CAT
Devíem de ser un grupet d’uns 15 excursionistes que tornàvem a casa després d’una setmana de caminar per muntanyes de ves a saber on. El tren que ens portava a casa havia passat per Girona i això volia dir que ja no quedava gaire per arribar a Barcelona, desfer les motxilles, dutxar-se,... o fer qualsevol cosa en l’ordre que cadascú convingués.
Devíem de ser un grupet d’uns 15 excursionistes que tornàvem a casa després d’una setmana de caminar per muntanyes de ves a saber on. El tren que ens portava a casa havia passat per Girona i això volia dir que ja no quedava gaire per arribar a Barcelona, desfer les motxilles, dutxar-se,... o fer qualsevol cosa en l’ordre que cadascú convingués.
Ja ens quedàvem pocs quilòmetres per entrar a la Ciutat Comtal i, curiosament, el tren anava accelerant-se cada cop més en comptes d’aminorar la seva velocitat. També era curiós de veure que la densitat d’habitatges era cada cop menor, en contra del que calia esperar a l’entrada de la gran urbe. Tot això m’ho anava mirant per la finestreta del tren però sense parar gaire atenció perquè el meu seient era, de fet, de passadís. El dia era d’una intensitat lumínica molt agradable, primaveral semblava.
I va venir una pujada i en la pujada el tren encara augmentà més la seva velocitat, tant que el meu acompanyant, un altre excursionista, i jo vam mirar-nos mentre pensàvem que semblava que fos un avió enlairant-se més que un tren arribant a la seva estació de final de recorregut.
A través de la finestra més propera vaig veure passar un rètol en una carretera que deia “Palma” i... ...i després els excursionistes sortien –jo ja era fora- d’un avió estavellat en un descampat herbat amb algun que altre pi aquí i allà. Només sortíem de l’avió els components del grup excursionista, per la porta, que era a tocar de terra. De la resta de passatgers, no en sé res.
Aleshores vaig dirigir-me a una petita cabana de pedra que hi havia molt propera a tot aquest incident i quan vaig vorejar-la vaig veure que era un petit bar de carretera i hi vaig entrar. Era molt petit, només hi havia lloc per a quatre o cinc persones. Tres tamborets ja estaven ocupats per alguns dels companys de viatge, que havien demanat alguna cosa per prendre. Jo vaig preguntar “¿dónde estamos?”. La cambrera, una dóna més gran que nosaltres, va dir-nos “en la carretera que va a Palma de Mallorca”.
podi-.
Lo has sonmiat, no?
RispondiEliminaSí, claro.
Eliminapodi-.