una brossa

CAT
Avui he hagut de venir de la feina a casa amb metro i caminant en comptes d'amb bici. La bici, vaig dur-la ahir a la tarda a una revisió gratuïta que van oferir-me a la botiga on vaig comprar-la. Quan vaig preguntar que quan estaria i vam dir-me "demà en aquesta hora" vaig pensar "vaja, m'havia dut un llibre per prendre el solet mentre se n'encarregaven i així esperar per aquí a que acabessin i ara em diuen que la tindran demà. No passa res, però demà serà terrible no anar a la feina amb bici".

Avui venia de la feina sense bici i quan estava a un minut de casa meva un ventet traidor del carrer m'ha introduït quelcom a dins l'ull. Passat un minut, ja em trobava a casa, però la coseta, que hauria d'haver marxat ja, encara la tenia a dins l'ull.

He començat a dinar, entre fregament i fregament de l'úll, menjant amb l'ull tancat, obrint-lo, tornant-lo a tancar, aixecant-me al lavabo a mullar-me'l, tirant-me sèrum fisiològic,... he estat a punt de suspendre el dinar i postergar-lo fins que les meves condicions físiques milloressin perquè era un espectacle lamentable i perquè deixar de dinar, quan només es fa d'una manera puntual, no és un fet greu per a l'organisme i dinar d'aquesta manera podria ser més contraproduent que beneficiós.

Em mirava al mirall i podi no era podi; aquesta insignificància m'havia posat molts més anys i m'havia tret el color saludable que presentava hores abans.

Havent dinat he marxat a recuperar la bici pensant que durant el camí marxaria la brossa. He arribat amb l'ull vermellòs i el mocador mullat, no de llàgrimes de l'ull afectat sinò de mocs; es veu que el nervi llacrimal o com vulgui dir-se estava afectant a la producció massiva d'aigua nasal...

Quan he arribat a casa he decidit que, malgrat no haver d'anar a la piscina avui, m'hi aniria inmediatament ni que només fos per ficar-me dins l'aigua i obrir allà els ulls, encara que començava a pensar que el que em feia mal era la ferida de la brossa a l'introduir-se a l'ull i aquesta ja ni devia de ser-hi. De camí a la piscina va produir-se el fet alliberador esperat: la brossa havia sortit tota sola! Els plans de no anar a la piscina van tornar a entrar en vigència. Ara, amb la situació més normalitzada, la meva visió és boirosa però penso que millorarà tota soleta; si no, demà ja en prendria altres messures.

podi-. (quan s'està acostumat a que tot vagi bé, les brosses tenen aquestes coses, creen drames)

20 euros

ESP Hoy perdí 20 euros en el trabajo. No sé ni cómo ni en qué momento ni si realmente están perdidos o si, por el contrario, se trata de un fallo en la tarea de ordenar conceptos cobrados y pagados en cuyo caso acabarían apareciendo.

No es que esté muy preocupado, porque voy a seguir con el ritmo de actividades previstas a pesar de los menos veinte euros que van a figurar durante el resto de mi vida en mi cuenta económica, pero en todo caso es el tema que ocupa mi cabeza desde que salí del trabajo, llegué a casa, comí, fui a la piscina, regresé a casa, vi el correo electrónico y ahora estoy escribiendo éste (antes que post de blog fue e-mail dirigido a muchos destinatarios, amigos, conocidos...).



No obstante, al ir a la piscina en bicicleta me acerqué a la playa, cosa que hago siempre, para dar un vistazo al mar y comprobar que todo seguía en orden, con el agua más allá de la arena. Al llegar, cielo gris-muy gris, mar alborotada y ruidosa, gente mirándolo todo, un grupo de budistas-naranja haciendo cosas para la tele,... y lo que digo, el mar ahí delante.

