volcada en este objetivo y, lo más difícil, casi todos los paises del mundo de acuerdo en alcanzarlo y coordinados en la forma de hacerlo).

Para que los gobiernos del mundo lleguen a un punto tal que realmente se comprometan a esto, antes el planeta entero deberá sufrir crisis económico-sociales de magnitudes insospechadas. Lo peor de todo es que cuanto más tarde se inicie este cambio a gran escala peor será, porque los precios para producir todo lo necesario serán mucho mayores (la energía de que se dispondrá para hacerlo seguirá dependiendo del petróleo, el cual cada vez será más y más caro) y en esa situación social habrá que paliar otros problemas extremadamente graves y próximos como el hambre y otras necesidades sociales...

El caso es que, todas las instituciones gubernamentales obvian esta cuestión; todo el mundo parece confiar en la energía milagrosa (la fusión fría), pero parece ser que ésta no llegaría hasta dentro de unos 60-70 años; demasiado tarde. Y, ¿la nuclear? La nuclear presenta otro problema, que es la escasez de materia prima, ahora no porque no la utiliza todo el planeta pero si todos dependieran de ella, los recursos se agotarían muy brevemente, también.

Negro panorama...

PODI-.

Quant de temps dura la Lluna Plena? - Quanto tempo dura la Luna Piena?

CAT-ESP-ITA

Lluna plena, des del planeta Terra.

(Lluna plena del 18 de març 2011, coincident amb el perigeo, 

punt més proper a la Terra en que pot trobar-se.

Això passa, si fa no fa, cada 18 anys)

Quant dura la Lluna Plena??? Tan sols un instant.

Perquè sempre veiem la mateixa cara de la Lluna??? (si cliqueu l'enllaç, s'expliquen moltes coses sobre l'altra cara de la Lluna.)

-------------------

Así ven la Luna, en fase de "llena", desde el planeta Tierra.

(el pasado 18 de marzo -2011-, la Luna Llena

y el perigeo, punto más cercano a la Tierra,

coincidieron. Esto es así, aproximadamente,

cada 18 años)

¿Cuánto dura la Luna Llena??? Tan sólo un instante.

Porqué siempre vemos la misma cara de la Luna??? Igual que en la Tierra se producen mareas, en la Luna también. La corteza lunar, en este caso, es atraída hacia la Tierra. En algún momento, la Luna giraba sobre sí misma más rápidamente que ahora, mostrándosenos por todos sus lados. Las mareas, sobre su corteza rocosa, produjeron un frenado de su rotación por los roces internos producidos. Cuando la velocidad de rotación llegó a ser la actual, los "roces" dejaron de producirse, pues la corteza era atraída hacia nuestro planeta siempre en la misma zona de la Luna. Entonces, la velocidad de rotación lunar dejó de enlentecerse y quedó tal como hoy la conocemos, siempre mirándonos la misma cara.

-----------------------------------

Quanto tempo dura la Luna Piena?? Un giorno, due gorni, un'ora, cinque ore...? NO. La Luna Piena soltanto è piena al cento per cento un istante e questo istante è considerato al medessimo tempo in tutto il pianeta Terra perchè il divario è minimo tra diversi punti della Terra.

PODI-.

Taula rodona sobre el canvi climàtic

Hola gent. Us faig un "petit resum" de la taula rodona en qüestió, a la qual vaig assistir el dijous, 10 de maig de 2007: (continua essent d'actualitat - recuperat del fòrum Catmeteo, reconvertit actualment en meteofórum)

El moderador de la mateixa era el propi Javier Martín Vide, qui va començar fent una exposició sobre fets relacionats estrictament amb el canvi climàtic.

Començà dient que cadascú de nosaltres teníem una quota personal de responsabilitat en la qüestió.

També ens diguè que tota la comunitat científica avala el fet que estem tenint un procés de canvi climàtic i que, a diferència de fa uns anys, les úniques discrepàncies estan en l'atribució de les causes d'aquest canvi (naturals o antròpiques).

Ens va presentar uns gràfics on se simulava com hauria d'haver estat la temperatura tenint en comptes únicament la variabilitat natural en l'última década (fluctuacions solars, vulcanisme, vents dominants, etc.) i la temperatura que "hauríem d'haver tingut" era sensiblement més baixa.

Sobre els escenaris de futur ens va comentar que hi havia varios; el més optimista parla d'un aument de 1,8 graus i el més pesimista d'uns 4 graus (jo fins i tot n'havia sentit de més catastròfics). Sobre la possible evolució de les pluges, es té la idea que aquestes haurien d'aumentar però cap dada avala aquest fet. No s'observa una tendència global clara al respecte, si bé és cert que localment hi ha zones on han disminuït i d'altres on han aumentat.

