TOT VA SER LLUM

  Entre cançó i cançó emetia Radio Minuto, la radio al minuto, petites notícies curtes. Entre cançó i cançó, l'actualitat. A les mitges, el temps, a les senceres, un petit butlletí informatiu, i sempre sempre, la temperatura ambient al peu del Tibidabo. Era l'FM dels vuitanta.

MAIG 1984, un dia qualsevol...

  Acabava de sonar one in a million dels The Romantics per les ones minuteres i començaren ja a tocar les conegudes vuit notes de papi papipa papipu seguides de la familiar locució de "Radio Minuto, en el 94,8 de la FM en estéreo, son las 12 horas y 15 minutos y tenemos 24 grados al pie del Tibidabo. ...Como les venimos informando desde esta mañana a las 10h, la ciudad de Barcelona está a punto de recibir un ataque nuclear por lo que las autoridades recomiendan que se dirijan a los refugios dispuestos a tal efecto en las instalaciones del metro de pl. de España... Continuamos con la música, ahora con los..." i ja començaven a sonar les notes de victims, dels Culture Club.

  Ell va anar a avisar als seus pares, ja grans i amb problemes de mobilitat molt greus. "Teneis que prepararos, ¿no habéis oido la radio? Todo el mundo se dirige ya a los refugios y vosotros aún no habeis recogido nada para llevar... ¡Yo casi ya estoy!" "No te preocupes,... ya vamos, tenemos tiempo aún".

  Ell estava inquiet, no veia cap mena de pressa per part dels seus progenitors i això feia que encara no pugués sortir de casa quan ja ho tenia pràcticament tot enllestit. En aquell punt, un veí picà a casa. Ell ja baixava al carrer i els trucava per si ja estaven preparats, per sortir tots junts cap a la pl. d'Espanya. Ell li digué que els seus pares encara ho tenien tot per fer, que si els podia insistir en que s'apressessin... El veí parlà un moment amb ells i després es dirigí al noi i li diguè "no te preocupes por ellos, ya van preparándose, tardarán un poco pero se reunirán con nosotros más tarde. Coge tus cosas y vamos tirando..." Encara que li feia mal, va fer cas del seu veí i li acompanyà acomiadant-se dels pares amb un "¡...pero venga!, id más rápidos...".

  El carrer era una autèntica rierada de gent; en algun lloc, la ràdio al minuto, entre cançó i cançó anava relatant que les rambles eren atapeïdes de gent, que la majoria seguien les vies amples cap al port i després enfilaven l'av. del Paral·lel ocupant-ne tota la seva amplada fins ficar-se a les estacions de metro de la pl. d'Espanya cap als refugis habilitats a l'efecte.

  El veí i el noi van entrar a l'estació, estaven a l'andana, pleníssima de gent que no aconseguia avançar. Al costat del noi, una dona jove, més gran que ell però clarament jove. Tots dos van mirar-se als ulls, ell amb cara de "què passarà" i ella amb cara de "no ho sé pas...". De sobte sonaren les sirenes... UUUUU UUUUU UUUUUU UUUUU UUUU...

...En uns moments, la intensitat de la llum va anar augmentant desmesuradament i la blancor que la cara de la dona va anar adquirint va confondre's amb la blancor del seu voltant. En un moment, tot va ser llum, després, tot fou negror...

PODI-.