Y entonces pensé yo, que pienso siempre aunque sea en vanalidades, que si la única forma posible de ver el mar en la vida fuera pagando veinte euros, que seguramente sería un buen precio, no caro para todo "el montaje" que se puede observar. Así que consideré yo que hoy era como si hubiese pagado una entrada por ver el mar y aunque eso no es que me tranquilizara mucho, en todo caso me gustó pensarlo. Luego me fui a la piscina, pensando en dónde estarán los veinte euros porque, hoy por hoy, ver el mar sigue siendo gratis.

podi-.

La Ciutadella

CAT

.

Aquest diumenge-blauceloní d'un cap de setmana no-excursionil m'he agafat la bicicleta amb la idea de fer un volt i copsar el millor racó de la ciutat per prendre Sol. Després d'arribar-me a la platja de Sant Sebastià i comprovar que la mar, salada, seguia al seu lloc i que un grup de "no sé quès" inflava globus per la pau o per l'amor o per què sí... m'he dirigit a la Ciutadella amb el pensament que quan torni l'època de l'allargament de les tardes em vindria a fer tardes assolellades a la platja.

.

Un cop al parc, he trobat potser no el millor racó de la ciutat però sí un bon banc, no taronja però sí ben dirigit al sol de les 12:30. I allí m'he assegut amb la música a les orelles raccinqueres mentres una patrulla muntada a cavall de la Guàrdia Urbana prenia dades i mirava papers d'un que en devia tenir pocs. Curiosament, el grupet de tres, dos "polis" i un "sospitós" era rodejat de pares curiosos amb els seus fills com si d'una atracció més que l'Ajuntament "hereu" d'en Clos ens oferís als visitants del parc.

.

A mitja cançó de Michael Bolton, "soul of my soul", se m'asseu al costat un bon home d'uns cinquanta-llargs i als pocs segons em diu no sé ben bé què, així que em trec els auriculars...:

.

-Sí...?

-tu espanol?

-què?

-tu espanol?

-Sí, de Barcelona.

-Yo Marruecos.

-Ah, bien.

-Mi familia aquí. Trabaja.

-¿Hace mucho que está en Barcelona?

-Meses. ...barco. Barco, aquí. Yo no trabajo.

.

Després d'uns minuts, 2 o 3, de silenci torno al meu RAC105 "entre la música i tu" i als 10 segons torna a dir-me no sé què i torno a treure'm les 105 músiques de les orelles.

.

-Perros... en Marruecos, no (acabava de passar pel davant del banc compartit una persona amb un gos).

-No; claro. Nadie tiene, ¿no?

-No; ninguno, ja, ja... (un gos va mossegar en Mahoma i als països islàmics es considera un animal poc menys que maleït).

-Claro, claro,... son malos, ¿no?

-Sí, sí, malos. En España, cerveza, vino,... la gente bebe... en Marruecos, beber, la policía, a la carcel.

-Sí... está prohibido.

-Prohibido.

-Es por la religión, ¿no?

-Por la religión.

.

Es tornà a fer silenci. Tampoc sóc un gran conversador, jo: social per auto-imposició, una mica "autista" per naturalessa. De totes les maneres, ja no vaig col.locar-me "els cascos" perquè era evident que me'ls hauria de treure al poc. Aleshores, vaig dir-li:

.

-¿De dónde es, de Marruecos? ¿Norte, Sur,...?

-Sí; de Marruecos.

-Ya, pero ¿de qué zona?

-Ceuta, Melilla, la frontera...

.

No em va quedar gaire clar d'on era però tant hi feia.

.

-¿Buen clima, en Marruecos?

-Siempre sol. Mucho calor.

-Ya,... aquí siempre buen tiempo. Solo unos pocos días de frío en invierno y luego, otra vez sol, como hoy.-

Sí, aquí no calor, no frío. Zapatero siempre a Marruecos; siempre va allí.

-Ah,... ¿sí...? ah.

.

Després d'un moment de no dir-nos res, vaig aixecar-me i vaig acomiadar-me per tornar a casa a fer el dinar (haig de fer-lo encara: crema de pastenagues). Abans, però, m'he posat a escriure-vos això.