Després va prendre la paraula en Marc Estiarte, ecòleg. Va començar constatant tant la primavera com la tardor s'estaven desajustant en les dates d'entrada i que això comportava molts problemes entre diferents espècies ja que feia que algunes espècies avancessin comportaments però no es puguessin sincronitzar amb els comportaments d'altres espècies que no eren afectades per aquest avançament d'activitats, provocant-se amb això un desequilibri generals als ecosistemes.

Sobre els canvis que experimentaria el paisatge calia basar-se en el fet (a Catalunya i a la Mediterrània en general) que es preveia menys aigua i més calor, donant-se lloc a boscos menys espesseïts, possibilitat de més incendis, menys massa vegetal, més erosió...

Acte seguit l'exposició la continuà en Florenci Rey, metereòleg de la Cadena SER i Canal Cuatro. Va fer una xerrada que versava en els aspectes informatius del tema, en com estava essent tractat el canvi climàtic pels mitjans informatius.

D'una banda diguè que un excès d'informació, si no és molt clara, pot arribar a generar una opinió de "negació" del problema. També ens diguè que el canvi climàtic és un dels 5 temes informatius més tractats a tots els mitjans.

Ens va descriure les diferents línies de tractament que té la qüestió:

1. Exageració i catastrofisme, provocada de vegades per "un voler-se apuntar al carro" per part d'alguns governs o grups polítics amb finalitats electorals. Es coneixen, els que aposten per aquesta línia de tractament, per APOCALÍPTICS.

Ens diguè que algun informe sobre això diu que al Regne Unit la informació és confusa, amb certa manca de rigor i que s'ha arribat a definir com a "climatic porn".

2. Després estan els tecno-optimistes. Són els que pensen que la tecnologia humana podrà reparar aquelles "molèsties" que ocasioni el canvi climàtic.

3. En tercer lloc, els "clima-excèptics". Aquests són recolçats per determinats grups industrials i econòmics. No són gaires però fan molt de soroll perquè tenen molts mitjans a l'abast. Fan servir-se de fets aïllats i puntuals per tal de contradir les tesis que avalen el canvi climàtic. Tenen molta acollida als mitjans de comunicació. Malgrat tot, el consens científic és monolític a favor de l'existència del canvi climàtic.

Després, també ens va dir que sobre un estudi fet als Estats Units d'Amèrica sobre mitjans "seriosos" (?) es va constatar que el 53% dels mateixos donaven el mateix crèdit als clima-excèptics com als que avalen el canvi climàtic. El 35% dels mitjans donaven més crèdit a la comunitat científica i la resta no es definia.

Finalment ens va parlar en Josep Garriga, director de l'Oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya. Ens va fer una mica d'història.

Cap als 70 va començar-se a parlar de la possibilitat d'escalfament global, però cadascú tenia teories pròpies, diferents i no hi havia qui s'hi aclarís. Va ser l'any 1988 quan els polítics, a nivell mundial, demanaren voler ser assessorats per la comunitat científica, creant-se uns grups de treball en aquest sentit. Grups de treballs que actuen en 3 vessants: 1. hi ha canvi realment? 2. com adaptar-nos-hi, si existeix? 3. com legislar si cal fer canvis (vaig entendre això però no n'estic gaire segur).

Va arribar Rio de Janeiro-1992. La comunitat científica pensa que pot haver un canvi al clima, però no pot assegurar-ho. Tan sols tenen un 33% de seguretat en aquesta afirmació. És a dir, hi ha sospites però no es mullen a confirmar-les.

Kioto-1997: alguns països, independentment que es confirmi el canvi climàtic o no, començaran a fer coses. D'altres no, perquè no poden o no volen.

Europa-2002: Ratificació del protocol de Kioto.

Al 2007, en l'última reunió d'aquests grups científics, la pressió pública és massa gran; més de 500 periodistes assisteixen a la trobada i els polítics, ens diu en Garriga, s'hi veuen "pressionats" per l'opinió pública a fer coses.

Ens diu també que a Catalunya ens correspon fer un 15% dels compromisos agafats per Espanya, que pel que fa a instal.lacions fixes, fàbriques,... el tema està bastant bé control.lat (qui es passa en emissions, paga a un altre perquè les redueixi; paga a un altre que podria emetre per tal que no ho faci)

El tema dels cotxes... està pitjor. Aquí, Espanya, haurà de pagar perquè altres països que tenen permís per emetre, deixin de fer-ho, perquè nosaltres no podrem complir la part que ens pertoca.

