martedì 26 maggio 2009

projectes - progettazioni




Il futuro sempre sorge dal presente, e questo è consequenza di qualche passato. Di qualche opuscolo del presente potrebbe sorgere un futuro possibile; soltanto dobbiamo stare all'erta perché questo diventi così.




El futur sempre surt del present, i aquest és conseqüència d'algun passat. De qualsevol opuscle present podria sortir un futur posible; només cal que estiguem alerta perquè això esdevingui així.

podi-.

martedì 12 maggio 2009

Antonio Vega - mis relojes preferidos



Oigo en las noticias que ha fallecido Antonio Vega, mi cantautor favorito. Oooohhh...!!
El de "la chica de ayer" y el de todas aquellas canciones de Nacha Pop que decían "algo más". Un "algo más" que yo nunca acabé de comprender bien, pues para mí eran letras retorcidas, que por su extrañeza me hacían mantener la atención en las mismas, por ver si conseguía entresacar algún significado que intuía pero no acababa de clarificar.

Corría 1986; segundo de Biología para mí. Radio Minuto, mi fondo musical. Y entre ese fondo, Relojes en la Oscuridad, canción con la que me quedo hoy.

Hoy, Antonio Vega, ha pasado a ser El chico de ayer. No me importa cual fue su vida, no me importan las causas de su muerte ni de donde provenían sus inspiraciones; me importa que me reportó algo positivo el oir sus creaciones.

Hay una forma de parar el tiempo, desordenando la evolución y en la prehistoria encontrar esos ojos que no puedo olvidar...




podi-.

giovedì 7 maggio 2009

l'home invisible




Estàvem reunits per tal d'intentar trobar una solució al tema. Ningú no estava segur de com hauria d'anar aquesta solució. Això era degut a que ningú sabia exactament com s'hi havia arribat.

Si tot havia estat un resultat de la química, la solució hauria de venir de la mà de la química, si havien estat d'altres, les causes, aleshores caldria cercar la solució a les causes. La majoria pensàvem que tot era producte d'algun fenomen químic. Això, només l'afectat podia saber-ho, però d'això no volia parlar. Era evident que, per a ell, tots sabíem les causes, però jo haig de dir que no en tenia ni idea; jo només recordo que em trobava en aquella habitació intentant trobar una solució.

No sabia què havia passat abans, si és que n'havia passat alguna. Era com si el temps comencés per a mi en aquell moment. Aquella habitació, mig a les fosques, era un autèntic abocador d'idees. A mi també em semblava que els demés devien de saber-ne alguna cosa més, perque estaven deliberant i un no delibera si no sap aproximadament com enfocar les coses.

Jo sentia com es movia l'afectat per l'habitació, instigant-nos a ressoldre el problema, però no el veia, és clar. De sobte, l'home invisible es va tornar nerviós i vaig veure com un dels "visibles" era com agafat pel coll pel no res i arrossegat cap a enrera mentres s'anava quedant sense aire.

-Quiet!! si no trobem la solució és per que no la sabem trobar!! Amb amenaces no faràs sortir les respostes... Deixa'l lliure.

I el coll de l'atacat va afluixar-se i aquest va començar a respirar i recuperar la mobilitat que, davant la sorpresa de l'atac invisible, no havia pogut control·lar.

I l'home invisible va tranquil·litzar-se, si més no momentàniament, i va quedar-se quiet, no sabem si d'empeus, assegut o com... Tampoc no sé si recuperà el seu cos la seva consistència i visibilitat, perquè tal com els meus records comencen en un moment determinat, sense un abans, aquests acaben en aquell moment determinat, sense un després.

H.G. podiwells-.

sabato 2 maggio 2009

una boda - lo sposalizio



IT-ESP

Carte rosse e carte bianche, residuati della cerimonia che si è realizzata pochi minuti fa... Queste guarniture abbandonate sono le testimonianze tra l'atto religioso e la festa che si sarà fatta poi. Sono le testimonianze degli abiti pomposi, del ridere, delle fotografie...

Adesso,... niente; carte bianche e carte rosse...



Sant Just i Pastor

Los novios están a punto de salir... Entre tanto, gentes vestidas de fiesta, gentes que parecen ser de una forma que no es la que les corresponde habitualmente, pero que dan la sensación de ir siempre así vestidos, enseñando sus bebés inexistentes en su último encuentro, hablando de lo bien que les va, de qué lástima que a aquél le vaya tan mal, que a pesar de que les va bien, vaya año que han tenido...

Salen los novios y ya no hay que hacer el esfuerzo de dejar ver lo bien que van y lo modélicos que son. Los novios reclaman toda la atención, les tiran arroz y papeles de colores -ya ni flores reales son-, se ríen, bailan en las escaleras católicas, obligan a todo el mundo a ser feliz, no tan solo a compartir su felicidad sinó a ser feliz.

Y luego, hacia el festín, ya sea banquete, piscolabis o fiesta nocturna. Cada uno debe espabilarse como pueda; momentos de nervios que hacen aflorar las verdaderas personalidades por encima de los disfraces correspondientes al día. Ahí es donde se ve que van disfrazados, que no son lo que aparentan.

Soledad en la escalera católica; soledad con flores de papel abandonadas... Tan solo fue un escenario y la actuación ya acabó.

¿Porqué se disfrazan? ¿porqué actúan?

podi-.