El Muntanyó

CAT

Ahir vam fer el Muntanyó (2779 m) del des refugi de la Colomina (2415 m).

Vam sortir als volts de les 7:30 camí de la collada de la Mainera (2722 m), a través de l'estany de Frescau i estany de Mar. En arribar, aproximadament, a la meitat d'aquest últim va ser que enfilàrem pràcticament en línia recta a la collada de la Mainera, per un terreny bàsicament fet de tartera de blocs.

Un cop al coll, el paisatge canvià radicalment. Enrere teníem el circ de la Colomina, un paisatge una mica abrupte, amb estanys, això sí, i pedra gris mostrant la seva força. Endavant hi havia els estanys de Mainera (xic, gran,...) i un panorama molt i molt verdós. Aquí vam baixar, fins el gran clot de la Mainera i, posteriorment, al clot de lo Ribell (2360 m), lloc on vam dirigir-nos cap al coll del Muntanyó, en costeruda pujada una vegada havíem passat l'estany Gran.

Una vegada arribats a la cresta, fer el Muntanyó va ser un moment (un moment llarguet, però un moment).

Allí vam instal·lar un menjador de luxe, amb les vistes dels estanys que voregen el refugi del CEC de Josep Maria Blanch. Més de 6 o 7 estanys, alguns immensos, d'altres no tant.

  Després de dinar calia tornar, evidentment. La baixada del Muntanyó, força més sencilla que la pujada. En comptes de tornar pel mateix lloc, un cop al clot de lo Ribet, vam començar a ascendir fins la collada de la coma d'Espòs (2636 m) a través d'un terreny on el corriol només figurava al mapa d'Alpina però que no tenia complicació per ser bastant glevat. A la nostra esquerra, amb una tonalitat fosquísima, la cresta encapçalada pel cap de la Solana del Tro (2809 m).

  Al coll, un altre cop vam canviar de paisatge. Se'ns obrí a la vista la vall Fosca, l'encapçalament de la mateixa, vaja, tenint, molt avall nostre, l'estany Gento (2140 m), lloc on aniríem a través d'una baixada totalment glevada i verda.

  Abans d'arribar a l'estany vam reomplir les cantimplores a la font Blanca (2400 m).

  Des de l'estany, agafaríem les vies de l'antiga vagoneta per arribar a través dels seus túnels a la font on ens desviaríem per tal de baixar fins l'estany de Sallente (uns 1800 m). L'arribada es produí passades les 17 hores.

17,7 km, 6h17 en moviment, 3h41 aturats i una velocitat mitjana de 2,8 km/h. Desnivell aproximat...: +965 m i -1500 m.

Una bona excursió!

podi-.

diables

                                                                                  

Allò que no han aconseguit els inquisidors eclesiàstics, ho aconseguirà la Unió Europea...?

...llibertat versus presència de l'Estat a tot allò on se pot ser presenciable...

podi-.

(diables a Horta)

Univers lligat XV - Sincronicidades

CAT

Tornant de fer el Canigó, un cop a dins el cotxe, duia jo l'aire condicionat "a tope" -com sempre, d'altra banda-.

Un dels passatgers del darrera em demanà que, si us plau, si el podia abaixar, petició a la qual vaig accedir d'una manera enganyosa passant de tres velocitats de ventilador a la primera velocitat però no tocant per a res la temperatura de l'aire en sí mateixa.

Immediatament vaig pensar "no és pas això el que m'està demanant però de moment ho deixarem així". Al cap d'un minut vaig veure que l'aire que sortia pel conducte era calent. S'havia espatllat la bomba de l'aire condicionat. Immediatament, també, vaig pensar "això és per haver actuat de mala fé a consciència".

• 
  
  Un malefi del peticionari fredolic del darrera en veure que la seva petició era menyspreada...?
• 
  
  Un càstig per la meva pretesa enganyifa...?
• 
  
  Podria ser que allò que governa els esdeveniments del món decidís que l'aire havia d'espatllar-se i com a escorrialles d'aquesta acció deixés aquestes flocadures lliures (la demanda d'abaixar-lo i el no fer-ne cas) manegant als seus protagonistes de manera inconscient per a ells...?
• Una intuició, per part del fredolic del darrera, que alguna cosa passaria amb l'aire i per això va demanar que alguna cosa fes amb l'aire...? (abaixar-lo, per exemple).
• Una simple casualitat...?

L'avaria va costar un pastón, un autèntic pastón.

podi-.

Ibón N. de Anayet

2 de agosto de 2006

Ibón N. de Anayet, seco -GR11, de Sallent de Gállego a Candanchú

Un grupo del CEC seguía con su travesía de "de la Mediterrània a l'Atlàntic". Minutos después, coincidiríamos con otro grupo del CEC que se encontraba haciendo campamentos por la zona.