Hi ha una altra part de les emissions que forçosament hem de reduir i per això està l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que aquest any comença modestament amb un pressupost d'un milió d'euros.

Ens diu que si el canvi hi és, fer alguna cosa en contra pot alleugerir-lo. Que es pensa que un increment global de 2 graus és assumible pel planeta sense gaires desgavells i que aquest llindar ja té els números fets sobre les quantitats que hem d'emetre o deixar de fer-ho.

També ens diu que a Espanya ja ens interessa de començar a prescindir d'energies d'origen fòssil, perquè no en tenim, de petroli.

I també ens donà la idea del principi de precaució:

a) si el canvi existeix podem actuar en contra o no fer-ho. Si ho fem, guanyem, si no, perdem.

b) si el canvi no existeix, podem actuar en contra o no fer-ho. Si ho fem, alguna cosa també guanyarem, si no, ens quedem igual.

Per tant, diu, sempre és millor fer-hi alguna cosa, a més a més que, sembla ser, econòmicament és més barat lluitar contra el canvi climàtic que patir-ne les conseqüències.

Bé, fins aquí el "petit resum", que només pretén de fer d'altaveu del que a la Pedrera va dir-se ahir. Gràcies per la vostra lectura.

L'energia, els espais forestals i el clima

CAT

  Segona xerrada a la que assisteixo a la Pedrera, organitzada per la Caixa de Catalunya, Obra Social dins el cicle de conferències "Canvi climàtic i Energia, propostes per a després de Kyoto". Només em centraré a la intervenció d'en Carles Gràcia, investigador del CREAF i profesor d'ecologia de la Universitat de Barcelona.

  A on es troba "retingut" el carboni al nostre planeta? Principalment a l'aigua; l'aigua és el gran embornal de carboni, el segueix la matèria orgànica al terra i, en menor mesura, l'atmosfera. Pel que fa a l'aigua, no podem confiar que pugui absorbir gaire més i pel que fa als boscos, hi ha bastantes esperances en ells, però no ens enganyem, s'han depositat més esperances de les que realment podem esperar.

EL BOSC COM A EMBORNAL DE CO2

  Els boscos absorbeixen CO2 atmosfèric, produint matèria orgànica amb ell, però també n'emeten, degut a la respiració i descomposició de fulles, fustes,... El balanç entre aquesta absorció i l'emissió natural és una absorció molt minsa. Absorbeixen CO2, sí, però molt poc.

  Als boscos boreals, més freds i amb menys evapotranspiració no hi ha tanta descomposició o aquesta no és tan ràpida com a latituts més meridionals, havent-hi, per tant, una absorció major de CO2. Un aument futur de la temperatura planetària acceleraria els procesos bacterians de descomposició, afeblint-se així la capacitat de retenir CO2, agreujant el problema de la concentració atmosfèrica d'aquest element.

  D'altra banda, els boscos boreals, on tenen retingut la major part de CO2 és a la matèria orgànica que hi ha al terra -la que estaria pendent dels procesos de descomposició- mentres que als boscos tropicals, malgrat ser molt extensos, el terra és molt i molt pobre en matèria orgànica, ja que allò que cau o mor ràpidament es descompon alliberant-se el seu CO2 (els boscos tropicals serien molt dolents per absorbir l'excés de CO2 atmosfèric, ja que estan bastant equilibrats entre absorció i alliberació de CO2)

  De vegades es pensa que la solució a les altes concentracions de CO2 rau en extendre les superfícies forestals, pensant que aquestes són devoradores de CO2 en una mesura que va molt més enllà de la realitat. Els boscos catalans, per exemple, haurien de ser unes 15 vegades més grans per tal d'absorbir tot el CO2 que s'emet a Catalunya (és a dir, n'absorbeixen menys del 7% del CO2 emés).

  A més a més, extendre les superfícies forestals també té un cost ambiental. Fer que els boscos fixin carboni requereix de molta AIGUA. El bosc és un importantíssim competidor per l'aigua. És una qüestió que cal tenir en comptes, si ampliem la superfície forestal, requerirem de quantitats d'aigua que potser no disposem (no és gratuït el fet que els boscos, a Catalunya i a arreu, es concentrin a les zones més humides i siguin més escassos a la "Catalunya Seca").

