sabato 27 dicembre 2008

l'altra cara de la Lluna



Mai no m'havia preguntat que com era el cas que la Lluna sempre ens presentès la mateixa cara, a la Terra. Un dia, però, a la feina va sorgir aquest tema amb un dels meus superiors i, com és habitual en mi, vaig posar-me a investigar-hi.

Em va sorprendre que en les meves navegacions internàutiques no es referís res sobre les causes d'aquest fet i tot anés dirigit, més aviat, a constatar que això era així i res més. Fins i tot vaig preguntar a un observatori astronòmic de Mèxic on varen dir-me que "sí, es curioso... Consultaremos la nuestra bibliografía y ya te diré algo". Mai no van contestar-me.


Malgrat tot, anys després, vaig assistir a una xerrada a l'Agrupació Astronòmica de Sabadell que es deia L'altra cara de la Lluna (la mateixa Agrupació, en el seu dia, va limitar-se a contestar-me a mitges, dient-me que, efectivament, com jo insinuava, no era cosa inèdita de la Luna; altres sistemes també presentaven aquesta pecularietat). De totes les maneres, en aquesta xerrada se m'obrí llum sobre el tema. Aquí us en deixo un petit (o gran) resum:



Tota la xerrada va anar al voltant de tres qüestions inicials, que posteriorment s'anaren desenvolupant:


Perquè sempre veiem una cara?
Veiem realment només un 50 per cent?
Què hi ha a l'altra banda?


  1. Del perquè veiem sempre la mateixa cara, ens va explicar que a la Terra es produeixen marees degut a l'atracció gravitatòria de la Lluna, tant al mar com, en menor messura, a l'escorça, i que aquestes marees produeixen un fregament que el que fa és reduir la velocitat de rotació del nostre planeta un segon cada mil anys.
.
Doncs bé, a la Lluna també se'n produeixen. En algun moment, la velocitat de rotació de la Lluna devia ésser més gran. El fregament de les marees que la petita escorça de la lluna pateix va fer que la seva rotació també s'anés enlentint (l'efecte de la Terra sobre la Lluna és molt més gran que el contrari). Quan la velocitat de rotació va arribar a ser la que és actualment, fent que sempre ens miri la mateixa cara, les marees ja deixaren de produir-se, o en tot cas, sempre es produïen en la mateixa zona, no s'hi desplaçaven com feien quan la velocitat era més gran i ens presentava diferents cares. Aleshores, en no produir-se aquest fregament intern, la velocitat de rotació va deixar d'enlentir-se i s'estabilitzà, essent ja sempre la que és ara.


 2. Respecte del segon punt, en realitat veiem un 59 per cent, degut al que es coneix per "libracions". Com que la Lluna no la veiem només des del centre de la Terra, sinò que podem veure-la des del Nord, Sud, des de la part més Oriental o Occidental del nostre planeta, això fa que tinguem accés a petites zones que van més enllà que si la veiéssim únicament des d'un punt central. També influeixen en veure més del cinquanta per cent, el fet que la Lluna ens volti amb un angle de 5 graus respecte el nostre pla de rotació.

.
Per tant, en determinades ocasions, veurem un trocet de l'esquerra o un de la dreta o un del Nord o un del Sud, que en altres ocasions no veuríem.


  3. Què hi ha al darrera, a l'altra cara? Se'n poden extreure tres conclusions:
.
És, bàsicament, igual que la cara visible, pel que fa als materials de que està composta.

No té pràcticament mars. Tan sols dos o tres. A més, a diferència dels mars de la cara visible, aquests no contenen, o la contenen en poca messura, lava (la lava seria present a la part visible, perquè l'escorça aquí és molt prima, degut a l'atracció que les parts internes tenen cap a la Terra, i la lava hauria sortit per aquest gruixut mínim, que no es dóna a la part no visible).
Té moltíssims més cràters que la cara visible. Perquè? la Terra hauria protegit de l'impacte de meteòrits a la cara que ens mira sempre, fent-li de pantalla protectora)


Tot va ser amenitzat amb fotografies que les primeres naus ruses van fer. Els soviètics foren els primers en fotografiar la cara no visible, donant molts noms als accidents geogràfics allà trobats.


Em va resultar molt interessant. Ha informat, podi-.

1 commento:

  1. Del libro que me estoy leyendo: El laberinto de la felicidad.

    ...

    Estaba a punto de quedarse dormida delante del fuego, cuando un coro de aullidos la desperto de golpe. Y lo mas extraño fue que al abrir los ojos vio que no eran lobos los que aullaban, sino nómadas que, después de la cena bailaban y dirigían las cabezas a la Luna mientras emitían tristes aullidos.

    -¿por que lo hacen?- pregunto Ariadna a un muchacho.
    - Aquí, en el laberinto hace tiempo que se extinguieron los lobos, por eso aullamos por ellos.
    - ¿y por que?- insistio ella.
    -Cuando aullamos y nois dejamos llevar por el éxtasis del canto y del baile, nuestros miedos salen volando y se esconden en la cara oculta de la Luna.

    Ariadna no se atrevio a preguntar nada más,...

    ...

    RispondiElimina