l'altra cara de la Lluna

CAT

Mai no m'havia preguntat que com era el cas que la Lluna sempre ens presentès la mateixa cara, a la Terra. Un dia, però, a la feina va sorgir aquest tema amb un dels meus superiors i, com és habitual en mi, vaig posar-me a investigar-hi.

Em va sorprendre que en les meves navegacions internàutiques no es referís res sobre les causes d'aquest fet i tot anés dirigit, més aviat, a constatar que això era així i res més. Fins i tot vaig preguntar a un observatori astronòmic de Mèxic on varen dir-me que "sí, es curioso... Consultaremos la nuestra bibliografía y ya te diré algo". Mai no van contestar-me.

Malgrat tot, anys després, vaig assistir a una xerrada a l'Agrupació Astronòmica de Sabadell que es deia L'altra cara de la Lluna (la mateixa Agrupació, en el seu dia, va limitar-se a contestar-me a mitges, dient-me que, efectivament, com jo insinuava, no era cosa inèdita de la Luna; altres sistemes també presentaven aquesta pecularietat). De totes les maneres, en aquesta xerrada se m'obrí llum sobre el tema. Aquí us en deixo un petit (o gran) resum:

Tota la xerrada va anar al voltant de tres qüestions inicials, que posteriorment s'anaren desenvolupant:

Perquè sempre veiem una cara?
Veiem realment només un 50 per cent?
Què hi ha a l'altra banda?

  1. Del perquè veiem sempre la mateixa cara, ens va explicar que a la Terra es produeixen marees degut a l'atracció gravitatòria de la Lluna, tant al mar com, en menor messura, a l'escorça, i que aquestes marees produeixen un fregament que el que fa és reduir la velocitat de rotació del nostre planeta un segon cada mil anys.

.

Doncs bé, a la Lluna també se'n produeixen. En algun moment, la velocitat de rotació de la Lluna devia ésser més gran. El fregament de les marees que la petita escorça de la lluna pateix va fer que la seva rotació també s'anés enlentint (l'efecte de la Terra sobre la Lluna és molt més gran que el contrari). Quan la velocitat de rotació va arribar a ser la que és actualment, fent que sempre ens miri la mateixa cara, les marees ja deixaren de produir-se, o en tot cas, sempre es produïen en la mateixa zona, no s'hi desplaçaven com feien quan la velocitat era més gran i ens presentava diferents cares. Aleshores, en no produir-se aquest fregament intern, la velocitat de rotació va deixar d'enlentir-se i s'estabilitzà, essent ja sempre la que és ara.

 2. Respecte del segon punt, en realitat veiem un 59 per cent, degut al que es coneix per "libracions". Com que la Lluna no la veiem només des del centre de la Terra, sinò que podem veure-la des del Nord, Sud, des de la part més Oriental o Occidental del nostre planeta, això fa que tinguem accés a petites zones que van més enllà que si la veiéssim únicament des d'un punt central. També influeixen en veure més del cinquanta per cent, el fet que la Lluna ens volti amb un angle de 5 graus respecte el nostre pla de rotació.

Per tant, en determinades ocasions, veurem un trocet de l'esquerra o un de la dreta o un del Nord o un del Sud, que en altres ocasions no veuríem.

3. Què hi ha al darrera, a l'altra cara? Se'n poden extreure tres conclusions:

.

És, bàsicament, igual que la cara visible, pel que fa als materials de que està composta.

No té pràcticament mars. Tan sols dos o tres. A més, a diferència dels mars de la cara visible, aquests no contenen, o la contenen en poca messura, lava (la lava seria present a la part visible, perquè l'escorça aquí és molt prima, degut a l'atracció que les parts internes tenen cap a la Terra, i la lava hauria sortit per aquest gruixut mínim, que no es dóna a la part no visible).

Té moltíssims més cràters que la cara visible. Perquè? la Terra hauria protegit de l'impacte de meteòrits a la cara que ens mira sempre, fent-li de pantalla protectora)

Tot va ser amenitzat amb fotografies que les primeres naus ruses van fer. Els soviètics foren els primers en fotografiar la cara no visible, donant molts noms als accidents geogràfics allà trobats.

Em va resultar molt interessant.

Ha informat, podi-.

L'Ateneu i l'hidrogen com a energia de futur

CAT

Aquesta tarda he fet una visita a l'Ateneu Barcelonès a sentir una xerrada sobre l'hidrogen, pres aquest com a posibilitat energètica de futur. El ponent, Jordi Lorca, professor del departament de química inorgànica de la Universitat de Barcelona.

.

Vet aquí un petit resum del que he cregut sentir:

.

Els quatre punts bàsics del tema energètic serien:

1. Augment de la demanda.
2. Disminució dels recursos.
3. Dependència externa.
4. Impacte ambiental.

De l'energia propiament dita, en demanem que sigui:

1. Eficaç.
2. Renovable.
3. Adaptable a les necesitats.
4. Sostenible.

Ara per ara, una font d'energia que compleixi tots quatres punts no n'hi ha.

El més semblant en això fóra la fusió nuclear i l'hidrogen. La fusió nuclear està en estudis molt prematurs encara; se'n produeix de forma natural al Sol però sota unes condicions de pressió, temperatura i volums que no podem aconseguir nosaltres de moment.

