slideshow

martedì 22 giugno 2010

La Guerra dels Segadors - Xavier Torres Sans



 És un resum històric dels fets que van succeir entre el 1640 i el 1659.

  En resum, tal com diu l'epíleg, la Guerra dels Segadors hauria començat com una reacció espontània davant una sèrie de greuges que van patir-se al mig de la Guerra dels Trenta Anys que disputaven els Àustries i els Borbons pels dominis de determinats territoris d'Europa, coincidint amb un canvi en les relacions que Felip IV -de la casa dels Àustries- volia tenir amb els territoris dels quals era monarca; relacions que s'havien basat fins ara en una mena de "jo et dono i tu em dónes".

  Al cas del Principat, el rei havia de venir a parlamentar amb els representants catalans i aquests havien d'estar d'acord amb el que el rei demanava, a qui, d'altra banda, també demanaven al seu torn allò que creien convenient.

  Als volts del 1640, els enfrontaments amb els Borbons per la conquesta del castell de Salses va fer que al Principat s'instal·laren els anomenats tercios o soldats que havien de combatre. Un cop acabat el conflicte concret de Salses, aquests tercios continuaren a l'espera d'altres esdeveniments i ho feren a diferents poblacions del Principat, els pobladors de les quals havien de còrrer amb gran part del manteniment d'aquestes tropes, provocant de mica en mica les protestes dels pagesos que veien com estaven abusant d'aquella situació.

  Fins no feia gaire, els exèrcits que havien de combatre en diferents territoris que estaven sota el monarca eren compostos de gent del mateix territori, però això havia canviat sota la influència del conde duque de Olivares, que aconsellava al rei unes "polítiques" que anessin en la línia que el tracte amb la gent que estava en els seus dominis fos el més igualitari possible, que no hagués un "procediment" diferent amb les terres de Castella, les d'Andalussia, les d'Ultramar o les del Principat. En aquest sentit, va instaurar-se la Unión de Armas, que no era altra cosa que fer que els exèrcits del rei fossin formats per gents del tots els territoris del monarca, en les proporcions, això sí, suposadament proporcionals de cada territori en funció de múltiples factors com la població, no sempre acuradament mesurada.



 Aquest punt feia que els tercios "allotjats" al Principat no fossin considerats com gent de la pròpia terra, agreujant-se així la sensació de perjudici que als pagesos produïa la seva estança.

  Tot això generà les primeres revoltes dels segadors, que intentaren fer fora els soldats i que fins i tot cremaven les seves pròpies cases i en fugien quan sabien que els soldats estaven a punt d'arribar a alguna població per a quedar-s'hi un temps (a Santa Coloma de Farnés, per exemple).

  Les protestes anaren a més i a més, com ens relata el llibre, i entre tant la Diputació Provincial, amb Pau Claris al seu front, intentava de negociar amb en Felip IV a través del conde duque de Olivares per tal d'intentar aturar els abusos, però aquest mal conseller reial no feia més que entorpir, sinò agreujar, la situació.

  Arribats a un punt tal, s'acordà demanar ajut al Borbó Lluís XIII; més que demanar ajut, el que acordaren els representants catalans fou no estar sota el reialme de Felip IV i es passà a estar sota el de Lluís XIII, en unes condicions similars de "jo et dono i tu em dónes" a la que estaven abans amb Felip IV. Això fou al 1641-2 fins el 1652, si bé les dates no han d'expressar un procés que fos com un fet compacte a tot el territori. No tothom estava d'acord en això (es debatia molt sobre el fet que el rei hispànic era considerat el rei natural dels catalans, no així el borbó i d'altra banda, en tot aquest període, no totes les poblacions feien costat al mateix rei, cosa que anava variant en funció de situacions de fam, de desenvolupament de determinades batalles,...).

  Val a dir que els mateixos greuges patits pels pagesos per part dels tercios hispànics van ser patits per part de les tropes franceses durant el període de la Catalunya Francesa.

  Finalment, amb la Pau dels Pirineus -que res no tenia a veure amb el conflicte català en concret (el Principat feia anys que havia tornat sota el regnat de Felip IV, si més no d'una manera oficial, ja que encara hi havia batalles que feien que uns territoris passessin a unes mans o altres)- arribà la fi de la Guerra dels Trenta Anys, fent-se un bescanvi de territoris aquí i allà i determinant que la suposada "frontera natural dels Pirineus" dividís allò que seria territori francès de l'espanyol.

  L'autor acaba dient que aquella gent no es movia tant per patriotisme com per una simple situació de "m'estan fotent i m'hi resisteixo". Només al s. XIX els fets de la Guerra dels Segadors prengueren un caire nacionalista -inexistent en el moment dels fets- i patriòtic com a vehicle d'interesos que eren propis del s. XIX en sí mateix.

  Molts fets concrets són explicats en aquest llibre, tants que un acaba amb la sensació que allò que t'expliquen resumidament i que conté una línia molt clara de com van anar les coses està força allunyat de les raons que en el seu moment van determinar les diferents maneres d'actuar.

PODI-.

 

Nessun commento:

Posta un commento