.

podi-.

històries catedralícies

Avui, havent dinat i aprofitant una ullada del meu amic el Sol, m'ha vingut de gust anar al Pla de la Seu (la plaça de la catedral, per entendre'ns) a llegir un tros més de "la llave maestra" mentre em tocaria el bon sol-solet.

.

Allí estava tirat, en les escales que connecten la part baixa de la plaça amb la part alta, encarat al Sol, com altra gent que també hi havia per allà, llegint-me ja la part final del meu llibre, que dia rere dia em transporta als misteris ocults que la ciutat d'Antigua (Toledo) amaga al seu subsòl.

.

Davant meu tenia una parella jove, a l'esquerra, i en un nivell superior al meu, una dona que crec que també llegia i a la dreta, més avall que jo, una noia amb un abric-plumó vermell i un gos lligat, a la que per més que mirava jo de tant en tant, no aconseguia fer-la desconcentrar del seu esguard a l'infinit.De cop ha aparegut algú a la part baixa de la plaça que portava una mena de piano portàtil (no em sé ben bé el nom dels instruments musicals però piano és el que més s'assembla en aquest cas).

.

Al mateix temps, una noia vestida d'índia americana es col.loca davant de la parella que tenia al davant, que també prenia el Sol, i els explica que està en el seu comiat de soltera i que les seves amigues l'estan fent passar per una sèrie de proves i que aquesta consisteix en demanar en algú que es deixi dibuixar i que li paguin pel seu dibuix ni que sigui un cèntim. Tot això estava sent filmat per les seves amigues. Després d'insistir-los una mica els nois es deixen dibuixar. Això ja va desconcentrar a la noia de vermell, que va parar atenció en la situació.

.

Estava a punt de marxar ja, perquè el cel s'estava començant a entelar i ja portava una mitja horeta allí quan veig que el piano ja té més músics al seu voltant i que comencen a tocar a ritme de jazz. Es tracta d'un grupet que habitualment està pel gòtic (hi ha un piano, un banjo, alguna trompeta, saxos...) i que haig de dir que és dels pocs grups de "música al carrer" que no miro malament (ho sento, Montse, però normalment no m'agraden els músics al carrer).

.

Aquest grupet toca música ben pròpia de Nova Orleans. El banjo, a més a més, també canta (a més de posar cares divertides mentre toca). I mentre toquen, un senyor gran va fent uns passets a ritme de jazz amb molta precissió i gràcia. Al principi de trobar-me'ls pel barri gòtic pensava que era un espontani del públic, que es movia al ritme de la música, però ara ja sé que sempre va amb ells. De fons també se sentien els arbres, que anaven dient la seva, inspirats pel vent. Parlaven d'aquella manera que ho fan quan s'està gestant una tempesta estival i, si bé no està plovent a Barcelona, si que ho està fent a comarques lleidatanes.

.

Bé; doncs ràpidament el grupet de música es va fer amb un grupet de públic; públic que va deixar en una absoluta soledat a un Quixot-estàtua-humana que hi havia en una altra banda de la plaça (si porta barret de barber i llança, deu ser un Quixot, no?). D'entre el públic, un parell de dones d'entre 30 i 40 anys (és que faig malament les edats dels demés; sempre els poso de més i acabo veient que no l'endevino mai) comencen a ballar. A més de l'home gran que es movia a ritme de música jazzera, també hi havia una dona gran que duia un abric i sabatilles que anava parant el platet al temps que suggeria al públic que compressin un CD dels que tocaven i del qual feia bona publicitat el cantant entre tema i tema. Aquesta dona també duia el seu ritmet de peus; sí, sí......

.