HIDROGEN:

L'hidrogen no és pas una font d'energia com pot ser-ho el petroli, la solar, el vent, el carbó,... sinò que és un VECTOR, una mena de transportador d'energia com pot ser-ho l'electricitat.

L'electricitat, però, pot perdre's fins a un 15 per cent en el seu trasllat del lloc de producció al lloc d'utilització. Un altre inconvenient que té és que no pot emmagatzemar-se; és a dir, ha de consumir-se quan es produeix, si no, se'n perd. Quan les centrals productores d'electricitat produeixen més del que s'està demandant, l'excedent no pot acumular-se (pot distribuir-se a d'altres paisos, si vols, però el cas és que ha de consumir-se o perdre's).

Pel que fa a l'hidrogen, alguns dels seus aventatges serien:

• És acumulable o emmagatzenmble. Aquesta propietat seria de les més importants, perquè, malgrat que ha de produir-se amb energia externa, això fa que es pogui produir quan no hi ha demanda i fer-se servir quan sí n'hi hagi.
• Podem produir electricitat amb ell.
• Té una eficiència molt elevada, molt més que la benzina, posem per cas.
• No contamina, el seu ús. Una altra cosa és si el produim amb energia contaminant o "neta".

L'hidrogen pot utilitzar-se en bateries d'hidrogen o directament en motors que funcionin amb hidrogen, però amb bateries és moltíssim més eficient.

Però també té inconvenients:

• Hem de produir hidrogen perquè no se'n troba de forma natural. La seva producció, per contra, pot fer-se amb qualsevol mena d'energia (nuclear, petroli, carbó, solar, eòlica,...). Islàndia, aprofitant l'energia geotèrmica natural que poseeix, pensa auto-abastir-se d'hidrogen plenament al 2030; tret d'aquest cas particular, a la resta del món cal produir hidrogen amb energies convencionals, netes o no).
• Es parla del seu poder explosiu... Bé, és més gran en el cas de la benzina o el gas natural.
• No es pensa que sigui viable un traspàs de totes les necesitats energètiques a l'hidrogen.
• És cara, avui per avui; potser al futur no en sigui tant.

Actualment, al món, la distribució d'estacions abastidores d'hidrogen per a vehicles motoritzats ve encapçalada pels Estats Units d'Amèrica, seguit del Japó i Europa (Islàndia, Alèmania,... dos o tres a Espanya, una d'elles a Barcelona...).

Malgrat tot, també es treballa molt en la producció de l'hidrogen en el propi mecanisme al qual ha de ser fet servir, a partir d'alcohols i,... això m'ha estat més difícil de copsar.

Això, resumint molt, és el que s'ha dit. Després ha hagut un torn de preguntes...

podi: Un dels residus de l'ús de l'hidrogen és el vapor d'aigua, el gas amb efecte hivernacle més important. Un ús molt extensiu de l'hidrogen portaria algun problema en aquest sentit?

Jordi Lorca: No, perquè la major part d'aquest vapor d'aigua condensa i queda en forma d'aigua líquida, essent una mínima part la que resta en forma de vapor d'aigua.

podi: D'altra banda, quina mena d'aigua cal per produir hidrogen? potable, de mar,...?

Jordi Lorca: No és necesari que sigui potable, ara bé, ha de ser aigua previament tractada perquè ha de ser baixa en sals minerals.

També se li pregunta sobre si una xarxa ferroviària prodria ser totalment depenent de l'hidrógen i sembla ser que sí, que als Estats Units es treballa en el tema, es qüestiona que continuem entestats en trobar energies que moguin cotxes en comptes d'aprofitar les crisis energètiques per eliminar-los,...

Com a conclusió de collita pròpia, si volem tenir energia, d'una manera o altra hem d'alterar el nostre medi; les regles bàsiques de la física així ens ho diuen; altra manera fóra la "creació" d'energia, cosa que... ...cosa que no (ni se crea ni se destruye, solo se transforma).

PODI-.

podi-.

El Cable

Pongo un pie en el cable y ahora el otro. Es rígido y tenso y ahora ya no puedo dar marcha atrás. Estoy encima del cable; sólo puedo avanzar, intentando mantener el equilibrio... ¿intentandolo sólo? he de mantenerlo a toda costa. Arriba y abajo, oscuro, totalmente oscuro. Derecha e izquierda, oscuro, igualmente oscuro. Únicamente puedo ver el cable, iluminado no sé si desde fuera o de manera intrínseca, ahora no estoy para investigaciones de este tipo; sólo puedo permitirme como única preocupación mantener el equilibrio.

ec

Parece más sencillo que en lo que un principio sospechaba, pero no debo bajar la guardia, porque el miedo a caerme está como en el primer minuto. ¿Quién me metió aquí? no sé; aparecí, pero no sé cómo. ¿Dónde estaba antes? sólo recuerdo haber puesto un pie en el cable y luego el otro. Antes...

