6 d'abril de 1991 - accident de bici

dissabte, 6 d’abril de 1991

(UN ACCIDENT DE BICICLETA NARRAT EN PRIMERA PERSONA)

És dissabte al matí. Fa sis dies que estic a l’atur.

Acabo de dinar. Realment fa un dia d’aquells macos que a mi tant m’agraden; un sol magnífic i un cel blau que sembla molt més ampli del normal. La temperatura a les 3 de la tarde, 22 graus; la humitat relativa de l’aire, 20 per cent. Per a mi, un dia magnífic.

Agafo la bici de carreres que tinc i decideixo fer un volt per a gaudir de la tarda. Dit i fet; surto pel meu carrer, prenc la Via Laietana, Passeig de Colon, Av. del Paral·lel, C/ de Sants i m’arribo a Esplugues. Ja en Sant Just Desvern prenc un desviament cap a Sant Boi de Llobregat i un cop aquí, cap a l’autovia de Castelldefels (quan era petit li deien autovia de la muerte).

Continua la tarde tant maca... quina caloreta primaveral! Feia uns dies m’havia arribat fins a Monistrol de Montserrat. Anar i tornar, 90 quilòmetres, així que avui havia decidit que tan sols faria una volteta pels voltants de Barcelona i ràpid-ràpid cap a caseta.

Ja situat a l’autovia, que en aquell temps permetia el pas de vianants i ciclistes, vaig pel voral. Veig que per la meva dreta s’incorpora un carril que ve de... no sé d’on, i que més endavant aquest carril torna a marxar, així que penso que millor no em moc de per on vaig, que no travessaré el nou carril per situar-me novament al voral per haver de fer el contrari uns 500 m més endavant. Continuo, doncs, entre el carril nou a la dreta i el que abans tenia a la meva esquerra. Veig passar sota la roda de la bici les ratlles discontinues que separen els carrils.

De sobte... blllaaannngg... i silenci. Tot gris, tot el meu camp de visió gris; “on són els carrils? on sóc jo? m’he mort”, penso en uns micro-segons. “Anava amb bicicleta, no sé què ha passat i ara estic mort, no sé on sóc”.

Següent imatge: estic a sobre d’un cotxe, al sostre, de genolls, amb les mans també a sobre del sostre del cotxe. El cotxe no està aturat!! el primer que penso és en una pel·lícula d’Indiana Jones on ell està a sobre del sostre d’un tren. Ja veig què ha passat; “un accident, un cotxe m’ha agafat i d’alguna manera he arribat aquí, però ara seré incapaç de mantenir-me en equilibri, cauré, m’atropellarà algun altre cotxe i em mataré de debó”. No sé com però aconsegueixo mantenir la posició al temps que noto que el cotxe està aminorant la velocitat fins aturar-se. Sempre hagués dit que d’una manera expresa jo no hagués pogut estar a sobre d’un cotxe sense caure, mai hagués cregut el contrari en mi.

No recordo com vaig baixar del cotxe però vaig fer-ho. Un senyor de “traje gris” i barba grisa baixa del seient del conductor. Veig el vidre davanter del cotxe esmicolat.

-Estàs bé?

-Sí, sí... estic bé –veig la meva bici a sota el motor del Ford Orion gris. Increïble!!, no deu fer més de mig metre de llarg tal com ha quedat i d’alta... és a sota del motor!!

Em noto sang a la cara i no tinc el casc que duia (una capçana o chichonera) i tampoc no tinc les ulleres de sol. On son??

-Segur que estàs bé? No et fa mal res...?

Ara veig que tota l’autovia està aturada, que hi ha cotxes aturats al mig de tots els carrils i molta gent que ve cap a mi.

.

-No... vull seure –i em dirigeixo cap al seient de l’acompanyant del “meu” Ford Orion gris, disposat a seure.

-No, no!! al cotxe no!! millor estira’t a terra –em diu el conductor.

Ara noto que alguna cosa a l’esquena m’avisa que podria començar a fer-me molt de mal en breus moments. Faig cas i intento estirar-me a terra, em toco l’esquena..., m’ajuden a seure i m’estiren.

Intueixo què ha passat. Mentre anava per entre els dos carrils, un cotxe devia sortir cap a l’autovia per darrera meu pel carril que s’hi incorporava. Imagino jo que devia anar mirant el seu retrovisor per passar-se de carril i que no va veure’m davant seu i que em va agafar de ple, pel mig del seu cotxe. Com que el cotxe anava més ràpid que jo, el meu cos va estampar-se amb el seu vidre tocant-hi l’esquena i amb la força dels moviments jo devia de fer una tombarella fins quedar al sostre com ja sabeu que vaig quedar. La meva “visió de tot gris” devia ser el capó del motor.

Apareix una ambulància. Bellvitge està pràcticament al costat i casualment hi anava una ambulància. Em fiquen a una llitera de rodes; els dic que agafin la matrícula del cotxe.

-No t’amoïnis per això, ara. Tu estigues tranquil.

-La matrícula, agafeu-li la matrícula, si us plau.

-No et posis nerviós. La polícia arriba de seguida i ells se n’encarreguen de tot això.

Ni na ni na ni na ... ....

A l’hospital, la Guardia Civil em pregunta com era el vehicle, el conductor,...

-No te preocupes. Daremos parte a todos los talleres de la provincia y le localizaremos. Un cristal roto no pasa desapercibido...

Mai no vaig saber-ne res més.

Diagnòstic: dues vèrtebres lumbars aixafades. “Tu ets jove (25 anys) i et recuperaràs. Hauràs de fer repós absolut durant uns dies per tal que els nervis interiors de les vèrtebres, la medul·la, no quedin afectats perquè això seria molt dolent”. Uns vint dies vaig estar-me a l’Hospital del Mar sense moure’m, mirant el sostre, no em podia ni girar. Vaig ser un bon soldat, no estava immobilitzat i no vaig moure’m en els vint dies, pensant que el meu pare va quedar paral·lític en un accident de treball –carter- perquè es va aixafar una vèrtebra lumbar en relliscar per l’escala d’una porteria.

Després, tres mesos de faixa rígida, durant els quals va aparèixer la meva bici entre uns matolls (ningú no la va trobar en el seu dia), i vam avisar-me de l’Hospitalet de Llobregat per si la volia recuperar; no vaig fer-ho, és clar, però vaig anar a veure-la.

-Notarás los cambios de tiempo y tendrás alguna molestia –va dir-me un metge. A la sala d’espera del lloc on van fer-me la faixa, un home em deia:

-A mí me pasó igual en la columna, ya verás, ¿los cambios de tiempo...? unos dolores que no sé dónde ponerme, ya verás... –mentre el sentia jo pensava “a mi no, a mi no em passarà això”.

Després de fer una mica de rehabilitació vaig decidir-me a posar-me una motxilla. De bici, no en volia ni pensar; havia d’agafar una altra ocupació. Va ser l’inici de la meva trajectòria excursionista. Mai no he tingut cap problema; mai he intentat forçar gaire l’esquena, això també és veritat, i trobo que els canvis de temps els detecto a través de mapes que em baixo des de l’internet, afortunadament.

Va ser com un miracle, per a mi., encara no m’ho explico, allò era mort segura, tal com va anar. Per alguna raó se’m va permetre viure més, el meu angelet de la guardia va fer-ho molt bé aquell dia. Cada cop que penso en aquella experiència, em sento molt i molt afortunat.

Que bonito es vivir cuando se pudo morir.

podi-.
(història certa escrita uns 15 anys després d'haver-se produït)