  El més assenyat pel que fa al problema del canvi climàtic és reduir les emissions de CO2, més que pensar en com reduir el CO2 produït -que també cal fer-ho-. Això, reduir les emissions, vol dir una cosa...: vol dir NO CRÈIXER TANT. Estem disposats, realment, a fer-ho? (quan els desitjos per sortir de la crisis és tornar a incentivar el consum i fer que aquells que fins ara no han estat grans consumidors -la Xina, per exemple-, perdin la por a consumir).

  Això ha estat, en esència, el que jo he captat aquesta tarda.

podi-.

Alternativas demostradas: nucleares y renovables

  Hoy, la Caixa de Catalunya, obra social, nos ha ofrecido en la Pedrera una charla dentro del ciclo Canvi climàtic i energia a la Pedrera de Caixa de Catalunya. Los ponentes han sido María Teresa Domínguez, presidenta del "Foro Nuclear", y Reinhard Haas, vicedirector del "Institute of Power Systems and Energy Economics" de la Universidat de Tecnología de Viena.

  Han sido dos exposiciones separadas que aquí presento, pasadas por el filtro de mis propias anotaciones hechas desde la segunda fila del auditorio del edificio de la Pedrera:

  MTD:

  Empieza la intervención con datos sobre el origen de la energía:

• 
  
  El 80% del consumo proviene del petróleo y el carbón
  
  
• 
  
  El 7% de la nuclear
  
  
• 
  
  El 10,5% de la hidráulica y
  
  
• 
  
  El 2,5% de la biomasa y renovables.
  
  

  Por lo que hace a generación eléctrica...:

• 
  
  Petróleo, carbón y gas, el 64%
  
  
• 
  
  Nuclear, el 17% y
  
  
• 
  
  El resto, 19%
  
  

  Una reflexión: el 20% de la población consume el 80% de los recursos primarios... (ley de Pareto). España no posee recursos propios, posee aún menos que el resto de Europa, sin embargo consumimos mucho, muchísimo.

  Nos dice que la fusión nuclear no estará disponible para la producción de electricidad antes de 2040, como mínimo y que hasta entonces dependeremos de la Energía Nuclear y de las Renovables, ya que de las energías de origen fósil cada vez tendremos que depender menos (contaminación, escasez,...)

  En la actualidad existen en el mundo 436 reactores funcionando, 53 en construcción y entre 400 y 500 en proyecto.

  A continuación nos enumera unos cuantos paises en los cuales se ha decidido aumentar la vida de los reactores o bien se han planteado seguir con moratorias existentes (USA, Bélgica, Holanda, Suiza, Alemania,...) Sobre la "vida" de los reactores, nos comenta que el ampliarla o no "X" años es tan solo un valor artificial, un trámite burocrático que conlleva una revisión del reactor y que deberían renovarse si no presentan desperfectos y tienen un buen estado; cada país establece los períodos de revisión-renovación según criterios diferentes.

  En España existen 8 reactores que producen el 18 por ciento de la electricidad, que evitan emisiones de CO2 y dependencia externa del petróleo. A diferencia de las Energías Renovables -las cuales hacen una buena aportación y deben incrementarse-, la Energía Nuclear es estable en cuanto a su producción (no depende de que haga o no viento, haya o no suficiente agua,...). Como ejemplo nos pone el dato del 17/12/2007, cuando entre las 19 y 20 horas hubo un pico histórico de demanda que fue subsanado por la aportación que hicieron los reactores nucleares (y también las centrales dependientes del carbón), ya que en esa época había pocos recursos hídricos (sequía) y no había situación de vientos.

  En cuanto al coste de la Energía Nuclear, el 50% del mismo corresponde a la inversión inicial de la instalación y el combustible tan solo constituye un 9%. En otras fuentes, la inversión inicial es menor pero el combustible tiene un precio caro y gran variabilidad (petróleo, carbón,...)

  Considera que un óptimo en el futuro sería una proporción igual de Energía Nuclear, energías fósiles y Energías Renovables. Para llegar al 30% de Energía Nuclear habría que mantener las instalaciones actuales y propiciar la construcción de nuevas.

  Los proyectos nucleares, así lo demuestra la propia experiencia en España, producen mucho empleo cualificado y la creación de empresas nacionales.

  Ante una pregunta del público y del propio Reinhard Haas, Mª T. Domínguez nos dice que España posee mucho uranio -combustible nuclear- aunque actualmente le sale más a cuenta adquirirlo del exterior -prácticamente en su totalidad- por cuestiones de economía y también de estrategia de reservas.