ec

El cable es muy recto, no tiene curvas. Lo único que se me ocurre es dar pasos a través de él ya que quedarse parado me parece sumamente peligroso, ya que por el hecho de estar parado mi situación no sólo no parece mejorar sinó que entiendo que podría empeorar fatalmente. Hay que moverse, pues, con los brazos extendidos parece que es mejor, alejando y acercando mis manos a mi centro de gravedad a conveniencia de la situación concreta en la que me estoy encontrando segundo a segundo.

ec

Ahora veo otro cable que se cruza al que yo voy caminando y lo hace más o menos perpendicularmente, aunque no exactamente así. Se me presenta una disyuntiva, según veo. O continuo avanzando por el cable por el que voy o cambio de cable. ¿Qué hacer?

ec

No lo veo claro. Sí que es cierto que ya estoy harto de dar pasos en mi cable, siempre es lo mismo, es decir, nada, oscuridad y cable hacia adelante (hacia atrás es impensable). Ahora podría cambiar de cable aunque nada me garantiza que no sea más de lo mismo; es otro cable igual al mío, con la misma luminosidad que el mío y rodeado de la misma nada que el mío; sin embargo, si no cambio, no puedo saber si será así todo el rato. ¿¿¿Cambiar de cable??? si voy la mar de cómodo en el que estoy ahora,... bueno, sin exagerar, sigo con el miedo a la caida, pero más o menos tengo cogido los truquillos del equilibrio, pero si ahora cambio... es realmente un riesgo ya que, de entrada, he de adoptar una postura nueva para mí, si quiero hacer el transbordo; tendré que retraer algo los brazos para cambiar de posición y eso podría tener consecuencias irreparables.

ec

En el próximo cruce lo decidiré, porque si me he encontrado con otro cable, no tendrá que ser el único "otro cable" de este universo raro en el que me encuentro; habrá otros, ¿no?.

ec

¿Y si viniera alguien frente a mí? buuufff. Eso sí que estaría mal. Tendría que echarlo. Tendría que echarlo antes de que él me echara a mí, porque claro, intentar cruzarnos... no, no, de cruzarnos nada, imposible, caeríamos los dos o, aunque tan solo cayera uno de nosotros, si ese uno soy yo... no; tendría que estar dispuesto a echarlo sin negociación alguna; claro que a lo mejor mi cable es solo mío y entonces he hecho bien en no cambiar de cable porque si me cambio a otro y ese otro cable ya tiene a alguien... pues tampoco sería muy grave. Sólo sería malo si ese alguien viniera en la dirección opuesta a la que fuera yo y viniera hacia mí, en otros casos, el problema no existiría, ya que yo no tendría conciencia de ello. En realidad, es posible que mi propio cable esté atestado de gente que va en mi misma dirección y con los que, simplemente, estoy manteniendo una cierta distancia. En este caso, también existe un peligro, y si no existe puede que exista; sólo por el echo de pensarlo, ya existe: se trata de que es extremadamente improbable que, de haber varias personas en el mismo cable caminando en la misma dirección, todos llevemos la misma velocidad. Vamos; seguro que no la llevamos, y eso quiere decir que, tarde o temprano, nos acabaremos pillando.

ec

¿Cuándo puede ocurrir eso? no lo sé. Depende de las diferentes velocidades que llevemos todos. Puede que sea en dos minutos o en trescientos años. Si eso ocurriera, lo mejor es encontrarse a alguien delante tuyo; entonces sería fácil: le empujas y problema resuelto. Lo malo malo es que me pillen a mí por detrás, porque probablemente también intenten empujarme. ¿Puedo hacer algo al respecto? creo que sí. De entrada, he de intentar llevar una velocidad mayor a mi posible "perseguidor", para intentar que no me pillen. Esto empieza a complicarse, porque aunque no entraña tanto riesgo como el cambio de cable, se trata de un cambio de ritmo y en esa operación podría desestabilizarme y... buff... una preocupación más en este mundo de dos cables, por lo menos, rodeados de nada negra.

ec

Claro que si me encuentro a un lento delante mío, no tengo porque tirarle. Con bajar mi ritmo y acoplarme al de él ya estaría, a no ser que fuera excesivamente lento y ello no me permitiera mantenerme en equilibrio sobre el cable. Además, aunque pudiera mantener el equilibrio, correría el peligro de que alguien viniera por detrás y encontrase nuestro ritmo peligroso para su estabilidad y decidiera empujarnos. Nada, nada, al posible lento de delante mío tendría que empujarlo, más que nada para asegurarme con todas mis fuerzas que estoy alejándome lo más posible de mi hipotético perseguidor.

ec

¡Qué fácil me parece ahora la disyuntiva de cambiar o no de cable!, pero claro, es totalmente irreal, porque no contaba con la posibilidad de más gente.

ec

Y si me caigo, ya sea porque me empujen o pierda el equilibrio, ¿qué? ¿qué pasaría? No tengo ni idea. No sé si debajo mío hay 20 centímetros o 1000 kilómetros o qué. En todo caso, parece razonable querer permanecer en el cable como forma de supervivencia. Estando aquí, sé que estoy, con miedo a caerme pero estoy.

ec

Por otra parte, si voy aumentando mi ritmo por miedo "al de detrás", que a lo mejor ni existe, acabaré corriendo por el cable y cuando me encuentre con un lentillo delante, ¿seré capaz de verlo a tiempo y poder frenar o chocaré directamente con él y caeremos los dos?

ec

Repito: ¿cómo he venido a parar aquí?

