podi és podi

martedì 25 maggio 2010

SANT MARTÍ DE CANIGÓ

CAT

L'abadia de Sant Martí de Canigó va començar a construir-se als volts de l'any 1000, per iniciativa del comte de Cerdanya-Conflent, Guifré II. La intenció, instal·lar-hi una comunitat de monjos Benedictins, vinguts de la veïna abadia de Sant Miquel de Cuixà.

Sant Martí de Canigó

La vida monàstica es va mantenir fins finals del s. XVIII. Els monjos mai no van superar els 24 però al final només n'eren 5 i d'avançada edat, els quals demanaren la seva secularització l'any 1783 per poder deixar el monestir davant el perill de la Revolució Francesa. El 1785 restà abandonat i entrà en deteriorament.

Al llarg del s. XX van haver-hi vàries restauracions.

PODI-.

martedì 18 maggio 2010

sabato 15 maggio 2010

LAS NUEVE REVELACIONES -- James Redfield (Univers lligat XXV)



Curiosamente, este libro trata exactamente la misma cuestión que la primera parte de "el cambio cuántico", que es el anterior libro que me he leído.

Perú, un manuscrito que va desvelándose, capítulo a capítulo y en el orden correcto, al protagonista de la aventura. Un manuscrito que quiere ser anulado por la Iglesia, un manuscrito que nos dice que la Humanidad está evolucionando, para llegar un momento, el actual, donde se dé un salto cualitativo de conciencia universal...



La idea que expone en sí misma, no está mal, pero parece que utilice el recurso novelístico tan solo como una excusa para exponerla. Los protagonistas, con personalidad excesivamente simplona, van asumiendo los contenidos de las revelaciones con excesiva facilidad, tanto comprensiva como por el tiempo requerido. Algo que, quizás, requeriría de años transcurre en tal solo semanas, si llega.

Se trataría, en todo caso, de una historia distendida, de aventuras, hasta cinematográfica antes que novelística.

En esencia, todos formamos parte de todo y como tales partes, compartimos con el TODO la energía que se ubica en él, la cual podemos transferir a otros seres, absorver... El Universo no tendría hechos gratuitos, todo tendría una finalidad, no hay coincidencias, hay significado, más bien, en las mismas. Seria, en todo su esplendor, L'UNIVERS LLIGAT.

El libro lo leí porque un amigo me lo recomendó en esta entrada del presente blog.

podi-.





domenica 9 maggio 2010

Univers lligat XXIV - Sincronicidades (Mochilas y números...)



  Caminando por la montaña una compi-montañera nos dice que tiene uno de los boches de la mochila roto, que se le rompió durante una travesía que hicimos hará cosa de un mes. "¡Anda! A mi también se me rompió en la misma travesía un broche de este tipo...".


  Hoy atendí en el trabajo a un cliente que traía el número de turno de espera "357". Siempre que veo este número, en cualquiera que sea su contexto, recuerdo el número de teléfono de un amigo, que comenzaba así (número que, después de más de 10 años de móviles i agendas electrónicas que hicieron olvidar los teléfonos ajenos, aún recuerdo de memoria). Hoy, y no otras veces, he sentido la necesidad de decírselo, de decirle que me he acordado de él por dicha circunstancia. Le envié un correo y me contesta diciendo que hace cosa de diez minutos le ha pasado a él lo mismo con dicho número. Con él, también me han pasado algunas sincronicidades relacionadas con el teléfono.

  És l'univers lligat, que amb aquestes coses em fa l'ullet i em recorda que està ahí, guaitant per mi...

podi-.

giovedì 6 maggio 2010

la carta perduda



 Aquell agost de 1990 el carter també arribava a les diferents porteries d'un deteriorat barri barceloní, on encara es rebien cartes de paper, cartes de gent que les havia escrites a mà, que havia comprat un sobre i que les havia tirades a una bústia sabent que uns dies després el seu destinatari se les trobaria a la de casa seva.

  Aquells destinataris, molt sovint, anaven a cercar al carter pel carrer, moguts per l'ansietat de les notícies que esperaven de gent d'ultramar, molts cops, o de gent privada de llibertat, molts més cops encara en un barri assetjat per condicions socio-econòmiques que propiciaven aquest fet.

 Va entrar, el carter, en una d'aquelles porteries deteriorades pel pas del temps, on de tant en tant es trobava algú punxant-se no se sap què però que clarament s'hi intuïa. Aquell dia no es punxava ningú a dintre, i en acabar d'embustiar la correspondència se n'adonà que rere una bústia, entre la mateixa bústia i la paret hi sortia un petitíssim triangle blanc per sota, que no era altra cosa que un paper. I el carter tirà del paper, pensant que no fos alguna carta que hagués caigut pel darrera de la bústia; alguna carta que ell mateix podria haver deixat a sobre de les bústies per trobar dubtes de si pertanyia en aquella adreça o no.

  I, efectivament, va sortir una carta, una carta amb un segell blau de Franco, potser de 0,25 pesetes, amb el matasegells de 1965. La carta tenia com a destinatària una de les veïnes, que encara figurava a les bústies actuals de la porteria.  Què fer...? Entregar una carta 25 anys després...? Fer-la desaparèixer...?

  Immediatament, el carter va pensar que transferiria aquesta responsabilitat al seu cap. Mentres tornava a l'oficina, pensava en la missiva. Era una carta personal, amb remitent un home, potser era la carta d'algun promès que li declarava el seu amor incondicional, carta que ella esperava i que si hagués rebut mai, hauria canviat totalment el seu futur. Si fos així, rebre-la ara podria obrir ferides, amb conseqüències inesperades.

  Podria ser una carta intrascendent, també. Però això, el carter, no ho sabia. Podia ser tantes coses i podria haver donat a tants diferents futurs el fet d'haver-se rebut a temps.... (Sobretot en una època on poqueta gent tenia telèfon i el correu constituïa un mitjà de comunicació imprescindible).

  En tot cas, el carter mai no va saber ni del seu contingut ni de les conseqüències tant de no rebre-la al seu dia com d'haver-la rebut...

podi-.