  RH:

  Empieza su intervención recordándonos que todos consumimos mucha energía y que lo hacemos SIEMPRE, que tendríamos que valorar la eficiencia que comporta el gasto energético con aquello que nos proporciona, que la tecnología utiliza, en general, poca eficiencia energética.

  Entre 1973 y 2007 se ha triplicado la producción de energía eléctrica mundial.

  Nos dice que el potencial de las Energías Renovables podría llegar a cubrir hasta 16 veces la demanda actual.

  Hasta 2005 predominaba la Energía Hidroeléctrica, entre las Renovables. Para 2050 habrá mucha Energía Eólica y, sobre todo, eólica en el mar. Actualmente, el viento es la fuente más importante (sobre todo en España y Alemania).

  Desde 1997, la Unión Europea ha ido instando a la utilización de Energías Renovables pero en última instancia son cada uno de los paises los que acaban decidiendo sus planes energéticos. Las directivas de la Unión Europea hablan de un 20% de Energías Renovables para 2020. Para 2030 podríamos tener multiplicado por cuatro el potencial de las Energías Renovables.

  De las Energías Renovables, la que requiere mayor inversión es la fotovoltaica mientras que la que menor inversión inicial registra es la eólica. En los últimos años, los costes se han ido reduciendo (entre 1980 y 2000, ya que después han aumentado ligeramente debido a la introducción de nuevas tecnologías).

  La promoción de Energías Renovables en la Unión Europea ha sido un éxito pero compensado o empañado por el aumento del consumo. Si en los próximos 5 años el consumo aumentara desmedidamente habría que apostar también por el uso de Energía Nuclear; así pues, el éxito de las Energías Renovables reside en una disminución del consumo energético.

  También nos dice que el espacio físico que deben de ocupar las instalaciones de Energías Renovables es una limitación importante para su desarrollo (biocombustibles, parques eólicos,...)

  Otro inconveniente que presentan es la producción desigual en el tiempo, debido a la disponibilidad/no disponibilidad de sus fuentes (agua, viento,...), por lo que es importante avanzar las investigaciones en lo referente al almacenamiento de la energía.

  De los dos ponentes, a mi entender, quien mejor se ha explicado ha sido Mª Teresa Domínguez ya que Reinhard Haas se ha basado más en gráficos de evoluciones, pronósticos de producción y datos algo más complejos de "digerir" en una simple charla divulgativa.

podi-.

exopolítica - Alfred Lambremont Webre

Webre nos presentó ayer su libro "Exopolítica", en un hotel de Barcelona.

La exopolítica trata sobre las relaciones entre nosotros y otras civilizaciones extraterrestres que habitan en la galaxia. Si bien yo pensaba que la exopolítica trataría de las relaciones que deberíamos tener si existieran, o que trataba de ciertos "protocolos" incipientes de cómo deberíamos comportarnos ante posibles civilizaciones extraterrestres, de hecho trata de las relaciones que se supone que ya tenemos actualmente. Esto sería un resumen de la presentación...:

El movimiento como tal, divulgándose, empieza a mediados de los 70. En los últimos diez años se ha ido divulgando a nivel popular y gubernamental.

Vivimos en un universo poblado por otras civilizaciones que se entienden entre sí mediante una política universal. Los humanos no estamos participando de este gobierno galáctico y ello no está muy claro de porqué es así, pero podrían haber varias causas:

1. 
   
   Podría ser que el gobierno galáctico nos tuviera en una especie de cuarentena impuesta. Hacia 9500 A.C. hubo una catástrofe solar (la supernova Vela) que habría afectado de alguna forma al sistema solar, destruyendo la ecología de Marte y, ya en la Tierra, la civilización atlántida. Al encontrarnos actualmente en una situación de post-catástrofe, se nos habría impuesto una cuarentena, no teniendo participación activa en el Gobierno Universal.
   
   
2. 
   
   Podría haber habido una guerra galáctica de la cual los Textos Sagrados harían referencias en formas de dioses y demonios...
   
   
3. 
   
   La consciencia humana podría no estar aún a la altura que se requeriría para formar parte de dicho Gobierno Galáctico, si bien el fenómeno OVNI, desde 1947, ha ido concienciando a diferentes sectores.
   
   

No obstante, el gobierno de los EE.UU. sí que estaría teniendo contactos e incluso habría llegado a algún acuerdo con otras civilizaciones extraterrestres, a canvio, principalmente, de tecnología. Sería todo extremadamente secreto. Los EE.UU. habrían querido mantener el monopolio de estos contactos.