-.

PODI-.

Arriba-abajo (administración kafkiana)

ESP

-Buenos días.

-Buenos días, ¿qué desea?



-Sí,... querría presentar esta solicitud. Me han dicho que es aquí.



-Bueno, es en el piso de abajo.



-¿Abajo...? ¿cómo voy?



-Ha de bajar.



-Sí..., pero, ¿por dónde?

-Por el mismo sitio por el que ha subido, pero en vez de subir, para bajar, tiene que encarar las escaleras al revés; es decir, a cada paso que dé, debe de haber descendido un peldaño. Así, hasta llegar al piso de abajo.

-Ya... Entonces, ¿no es aquí?



-No. No es aquí.



-Pero me dijeron que era aquí.



-Le dijeron mal, entonces.



-La persona de abajo me dijo que debía de subir arriba.



-Sí claro, subir es siempre hacia arriba, ¿no?



-Pues eso es lo que he hecho: subir.



-Ya lo he visto.



-¿Entonces...?



-Entonces, ¿qué?



-Uno de los dos está equivocado.



-¿Qué dos?



-O usted o la persona de abajo.



-Desconozco las razones por las que la persona de abajo le dijo que viniera usted a arriba.



-Porque le dije que quería presentar esta solicitud.



-Ah... Pues o bien le indicó mal o bien le entendió a usted mal o bien usted le entendió a él mal.



-Era ella...



-Era ella, ¿...quién?



-La persona de abajo.



-La persona de abajo era ella... ¿y...?



-Que no era él.



-¿Quién no era él?



-La persona de abajo.



-Ya lo sé; me lo acaba usted de decir.



-Ah..., pensé que no nos estábamos entendiendo.



-Nos estamos entendiendo perfectamente, ¿no? Así pues, ¿qué opción escoge?



-¿Opción? ¿opción de qué?



-Le indicó usted mal a ella sobre lo que quería, ella le entendió mal a usted o usted le entendió mal a ella...



-¿Sobre qué?



-Sobre lo que le preguntó a ella.



-Yo le pregunté bien.



-Pues entonces le quedan dos opciones; elija.



-También puede ser que usted me entendiera mal.

-Le dije hace un momento que nos estábamos entendiendo a la perfección y usted no me objetó lo contrario, así que ¿a qué viene ahora introduciendo un elemento nuevo que ya habíamos previamente descartado?

-Perdone, no quise enredar la conversación.

-Pues está empezando a hacerlo. De momento, parece que está intentando no responderme a qué pudo fallar en la comunicación con la persona de abajo.

-Oh... lo siento, lo siento. Quizás me entendió mal, la persona de abajo.

-¿Ah, sí? ¿en qué se basa para tal afirmación?

-Pues que me indicó que viniera arriba y, al parecer, eso no es correcto.

-Pero si hubiera sido usted quien entendiera mal a la persona de abajo, el resultado sería el mismo, por lo tanto, su argumentación no va expresamente a favor de un mal entendimiento por parte de la persona de abajo.

-Quizás la persona de abajo me informó directamente mal.

-La persona de abajo no puede haberle informado mal.

-¿Porqué no?

-Oiga, esto es la Administración; ¿está poniendo usted en duda su funcionamiento?

-Pues, es una posibilidad.

-Esto no se lo consiento; aquí trabaja gente preparada. Si la persona de abajo fuera informando mal, como usted ha dicho que podría haber hecho, esto estaría lleno de gente que ha venido aquí mal dirigida y, como puede usted ver, sólo está usted.

-¿Y entonces, qué sugiere usted?

-Que usted preguntó erróneamente a la persona de abajo y la persona de abajo, dado que recibió una consulta determinada le indicó que subiera arriba pero si usted le hubiera preguntado adecuadamente, la persona de abajo le habría informado que debía quedarse en la planta de abajo.

-También podría haberme entendido mal, la persona de abajo.

-¿Otra vez con la tesis de que no se ha equivocado usted?

-¿Y porqué no puede haberse equivocado ella?

-No lo sé. Lo mejor sería que usted mismo bajara y hablara sobre la cuestión con la persona de abajo. Ha de bajar igualmente.

-¿Para qué?

-Para presentar la solicitud. Ya le dije que es abajo.

-Y... cuando esté abajo, ¿hacia dónde voy?

-Pregunte a la persona de abajo.

-Y si me dice que suba otra vez...

-Entonces, suba.

-Gracias, ha sido usted muy amable.

-De nada, aunque piense que estas dependencias cierran dentro de un minuto; no creo que le dé tiempo ni a ver a la persona de abajo. ¡Vienen ustedes tan justos de tiempo!

PODI-.

primavera en noviembre - KAFKA EN LA ORILLA

Algo de frío mañanero (12,2 grados barceloneses, o sea, algo de fresco pero nada más) pero un sol espléndido ha hecho que durante el día fuera agradable salir a la calle.

pn

Hoy he desayunado con Kafka Tamura y Nakata; una lectura absorvente. También, como me es costumbre, mirando la foto del meteosat y viendo a través de ella que el día sería despejado. Así pues, me he predispuesto a que para después del trabajo y, habiendo comido, me iría un ratillo con Kafka y Nakata al parque de la Ciutadella si la inclinación del Sol a esa hora hacía agradable la estancia.

