transformación

Hola Juani

Juani, hola

Juani hola

Juanihola

Juaniola

Juanola

El Ter

18 de novembre de 2007

El Ter, sense gaire aigua, entre Sau i Susqueda, l'any de la sequera.

  Aquell novembre només va ploure a Barcelona 3 dies, la meitat de la mitjana dels novembre entre 2002 i 2009. Encara quedarien 6 mesos d'agonitzant sequera.

podi-.

TORNEM D'EXCURSIÓ

CAT

  Devíem de ser un grupet d’uns 15 excursionistes que tornàvem a casa després d’una setmana de caminar per muntanyes de ves a saber on. El tren que ens portava a casa havia passat per Girona i això volia dir que ja no quedava gaire per arribar a Barcelona, desfer les motxilles, dutxar-se,... o fer qualsevol cosa en l’ordre que cadascú convingués.

  Ja ens quedàvem pocs quilòmetres per entrar a la Ciutat Comtal i, curiosament, el tren anava accelerant-se cada cop més en comptes d’aminorar la seva velocitat. També era curiós de veure que la densitat d’habitatges era cada cop menor, en contra del que calia esperar a l’entrada de la gran urbe. Tot això m’ho anava mirant per la finestreta del tren però sense parar gaire atenció perquè el meu seient era, de fet, de passadís. El dia era d’una intensitat lumínica molt agradable, primaveral semblava.

  I va venir una pujada i en la pujada el tren encara augmentà més la seva velocitat, tant que el meu acompanyant, un altre excursionista, i jo vam mirar-nos mentre pensàvem que semblava que fos un avió enlairant-se més que un tren arribant a la seva estació de final de recorregut.

  A través de la finestra més propera vaig veure passar un rètol en una carretera que deia “Palma” i... ...i després els excursionistes sortien –jo ja era fora- d’un avió estavellat en un descampat herbat amb algun que altre pi aquí i allà. Només sortíem de l’avió els components del grup excursionista, per la porta, que era a tocar de terra. De la resta de passatgers, no en sé res.

  Aleshores vaig dirigir-me a una petita cabana de pedra que hi havia molt propera a tot aquest incident i quan vaig vorejar-la vaig veure que era un petit bar de carretera i hi vaig entrar. Era molt petit, només hi havia lloc per a quatre o cinc persones. Tres tamborets ja estaven ocupats per alguns dels companys de viatge, que havien demanat alguna cosa per prendre. Jo vaig preguntar “¿dónde estamos?”. La cambrera, una dóna més gran que nosaltres, va dir-nos “en la carretera que va a Palma de Mallorca”.

podi-.

Ca l'Andreu

17 de febrer de 2008

  Probablement, ca l'Andreu, pujant des del Figaró per la pista de Sant Pere de Vallcàrquera, amb la intenció de fer el Tagamanent, al Montseny.

podi-.

l'escala

  ...I vaig trobar-me una escala, una escala de pujar per ella, amb les seves parets, el seu sostre i, és clar, els seus graons. Vaig començar a pujar-la. La distància entre els graons era l'adient per tal que la pujada fos còmoda, podent mantenir el ritme respiratori sense fer cap esforç especial, podent parlar amb un hipotètic company d'escala, si aquest hagués existit.

  Però arribats a una certa alçada, la comoditat en l'ascensió va començar a desaparèixer, entre graó i graó calia aixecar les cames d'una manera que no semblava normal i, d'altra banda, la solidesa del material amb que l'escala era feta també anava a menys. L'escala es desfeia, a cada metre que ascendia per ella l'escala tenia menys forma d'escala, era una barreja entre l'escala que podia haver estat feia anys i la que l'erosió propiciada pel no-manteniment l'havia portat fins els nostres dies.

  Efectivament, va acabar no havent escala, només era pujada entre rocs, sorra i terra. Però vaig continuar pujant; què podia fer-hi? Baixar tot el que havia pujat? No. Allò pujat era allò pujat i no estava contemplat que pogués baixar-se.

  D'altra banda, el pendent cada cop era més acusat, havent de, fins i tot, grimpar més que ascendir caminant.

  ...I de sobte, un replà, amb un petit distribuidor del qual sortien vàries opcions: la ja mal dita escala per la qual pujava, que no millorava en qualitat respecte els últims metres pujats; una escala en condicions òptimes i un passadís.

  El passadís. Quan tingui ganes de tornar a pujar escales, ja les pujaré. En tot cas, això estava clar, no tenia perquè mantenir l'ascensió per l'escala inicial.

podi-.

(un conte és un conte i no té perquè reflectir res personal; simplement un deixar anar el pensament mentres escrius)