También nos comenta Webre que en el subsuelo de Marte estaría habitando una civilización humana que habría quedado disociada de nosotros hacia 9500 A.C., cuando la catástrofe solar. Estarían unos 150 años más avanzados que la que habita en la Tierra (nosotros). En la superficie marciana, también existiría alguna forma de vida humanoide.

Sobre los próximos años que nos han de venir, nos habla del "ciclo solar 24", el cual tiene un mínimo en 2009 y un máximo hacia 2013. En este período podrían haber explosiones solares que podrían llegar a colapsar la red eléctrica planetaria, así como producir pandemias, movimientos radicales que llegarían a los diferentes poderes nacionales, revoluciones,...

Pero también nos dice que entre 1980 y 2016 existe otro ciclo consistente en el alineamiento del centro de la galaxia cuyos efectos sobre nosotros son bastante dirigistas:

El centro galáctico, un agujero negro, condicionaría nuestros pensamientos, nuestra evolución genética, etc,... Sobre como debería ser nuestro futuro, debido al ciclo solar 24 y a este alineamiento, podría ser que tuviéramos un período destructivo (guerras, crisis, cambio climático,...), sin embargo, en último término, sería nuestra consciencia planetaria la que podría hacer que todo esto fuera reconvertido en algo positivo, a través de la exopolítica.

para más información... http://www.exopolitica.com/

También se nos expuso en concepto de visión remota, según el cual podríamos estar accediendo a cualquier punto espacio-temporal y conseguir información sobre aquel momento, tanto pasado como futuro... (Esta tecnología estaría siendo utilizada por los EE.UU.)

podi-.

John Pendry - la invisibilitat al CosmoCaixa

CAT

Dijous al vespre - CosmoCaixa o Museu de la Ciència, com és més conegut.

És una conferència sobre la invisibilitat, que ens fa John Pendry, Catedràtic de Teoria de la Física de l'Estat Sòlid a l'Imperial College of London.

La xerrada comença presentant-nos una visió històrica de l'òptica i els seus protagonistes (Snell, Descartes, Newton, Galileo,...)

Després, ens passa a dir que ell treballa amb meta-materials, que no són altra cosa que materials que no es troben a la natura, que són dissenyats artificialment amb característiques físico-químiques "a la carta", a un nivell nanomètric, conferint-los propietats singulars.

Un dels camps on poden aplicar-se aquests meta-materials és en experiments sobre invisibilitat... Com va això?

Perquè un objecte esdevingui invisible, hi ha diferents "formes" en que podríem intentar-ho. D'entrada, podríem pensar en fer que la llum travessés d'alguna manera l'objecte i que, un cop travessat, aquesta es reconstituís de la mateixa manera a com venia abans de topar-se amb l'objecte. Que complicat,... tant d'entendre com d'intentar posar-ho a la pràctica.

Hi ha una manera més "senzilla" d'intentar aconseguir-ho: es tractaria d'envoltar l'objecte en qüestió d'un d'aquests meta-materials, de forma que quan la llum topés amb el meta-material, aquesta llum es desviés (igual que ho fa quan es topa amb un medi de diferent densitat, com ara l'aigua o els miratges dels deserts o carreteres) i que quan la llum que hagi hagués penetrat al meta-material sortís d'aquest, ho fes en la mateixa direcció a com venia abans de topar-s'hi.

És a dir, es tractaria de conferir una capa que fes que la llum envoltés l'objecte i després continués per un camí que fos idèntic al qual venia abans de trobar-se amb l'objecte.

Doncs ja s'han fet experiments al respecte; va començar-se amb meta-materials que fan invisibles alguns objectes al radar, encara que de manera imperfecta. S'està treballant en que també funcioni amb l'espectre visible.

Es tractaria, doncs, d'una invisibilitat extrínseca a l'objecte en qüestió i no pas intrínseca (no veuríem l'objecte perquè la llum l'esquivaria i nosaltres només veuríem la llum que prové del darrera de l'objecte com si aquest no existís; seria una causa aliena a l'objecte. La invisibilitat no dependria de les característiques físico-químiques de l'objecte).

Després, la xerrada va girar a d'altres usos d'aquests meta-materials.

Espero que s'hagi entés la idea (els detalls matemàtics, a mi, se m'escapaven...)

podi-.

l'altra cara de la Lluna

CAT

Mai no m'havia preguntat que com era el cas que la Lluna sempre ens presentès la mateixa cara, a la Terra. Un dia, però, a la feina va sorgir aquest tema amb un dels meus superiors i, com és habitual en mi, vaig posar-me a investigar-hi.