...

Como cada día, a las 7:30, bicicleta en mano (y pies), me dirijo al trabajo, pasando por ese mismo parque al que pensaba regresar horas después. Atravesándolo, aún pude contemplar los restos de Luna Llena del día anterior.

...

Así que comienza la jornada laboral, así que tenemos caida de servidor informático y durante casi una hora no podemos hacer nada. Además de la "servidora caída", la oficina parece haber sido electrificada ya que cada cosa que toco... pliasch!!, un chispazo. Llega un momento que ya puedo intuir cuando se me va a producir un fenómeno de esos de electricidad estática y casi ni me atrevo a tocar nada. Incluso la gente, al tocarnos... pliasch!!. Y es que ahora mismo, por ejemplo, la humedad en la calle es de tan solo un 40 por ciento, que en Barcelona y en otoño, es muy poca.

...

Entre pliash y pliash va pasando la mañana y, para no acabarla de forma diferente a como empezó, algunos servicios empiezan a tontear; tontear que quiere decir que no funcionan...

...

Pues nada, que una vez comido y como la temperatura es de más de 16 grados, agarro la bici, mi libro y al parque. Me coloco en un banco soleado y empiezo a leer, oyendo al poco los cuartos del reloj campanero que tengo a mis espaldas (antigua capilla militar). El Sol, a pesar de ser tan pronto, va tan bajo que me parece estar contemplando una puesta de Sol a primera hora de la tarde. Cuando veo que ya no dará mucho más de sí y que ya me he saturado un poco de la lectura -de momento-, vuelvo hacia la ciudad, en busca de "bolets", para ser cocinados mañana acompañados de arroz.

...

Luego, ya en casa, un poco de limpieza y prepararme la mochila para de aquí a dos días, que haré una salida montserratina.

...

podi-.

Tintín, el preferido de podi

Siempre me gustó esta escena de Tintín, en Stock de Coque: Están el Capitán y Tintín paseando por una calle de una capital europea, por la noche...

CAPITÁN: Es como si yo pensara en... pues no sé... por ejemplo en ese Alcázar que decías antes que desapareció de la circulación hace una eternidad... Bueno, pues, ¿crees tú que por el hecho de haber pensado en él va a surgir tras de una esquina, así, y ¡patapum!?


En ese preciso momento el Capitán recibe un encontronazo frontal con alguien a quien incluso se le cae el sombrero del golpe que se dan.

CAPITÁN: ¡Qué barbaridad! ¡Mire por dónde anda, especie de proyectil teledirigido!

TINTÍN: ¡EL GENERAL ALCÁZAR!

ALCÁZAR: ¡CARAMBA!

TINTÍN: ¡Qué extraordinario! ¡Figúrese que el capitán y yo veníamos hablando de usted.

ALCÁZAR: Ah... ¿de mí...?

TINTÍN: Pues sí señor, de usted... y entonces surge com el diablo de una caja de sorpresa. Es algo inaudito. Pero... ¿qué es de su vida?

ALCÁZAR: ¿Yo...? Pues... bien... Sí, sí... Viajo... Pero... perdonen, tengo ahora mucha prisa. Voy a llegar tarde a una cita... Adiós.

TINTÍN: ¡Oh! ¡Qué lástima! En fin... De todos modos, tome mi dirección. Y a usted, mi general, ¿dónde se le puede localizar?

ALCÁZAR: ¡Ah! Pues... en el hotel ¡ejem...! en el hotel Brístol...

TINTÍN: ¡Ah! En el Brístol. ¿Y cuándo le po...?

ALCÁZAR: Bueno... Y ahora me voy. ¡Adiós, amigos!

TINTÍN: ¡Hasta la vista, mi general!

Y el general Alcázar marcha rápidamente cruzando la calle entre el tráfico, al tiempo que Tintín y el Capitán se dan cuenta de que el general Alcázar ha perdido la cartera e intentan salir en su búsqueda pero no dan con él, ni siquiera yendo al Brístol, donde no tienen a nadie con ese nombre registrado.

podialcázar-.

Vol de nit - Antoine de Saint-Exupéry

Vol de nit és l'últim llibre que m'he llegit. L'autor de el petit príncep ens trasllada aquí al món dels primers anys de l'aviació comercial i, en concret, les interconnexions dels diferentes "correus" de llatino-amèrica amb Europa a través de Buenos Aires.

o

L'experiència, però, ens narra sobre la instauració dels vols nocturns, perquè els avions perden la rapidessa del dia respecte als trens per la nit (si no vólen).