I de cop, apareix una parella de "la Urbana", que es queda mirant el grup des del públic. Se separen una mica i un d'ells, el més gran, parla per un walkie... deixa de parlar, mira al grup de música... i el més jove dels urbans fa un copet al braç del més gran i l'anima a continuar caminant, allunyant-se del grup de jazz (potser no tenien cap motiu legal per fer res vers el grup o potser no van voler). Buf... perquè ja pensava que s'acostarien al grup dient allò de "sabem que serem impopulars però..." i que tallarien el bon rotllo. Bé... minuts després ja és totalment núvol i haig d'abaixar-me les mànigues de la camisa perquè l'airet comença a robar-me l'escalforeta que la meva pell havia acumulat pel sol. Aprofito que el grupet està fent un descans per aixecar el camp i venir cap a casa. Avui he fet de turista a la meva ciutat, la meva Barcelona, que aquest matí s'intuïa que quedaria tot el dia d'un blau intens i que finalment ha quedat coberta pels núvols.

.

Visqui on visqui, Barcelona sempre serà el meu Big Bang d'espai i temps personal. Als que hagueu arribat fins aquí, gràcies per "escoltar-me".

.

podi-.

Ché cosa è successa il 6 aprile 1991? incidente auto-bici

IT

Sabato, 6 aprile 1991

(INCIDENTE IN BICICLETTA RACCONTATO IN PRIMA PERSONA)

Sabato mattina. Da sei giorni che sono disoccupato, senza lavoro...

Ho appena mangiato, sono già le tre del pomeriggio; fa un tempo ottimo, cielo azzurro, 22º e un'umidità atmosferica del 22%. ...Un tempo ottimo, primaverale! Ho deciso di fare un giretto in bicicletta; sarà una cosa semplice perché la giornata precedente avevo fatto 90 chilometri. Oggi, dunque, pochi chilometri e prontamente tornare a casa mia...

...Sono sul punto di accedere in città (ero uscito di Barcellona e adesso rincasavo) per un'autostrada a due tre corsie; io vado per la corsia di emergenza. In quell'anno veniva ancora permesso il suo utilizzo da biciclette. Allora, vedo che a destra si inserisce una nuova corsia e che questa nuova corsia si svanisce cinquecento metri avanti (era un'incorporazione e un'uscita dell'autostrada). In quel momento avevo deciso di rimanere sulla riga tra la corsia a sinistra e la nuova, ma breve, a destra. In questo modo, tra 500 metri, tornerebbe a esser nella corsia di emergenza.

E subito ...blaaannnngggg!! ...e silenzio. ...E grigio; tutta la mia vista grigia, tutta la mia vita grigia... "Dove sono le corsie? Dove sono io? Sono morto!".  Questa cosa l'avevo pensata in un nanosecondo. "Andavo in bicicletta; non so ché cosa è successa; sono morto e non so dove mi trovo".

La prossima immagine che percepisco: sono in cima di una macchina, in tetto, inginocchiato, con le mani appoggiate anche sul tetto. E la macchina non si è ancora fermata!! La prima cosa che penso: un film di Indiana Jones in cui lui si trova nel tetto in un treno... Già vedo cosa è accaduta: una macchina mi ha investito. Penso che non potrò tenere l'equilibrio e che cadrò e, allora, sì sarò davvero morto... Ma la macchina si ferma e non sono caduto; posso scendere dal tetto da solo.

Anche la guida scende dalla macchina. Vedo il parabrezza anteriore rotto. Mi chiede come sto; bene, faccio. Vedo con orrore la mia bicicletta sotto la macchina; ho sangue nella faccia, il mio casco e i miei occhiali da sole non ci sono più... Tutta l'autostrada si è fermata, le macchine sono al mezzo, la gente viene da me...

Sento che la mia schiena può cominciare a farmi male tra poco tempo... Chiedo di sedere in auto ma la guida mi dice che è meglio che mi stenda sul pavimento. Faccio così. Appare un'autoambulanza, sono messo in barella e chiedo agli infermieri che prendano il numero della targa. Mi dicono che non debbo preoccuparmi, che la polizia farà quello che debba. Ma la polizia non è ancora arrivata...

Non ho mai saputo sulla guida nè la macchina che mi ha investito... Io,... due vertebre lombari schiacciate; un mese in ospedale immobilizzato e tre mesi con una fascia ortopedica. C'è stato un miracolo, non ho mai avuto nessuna sequela...

PODI-.