Em va sorprendre que en les meves navegacions internàutiques no es referís res sobre les causes d'aquest fet i tot anés dirigit, més aviat, a constatar que això era així i res més. Fins i tot vaig preguntar a un observatori astronòmic de Mèxic on varen dir-me que "sí, es curioso... Consultaremos la nuestra bibliografía y ya te diré algo". Mai no van contestar-me.

Malgrat tot, anys després, vaig assistir a una xerrada a l'Agrupació Astronòmica de Sabadell que es deia L'altra cara de la Lluna (la mateixa Agrupació, en el seu dia, va limitar-se a contestar-me a mitges, dient-me que, efectivament, com jo insinuava, no era cosa inèdita de la Luna; altres sistemes també presentaven aquesta pecularietat). De totes les maneres, en aquesta xerrada se m'obrí llum sobre el tema. Aquí us en deixo un petit (o gran) resum:

Tota la xerrada va anar al voltant de tres qüestions inicials, que posteriorment s'anaren desenvolupant:

Perquè sempre veiem una cara?
Veiem realment només un 50 per cent?
Què hi ha a l'altra banda?

  1. Del perquè veiem sempre la mateixa cara, ens va explicar que a la Terra es produeixen marees degut a l'atracció gravitatòria de la Lluna, tant al mar com, en menor messura, a l'escorça, i que aquestes marees produeixen un fregament que el que fa és reduir la velocitat de rotació del nostre planeta un segon cada mil anys.

.

Doncs bé, a la Lluna també se'n produeixen. En algun moment, la velocitat de rotació de la Lluna devia ésser més gran. El fregament de les marees que la petita escorça de la lluna pateix va fer que la seva rotació també s'anés enlentint (l'efecte de la Terra sobre la Lluna és molt més gran que el contrari). Quan la velocitat de rotació va arribar a ser la que és actualment, fent que sempre ens miri la mateixa cara, les marees ja deixaren de produir-se, o en tot cas, sempre es produïen en la mateixa zona, no s'hi desplaçaven com feien quan la velocitat era més gran i ens presentava diferents cares. Aleshores, en no produir-se aquest fregament intern, la velocitat de rotació va deixar d'enlentir-se i s'estabilitzà, essent ja sempre la que és ara.

 2. Respecte del segon punt, en realitat veiem un 59 per cent, degut al que es coneix per "libracions". Com que la Lluna no la veiem només des del centre de la Terra, sinò que podem veure-la des del Nord, Sud, des de la part més Oriental o Occidental del nostre planeta, això fa que tinguem accés a petites zones que van més enllà que si la veiéssim únicament des d'un punt central. També influeixen en veure més del cinquanta per cent, el fet que la Lluna ens volti amb un angle de 5 graus respecte el nostre pla de rotació.

Per tant, en determinades ocasions, veurem un trocet de l'esquerra o un de la dreta o un del Nord o un del Sud, que en altres ocasions no veuríem.

3. Què hi ha al darrera, a l'altra cara? Se'n poden extreure tres conclusions:

.

És, bàsicament, igual que la cara visible, pel que fa als materials de que està composta.

No té pràcticament mars. Tan sols dos o tres. A més, a diferència dels mars de la cara visible, aquests no contenen, o la contenen en poca messura, lava (la lava seria present a la part visible, perquè l'escorça aquí és molt prima, degut a l'atracció que les parts internes tenen cap a la Terra, i la lava hauria sortit per aquest gruixut mínim, que no es dóna a la part no visible).

Té moltíssims més cràters que la cara visible. Perquè? la Terra hauria protegit de l'impacte de meteòrits a la cara que ens mira sempre, fent-li de pantalla protectora)

Tot va ser amenitzat amb fotografies que les primeres naus ruses van fer. Els soviètics foren els primers en fotografiar la cara no visible, donant molts noms als accidents geogràfics allà trobats.

Em va resultar molt interessant.

Ha informat, podi-.

L'Ateneu i l'hidrogen com a energia de futur

CAT

Aquesta tarda he fet una visita a l'Ateneu Barcelonès a sentir una xerrada sobre l'hidrogen, pres aquest com a posibilitat energètica de futur. El ponent, Jordi Lorca, professor del departament de química inorgànica de la Universitat de Barcelona.

.

Vet aquí un petit resum del que he cregut sentir:

.