La part que més m'ha agradat és la que explica com el pilot Fabien viu una temible tempesta a dins la seva carlinga i com va comunicant-se a través del seu telegrafista amb Buenos Aires, d'estació telegràfica en estació telegràfica, per tal de donar comptes de la seva situació.

o

Jo crec que fins i tot sentia el soroll de l'avió sense necesitat que l'escriptor en fes menció.

o

A la foto, el llibre amb el meu particular punt de lectura.

o

podi nocturn-.

univers lligat III

Un parell de cosetes...:

1. Anar a una presentació d'un llibre a un lloc on no havia estat abans mai. L'endemà, una persona proposa una trobada just al costat d'aquest lloc. Fets independents que coindiceixen a l'espai-temps.
2. Decidir que el llibre d'actual lectura no està essent interessant i que caldria tornar-lo. Veure que el capítol següent que tocaria de llegir tracta de la sincronicitat (univers lligat), tema de màxim interés..., així que, de moment, el llibre no es torna.
   

podi-.

univers lligat II

Aquells fils invisibles que semblen teixir el nostre entorn per tal que les coses no semblin casuals... i que, potser, l'excés de casualitats són les que ens fan pensar en això.

ul

De vegades les coses són com a les pel·lícules; per allò que quan surt, per exemple, un vianant que aparentment sembla un extra més, mirant fixament al protagonista, tots pensem allò de uy uy uy, aquest ja veuràs després. I, efectivament, a les pel·lícules, mai res no passa perquè sí, tot està d'alguna manera relacionat per tal que tot siguin elements importants de la trama. Si un vianant es queda mirant fixament al protagonista, de ben segur que aquest vianant jugarà un paper important en el desenvolupament de la pel·lícula.

ul

Podria ser que a la vida també estigués tot relacionat, que res no formés part d'un decorat gratuït de les nostres coses, sinò que tot tingui relació amb nosaltres d'alguna o altra manera; i no és una idea tant fora de lloc: tinguem en comptes que si la teoria del Big Bang és correcta, fa uns 15 mil milions d'anys, tota la matèria de l'Univers estava concentrada en un punt. Aquí tenim ja el primer nexe que relaciona tota la matèria de l'Univers entre sí.

ul

Mentre anava a Salzburg, llegia un llibre, la pequeña edad de hielo, que parla sobre un període en que, com a mínim a Europa, les temperatures van ésser més baixes del normal; i mentres llegia el llibre a l'avió, va i apareix en el llibre un cronista de Salzburg que aporta dades al respecte...

ul

Un dia després, veient que em sobraria temps en el meu viatge, vaig estar mirant la documentació que duia amb mi per veure què més podia fer per allà, i l'única opció que vaig trobar (no portava gaires papers) va ser d'anar a Werfen, a visitar unes coves de gel (aquesta posibilitat no l'havia contemplada en cap moment a Barcelona), i així vaig fer-ho. El llibre la pequeña edad de hielo parlava també de l'evolució del gel en unes altres coves...

ul

Ahir vaig canviar el fons de pantalla del meu portàtil. Ho faig cada dos o tres dies seguint un procés a l'atzar d'entre les més de 5000 fotografies que tinc. Va sortir una feta per la M.D. en una excursió que va fer amb mi ara fa un any i mig.

.

ul

A l'M.D., tots l'havien deixat de veure farà ara cosa d'un any -la gent segueix camins diferents i, simplement, va desaparèixer una mica-. Avui, quan anava a tornar a la biblioteca dos llibres, el Universo elegante i la pequeña edad de hielo, me l'he trobada amb la bicicleta...

.

De vegades, em sembla com si el meu voltant fos un decorat fet a la meva mida.

ul

...i per acabar d'arrodonir-ho, ahir parlava amb el D.G. sobre les llicències dels taxistes, una assegurança per a la seva jubilació i uns preus elevadíssims per a qui vol accedir al món del taxi. Parlàvem que jo havia sentit feia un temps que havien abaixat, malgrat ser cares igualment (tot venia d'una conversa sobre posibles sortides de feina).

ul

.
Avui, a la Vanguardia, sortia un article parlant del tema.

ul

L'entorn, fet a la meva mida.

.
podi harmonitzat-.

¿en qué lugar del espacio se inició el big bang? (El universo elegante - Brian Greene)

Hace aproximadamente 15 mil millones de años, el universo surgió a partir de un suceso singular y enormemente energético, que lanzó todo el espacio y toda la materia. (No hay que ir muy lejos para situar el lugar donde ocurrió el big bang, ya que se produjo donde está usted ahora y en cualquier otro sitio; al principio, todos los lugares que vemos ahora separados eran el mismo lugar.)

bb

De "El universo elegante" - Brian Greene

bb

A més a més, estem acostumats a imaginar-nos aquesta gran explosió com vista des de fora i hauríem de començar a imaginar-nos-la com vista des de dins, perquè "fora", ni existia ni existeix. Tots els observadors del nostre univers han estat i estaran a dins del mateix i totes les imatges de l'univers, per petit que sigui aquest en un moment determinat, no podem imaginar-nos-les sinò és des de dins del mateix.

bb

podi-.

John Franklin - Erebus - Terror

Dos vaixells britànics, l'Erebus i el Terror salpen el 19 de maig de 1845 a la recerca del pas del nord-oest, capitanejats per Sir John Franklin, conegut mariner pels seus èxits a la batalla de Trafalgar, aspecte aquest que donava per fet la inexistència d'un posible fracàs.