Desde aquí había una espectacular vista del Midi d'Ossau.

podi-.

Sant Miquel de Barretons

9 de novembre de 2008

La tardor, la millor època per a visitar el Montseny, al meu entendre.

podi-.

Univers lligat XIV - Sincronicidades (cuando se funden las bombillas)

ESP

Estoy durmiendo. Estoy durmiendo y me despierto y, al despertarme, lo primero que hago es lo que hago siempre que me despierto: enciendo la lamparilla que hay encima de mi cama. La enciendo y... ¡Plafff! ¡Se fundió la bombilla! Bueno, son cosas que pasan.

...Y de repente me despierto. Es decir, todo el anterior párrafo había sido un sueño.

Me despierto, ahora de verdad, ya digo. Y hago lo de siempre, claro: enciendo la luz, que sí que se enciende, me levanto y me dirijo al lavabo. Enciendo la luz del lavabo y... ¡Plafff! Bombilla fundida; y ahora no es ningún sueño, ahora es bombilla fundida de verdad.

Me quedé flasheado, y no por exceso de luz, precisamente.

podi-.

Vaig creue que el meu pare era Déu - Paul Auster

CAT

Un llibre que en sí mateix, més que llibre, és ràdio. Més de vuit-centes històries que els oidors de la National Public Radio (NPC) van enviar per tal que en Paul Auster les expandís per les ones radiofòniques.

Vuit-centes històries que tenen molt a veure amb allò que jo anomeno "univers lligat", de les quals tan sols una fa referència a la ràdio (perquè n'hauria d'haver cap que n'hi fes?).

La ràdio, efímera de per sí, es converteix d'aquesta manera en alguna cosa més permanent. La ràdio americana, en aquest cas, que ha arribat fins a Barcelona no pas per ones ni tampoc per l'internet, sinò a través d'un llibre.

podi-.

naranja-verde (I) Brasileñas

...Porque quiero entrar en tu garito en zapatillas.

podi-.

Xangai (ànec lacat)

                                                                 


CAT

  És una botiga de Xangai, una botiga d'ànecs,... ànecs per a menjar, és clar. Un dels plats considerats exquisits és l'ànec lacat, que consisteix en un ànec pintat amb mél i d'altres salses i fet només superficialment, que la pell quedi torrada. De fet, només en mengem això, la pell i el greix que hi ha just per sota. Així és com es fa tradicionalment, encara que a molts llocs et serveixen tot l'ànec o et donen a escollir si vols la part externa de l'animal o la interna (la part apreciada, de fet, és l'externa).

  A la foto veiem també una moto. A la Xina, les motos d'aquesta mena són elèctriques, amb l'aventatge de soroll i contaminació que això suposa.

  També veiem a un treballador de la botiga amb mascareta, per allò de la grip nova (estem a començaments de juny de 2009).

  Jo vaig trobar el tema dels menjars bastant "normal". Me n'havien parlat molt malament (brutícia, coses extranyes de menjar,...). Tret del tofu, que jo ja coneixia, la resta de coses m'eren ben familiars: verdures (sempre cuinades), ànec, pollastre, vedella, porc, peix,... Això sí, t'has d'espavilar a menjar amb pals, cosa que no és gens complicada, i beure te en comptes d'aigua (era la manera tradicional d'higienitzar l'aigua, bullint-la per fer te).

  L'ànec lacat... Boníssim!!

podi-.

SOCIEDAD LÍQUIDA

ESP

Esta semana me llegó un concepto nuevo para mí: la sociedad líquida (Zygmunt Bauman).

Me lo introdujo una amiga con quien estuve, de "mi generación", mientras me explicaba que nosotros (los de "mi generación") fuimos educados en un concepto de sociedad sólida, donde los valores importantes estaban basados en la perdurabilidad de las cosas (trabajo, amigos, relaciones de pareja, intereses, aficiones,...).

Las generaciones que han venido después de nosotros están totalmente inmersas en todo lo contrario: volatilidad (o liquidez) de todas las estructuras (trabajo, amigos, relaciones de parejas, intereses, aficiones,...) y de hecho, esas nuevas generaciones están totalmente adaptadas al mundo actual; no así los de "mi generación", que chocamos continuamente con esa falta de compromiso en todas las cosas (las empresas no tienen interés en que un trabajador se sienta parte de la misma, los amigos responden a intereses momentáneos, las parejas funcionan sin un compromiso de futuro, tan solo de presente, hoy me interesa esta actividad y mañana forma parte del pasado...).

¿cómo se siente alguien "sólido" ante una sociedad liquida?

podi-.