Els quatre punts bàsics del tema energètic serien:

1. Augment de la demanda.
2. Disminució dels recursos.
3. Dependència externa.
4. Impacte ambiental.

De l'energia propiament dita, en demanem que sigui:

1. Eficaç.
2. Renovable.
3. Adaptable a les necesitats.
4. Sostenible.

Ara per ara, una font d'energia que compleixi tots quatres punts no n'hi ha.

El més semblant en això fóra la fusió nuclear i l'hidrogen. La fusió nuclear està en estudis molt prematurs encara; se'n produeix de forma natural al Sol però sota unes condicions de pressió, temperatura i volums que no podem aconseguir nosaltres de moment.

HIDROGEN:

L'hidrogen no és pas una font d'energia com pot ser-ho el petroli, la solar, el vent, el carbó,... sinò que és un VECTOR, una mena de transportador d'energia com pot ser-ho l'electricitat.

L'electricitat, però, pot perdre's fins a un 15 per cent en el seu trasllat del lloc de producció al lloc d'utilització. Un altre inconvenient que té és que no pot emmagatzemar-se; és a dir, ha de consumir-se quan es produeix, si no, se'n perd. Quan les centrals productores d'electricitat produeixen més del que s'està demandant, l'excedent no pot acumular-se (pot distribuir-se a d'altres paisos, si vols, però el cas és que ha de consumir-se o perdre's).

Pel que fa a l'hidrogen, alguns dels seus aventatges serien:

• És acumulable o emmagatzenmble. Aquesta propietat seria de les més importants, perquè, malgrat que ha de produir-se amb energia externa, això fa que es pogui produir quan no hi ha demanda i fer-se servir quan sí n'hi hagi.
• Podem produir electricitat amb ell.
• Té una eficiència molt elevada, molt més que la benzina, posem per cas.
• No contamina, el seu ús. Una altra cosa és si el produim amb energia contaminant o "neta".

L'hidrogen pot utilitzar-se en bateries d'hidrogen o directament en motors que funcionin amb hidrogen, però amb bateries és moltíssim més eficient.

Però també té inconvenients:

• Hem de produir hidrogen perquè no se'n troba de forma natural. La seva producció, per contra, pot fer-se amb qualsevol mena d'energia (nuclear, petroli, carbó, solar, eòlica,...). Islàndia, aprofitant l'energia geotèrmica natural que poseeix, pensa auto-abastir-se d'hidrogen plenament al 2030; tret d'aquest cas particular, a la resta del món cal produir hidrogen amb energies convencionals, netes o no).
• Es parla del seu poder explosiu... Bé, és més gran en el cas de la benzina o el gas natural.
• No es pensa que sigui viable un traspàs de totes les necesitats energètiques a l'hidrogen.
• És cara, avui per avui; potser al futur no en sigui tant.

Actualment, al món, la distribució d'estacions abastidores d'hidrogen per a vehicles motoritzats ve encapçalada pels Estats Units d'Amèrica, seguit del Japó i Europa (Islàndia, Alèmania,... dos o tres a Espanya, una d'elles a Barcelona...).

Malgrat tot, també es treballa molt en la producció de l'hidrogen en el propi mecanisme al qual ha de ser fet servir, a partir d'alcohols i,... això m'ha estat més difícil de copsar.

Això, resumint molt, és el que s'ha dit. Després ha hagut un torn de preguntes...

podi: Un dels residus de l'ús de l'hidrogen és el vapor d'aigua, el gas amb efecte hivernacle més important. Un ús molt extensiu de l'hidrogen portaria algun problema en aquest sentit?

Jordi Lorca: No, perquè la major part d'aquest vapor d'aigua condensa i queda en forma d'aigua líquida, essent una mínima part la que resta en forma de vapor d'aigua.

podi: D'altra banda, quina mena d'aigua cal per produir hidrogen? potable, de mar,...?

Jordi Lorca: No és necesari que sigui potable, ara bé, ha de ser aigua previament tractada perquè ha de ser baixa en sals minerals.

També se li pregunta sobre si una xarxa ferroviària prodria ser totalment depenent de l'hidrógen i sembla ser que sí, que als Estats Units es treballa en el tema, es qüestiona que continuem entestats en trobar energies que moguin cotxes en comptes d'aprofitar les crisis energètiques per eliminar-los,...

Com a conclusió de collita pròpia, si volem tenir energia, d'una manera o altra hem d'alterar el nostre medi; les regles bàsiques de la física així ens ho diuen; altra manera fóra la "creació" d'energia, cosa que... ...cosa que no (ni se crea ni se destruye, solo se transforma).

PODI-.

podi-.