Malgrat tot, l'últim contacte amb l'expedió va tenir lloc l'agost de 1845, quan uns baleners els van veure a l'entrada de l'estret del Labrador, la porta cap al Pas de Nord-Oest. Ningú no va tornar a saber mai més ni dels 129 expedicionaris ni dels propis vaixells.

A partir de l'any 1848, les preocupacions per la manca de notícies fa que comenci a plantejar-se alguna operació de rescat. El 1850, s'ofereix una recompensa per a qui pugui aportar dades:

A qualsevol expedició o expedicions que a judici de l'Almirallat,
descobreixin i puguin oferir socors
a les tripulacions dels vaixells de Sa Majestat
"Erebus" i "Terror".

D'aquesta manera és descobert un primer campament amb alguna tomba datada l'any 1848. També es recuperen objectes però no es troben indicis sobre què ha passat amb la tripulació.

El 1854, una altra expedició, preguntant a indígenes, aconsegueix esbrinar alguna cosa: uns 40 homes havien estat vistos uns 6 anys enrere arrossegant bots, patint gana i congelaments..., i morint en el camí. Els vaixells havien estat atrapats al gel i destrossats per ell mateix. Comencen a trobar-se cadàvers, alguns d'ells amb signes de canibalisme.

El canibalisme no va voler ser acceptat pels britànics, que es negaven a creure que els seus militars cometessin aquesta immoralitat i no sabessin sortir-se'n sense recòrrer-hi. Malgrat tot, les proves no feien més que apuntar en això.

L'únic document trobat sobre la sort de l'expedició diu..,

25 d'abril de 1848: Els vaixells... Terror i Erebus
van ser abandonats el 22 d'abril...
havent restat atrapats pel glaç des del 12 de setembre de 1846.
...oficials i tripulació son 105 homes.
Sir John Franklin morí l'11 de juny de 1847.
També han mort 9 oficials i 15 homes.
Signat, James Fitzjames, capità de l'Erebus.
Demà, dia 26, continuem cap al riu Back's Fish

Tots els homes van acabar morint; els 129, uns de gana, altres d'intoxicació pel plom amb que anaven tancades les llaunes de carn, d'altres per les condicions meteorològiques adverses,...

Encara avui en dia, alguna expedició de la zona acaba trobant ossos d'algun tripulant i altres restes de l'expedició desapareguda.

Anys després d'aquest post, aquesta notícia a el periódico"

podi-.

un parell d'apunts - Atrapados en el hielo

Foto: Una tenda de campanya a sobre el gel. A l'esquerra de la tenda, un home assegut a sobre d'un paquet. Darrera la tenda, roba estessa agafada a diferents pals.

<>

Peu de foto: campament Oceà "és inconcebible, fins i tot per a nosaltres, que vivim en una colossal barcassa de glaç, que amb prou feines fa metre i mig, que ens separa de les dues mil braces de profunditat de l'oceà i anant a la deriva segons el caprici del vent i les marees cap a on Déu vol saber" (Hurley, diari)

<>

Més endavant... La tarda del 21 de novembre, poc després de donar de menjar als gossos, mentres llegien i conversaven tranquil·lament en les seves tendes, els homes van sentir en Shacklenton cridar:-Se'n va, nois!

<>

Van sortir corrents i, des de la plataforma de vigilància i altres posicions aventatjoses, van veure els últims moments d'existència de l'Endurance. Amb la popa alçada, va enfonsar-se amb una ràpida cabussada, la proa primer.

<>

"Va produir-se un silenci estrany al campament -segons observà en Bakewell-. Pel que fa a mi, se'm va fer un estrany nus a la gola i em costava engolir... Ara ens trobàvem molt sols."

<>

-Se n'ha anat, nois -va anunciar en Shackleton en veu baixa des de la plataforma de vigilància. I al seu diari, va escriure-:"A les cinc de la tarda se'n va anar a pic de cap: la popa, la que havia provocat tots els problemes, fou l'última a enfonsar-se. No puc escriure més al respecte".

Què emocionant!!

podi és podi-.

univers lligat I

Les casualitats són, com el seu nom indica, casuals. ...O no? Aquí, no entraré a debatre les posibles implicacions de les mateixes o les implicacions que a mi m'agradarien ni res d'això, només n'exposaré dues:

..

Fa uns dies, anant cap a la feina amb bicicleta, vaig mirar el compta-quilòmetres total -cosa que no faig mai- i vaig veure que portava 1212 km fets des que el tinc. Quan vaig tornar a mirar el compta-quilòmetres parcial, el que porto sempre, vaig veure que portava fets 12,12 km!!!
.

..

Dos o tres dies després, peso a la feina un paquet i veig que la bàscula marca 2460 g. Aleshores, prenc les mesures per tal de calcular el pes volumètric, (Alt*Ample*Llarg)/6000 i veig que la quantitat obtinguda és 2460 g!!!

..

podi-.

avui he vist un ocell passar

Avui, que pot haver estat qualsevol dia de qualsevol temps, he vist un ocell passar, era un ocell bonic, no habitual a les meves contrades, i l'he xiulat. Per a la meva sorpresa, ha vingut fins a la barana del meu balcó i s'hi ha quedat una estona allà. Aleshores, l'he xiulat un altre cop i ha vingut fins a la meva mà i després ha sortit volant novament.

