slideshow

sabato 8 gennaio 2011

caricatures - podi



A "podi" li agradava llegir molts tebeos quan era petit. El seu pare li havia arribat a enquardenar d'una manera molt manual però efectiva més 400 còmics de mortadelus, tiusvivus, DDT,... amb els seus "Anacleto, agente secreto", "Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio", "las hermanas Gilda", "Doña Urraca", "Zipi y Zape", "Mortadelo y Filemón", "rompetechos", "13 rue del percebe", "Gordito Relleno", "el reportero tribulete", "Angelito", "El botones Sacarino", "Sir Tim O'Theo" i molts altres que ja ni recordo.

 Un dia, un cossí d'una veïna de "podi" va dibuixar una caricatura, tan sols una cara, fent quatre traçades rapidíssimes... Vaig quedar-me una mica amb la manera de fer-ho i ben aviat vaig assolir el meu propi estil (no dic que sigui excels, ni de bon tros, però era el meu).

Em passava el dia dibuixant "personatges", fent-los fer petites tires de còmic particulars que només llegia en "podi" per a sí mateix, uns fumaven, altres duien ulleres, cabells d'una manera, d'una altra, uns reien, d'altres no...





 ...I un altre dia, a la classe de dibuix de "el cole", el "profe" diu que avui tocaríem la caricatura. I diu que cadascú de naltros en dibuixaria una, que no calia que representés ningú, tan sols era dibuixar una figura humana com si féssim un còmic. I "podi" va fer alguna cosa similar al dibuix de dalt...

Anàvem a presentar el nostre dibuix a la taula del profesor. El mestre em digué: estira tus brazos. "podi" els va estirar... ¿Dónde te llegan las manos,... por encima o por debajo de la cintura? Por debajo. Entonces, ¿porqué la caricatura tiene los brazos tan cortos?

En aquell moment, la bufetada que em va caure va ser tan autènticament sonora que segurament és l'única que recordo que em donessin a la meva vida. No vaig dir res... "podi" sempre ha estat un nen de no dir res i no protestar gaire... Vaig pensar que el nas de Mortadelo no era gaire fidedigne als nassos reals, que a Picaso no li hagués fotut una bufetada per dibuixar dones amb els dos ulls al mateix costat i que no m'havia pas demanat un retrat fotogràfic sinó una mena de garot o "monigote"... (podia no ser graciós, si es vol, però això ja era altra cosa).

Vaig continuar dibuixant "borinots" dels meus fins que vaig fartar-me de fer-ho i vaig considerar un estúpid el "profe" en qüestió (si més no, l'argumentació no em va ser gens vàlida).

Algun cop me l'he trobat pel carrer... Jo ja treballador, ell... ni idea! Era un germà, un religiós,... imagino que continuaria sent-ho.

podi-.
(no deien continuament allò de "las manos sobre el pupitre"...?
perquè el molestà tant que el meu "borinot"
no pogués arribar tan avall amb elles...?)

4 commenti:

  1. Déu n'hi do amb el teu profe, Carles, déu n'hi do. De totes formes, crec que, aquesta bufetada va tenir un caire pedagògic, de cara a les que t'havíen de venir en un futur, i moltes vegades sense cap motiu. Potser li hauries, fins i tot, d'estar agraït

    RispondiElimina
  2. Amb aquesta pregunta que et va fer aquest paio, queda clar quin era el nivell pedagògic que tenia l´escola d´aquella època. Jo també em vaig trobar amb situacions que ara serien inimaginables que es produïssin.L´obsessió pels braços (i també per les mans) era en certa manera llògica: El braç dret, per exemple, havia de ser ben llarg i fins i tot desproporcionat de la resta del cos, perquè fos ben visible al aixecar-lo instintivament cada cop que sonava aquella cançò de l´astre Rei que tant els agradava mirar...

    RispondiElimina
  3. Hi han comentaris que fan mal: hi ha gent que els fa perquè creuen en la teràpia "d'anar de dur" perquè reaccionis és efectiva, però això no funciona per a tothom. Al contrari, està contraindicat, crec jo, per a ments sensibles.

    RispondiElimina
  4. Bé,... jo, el comentari, el puc admetre si cal. La bufetada va ser REAL.

    podi-.

    RispondiElimina