De fa uns dies que volta pel barri i cada cop que passa proper al meu balcó el xiulo, però ell va volant quasi que aleatòriament, sense reparar en els meus xiulets. Fins i tot, he pensat que si passa molt a prop jo podria intentar fer un petit vol amb ell, sí, sí, podria intentar de volar i així és que vaig mirant a veure en quin moment passa pel lloc oportú i fem una volada plegats. Però no hi passa, es posa en altres balcons uns minutets, després marxa i segueix volant, em mira des d'una finestra llunyana i quan intento cridar la seva atenció marxa novament.

Es devia posar al meu balcó casualment i, potser, casualment s'hi torni a parar. Potser jo no hi sigui mirant per la finestra en aquell moment, potser sí, vés a saber. A fi de comptes, jo estava molt tranquil sense ocells pel barri.

podi-.

una brossa

CAT
Avui he hagut de venir de la feina a casa amb metro i caminant en comptes d'amb bici. La bici, vaig dur-la ahir a la tarda a una revisió gratuïta que van oferir-me a la botiga on vaig comprar-la. Quan vaig preguntar que quan estaria i vam dir-me "demà en aquesta hora" vaig pensar "vaja, m'havia dut un llibre per prendre el solet mentre se n'encarregaven i així esperar per aquí a que acabessin i ara em diuen que la tindran demà. No passa res, però demà serà terrible no anar a la feina amb bici".

Avui venia de la feina sense bici i quan estava a un minut de casa meva un ventet traidor del carrer m'ha introduït quelcom a dins l'ull. Passat un minut, ja em trobava a casa, però la coseta, que hauria d'haver marxat ja, encara la tenia a dins l'ull.

He començat a dinar, entre fregament i fregament de l'úll, menjant amb l'ull tancat, obrint-lo, tornant-lo a tancar, aixecant-me al lavabo a mullar-me'l, tirant-me sèrum fisiològic,... he estat a punt de suspendre el dinar i postergar-lo fins que les meves condicions físiques milloressin perquè era un espectacle lamentable i perquè deixar de dinar, quan només es fa d'una manera puntual, no és un fet greu per a l'organisme i dinar d'aquesta manera podria ser més contraproduent que beneficiós.

Em mirava al mirall i podi no era podi; aquesta insignificància m'havia posat molts més anys i m'havia tret el color saludable que presentava hores abans.

Havent dinat he marxat a recuperar la bici pensant que durant el camí marxaria la brossa. He arribat amb l'ull vermellòs i el mocador mullat, no de llàgrimes de l'ull afectat sinò de mocs; es veu que el nervi llacrimal o com vulgui dir-se estava afectant a la producció massiva d'aigua nasal...

Quan he arribat a casa he decidit que, malgrat no haver d'anar a la piscina avui, m'hi aniria inmediatament ni que només fos per ficar-me dins l'aigua i obrir allà els ulls, encara que començava a pensar que el que em feia mal era la ferida de la brossa a l'introduir-se a l'ull i aquesta ja ni devia de ser-hi. De camí a la piscina va produir-se el fet alliberador esperat: la brossa havia sortit tota sola! Els plans de no anar a la piscina van tornar a entrar en vigència. Ara, amb la situació més normalitzada, la meva visió és boirosa però penso que millorarà tota soleta; si no, demà ja en prendria altres messures.

podi-. (quan s'està acostumat a que tot vagi bé, les brosses tenen aquestes coses, creen drames)

20 euros

ESP Hoy perdí 20 euros en el trabajo. No sé ni cómo ni en qué momento ni si realmente están perdidos o si, por el contrario, se trata de un fallo en la tarea de ordenar conceptos cobrados y pagados en cuyo caso acabarían apareciendo.

No es que esté muy preocupado, porque voy a seguir con el ritmo de actividades previstas a pesar de los menos veinte euros que van a figurar durante el resto de mi vida en mi cuenta económica, pero en todo caso es el tema que ocupa mi cabeza desde que salí del trabajo, llegué a casa, comí, fui a la piscina, regresé a casa, vi el correo electrónico y ahora estoy escribiendo éste (antes que post de blog fue e-mail dirigido a muchos destinatarios, amigos, conocidos...).



No obstante, al ir a la piscina en bicicleta me acerqué a la playa, cosa que hago siempre, para dar un vistazo al mar y comprobar que todo seguía en orden, con el agua más allá de la arena. Al llegar, cielo gris-muy gris, mar alborotada y ruidosa, gente mirándolo todo, un grupo de budistas-naranja haciendo cosas para la tele,... y lo que digo, el mar ahí delante.

Y entonces pensé yo, que pienso siempre aunque sea en vanalidades, que si la única forma posible de ver el mar en la vida fuera pagando veinte euros, que seguramente sería un buen precio, no caro para todo "el montaje" que se puede observar. Así que consideré yo que hoy era como si hubiese pagado una entrada por ver el mar y aunque eso no es que me tranquilizara mucho, en todo caso me gustó pensarlo. Luego me fui a la piscina, pensando en dónde estarán los veinte euros porque, hoy por hoy, ver el mar sigue siendo gratis.

podi-.