l'heura

l'heura - l'edera - la hiedra

PODI-.

Viaje "Barcelona-València" - RENFE (Seguridad ciudadana)

ESP

  ...Y entonces apareció alguien que decía tener el mismo asiento de quien ya estaba ocupando uno concreto. Cada cual acredita su derecho a ese espacio mediante sus documentos pertinentes -llámense billetes-.

  Alguien cercano, percatándose del hecho, comenta que su propio asiento ha sido comprado por cuatro pasajeros y que por eso van yendo y viniendo a la cafetería del Talgo en cuestión; para compartir asiento. La cafetería está llena de duplicados, dice.

  El caso es que, a partir de ese momento, ese asiento volvió a ser protagonista de la misma situación en la estación siguiente.

  Entre tanto, pasa alguien por el pasillo diciendole al revisor que qué solución se va a adoptar (otro afectado en otra zona del tren). "Hay varios pasajeros afectados debido a algún error. Lo están consultando..."

  Al rato, otro revisor sugiere a uno de los duplicados que pueden ponerse de acuerdo entre sí y que a quien no viaje sentado se le compensaría económicamente, vía reclamación.

  Todo el mundo mantuvo una actitud calmada y de educación. A medida que algunos pasajeros iban abandonando el tren, los duplicados iban ocupando sus asientos.

  Al regreso, esta situación nos afectó a algunos de mi grupo, yo incluido. No obstante, los responsables del tren nos dieron una rápida solución.

  Pero esto no fue lo peor del viaje. Los viajes no acaban cuando el tren llega a tu ciudad. A veces, pensamos que una vez estamos ya en el metro o en nuestras calles...

  ...es como si hubiéramos entrado en la rutina habitual y el viaje ya hubiese acabado. No obstante, éste no acaba hasta el mismo instante en que entras en casa. Lo que sucedió después de salir de la estación de tren de Barcelona es consecuencia del viaje, consecuencia de llevar el "atuendo" típico de un turista con su mochililla a la espalda:

SEGURIDAD CIUDADANA EN EL OMBLIGO DEL MUNDO

(BARCELONA)

  Vuelvo de Valencia. Barcelona, metro de Jaume I, línea IV, la amarilla. Subo las escaleras mecánicas llevando a mi espalda la mochila que me identifica falsamente como turista. Al final de la escalera mecánica, a quien va delante mío se le cae un mechero. La escalera queda medio colapsada -el afectado se agacha por el mechero y no podemos salir el resto-. Cuando salgo noto que no llevo mi cartera y me giro y le digo a quien iba delante mío "mi cartera. ´¿Dónde está?" "No sé..." Veo que en la plaza, a la salida del metro, están los típicos manguis de siempre del barrio. "Joder... No me hagais esto, que vivo aquí al lado, hombre...". Uno de ellos me devuelve la cartera (sin 30 euros, claro). Gracias, digo (es que devolviéndomela me han evitado papeleos y demás, aunque me han quitado 30 euros...).

  Me advirtieron de que tuviera cuidado en Valencia con estas situaciones. Bueno, pues ocurrió en Barcelona,... Otra parecida, aquí.

podi-.

una platja, un dissabte d'un agost

podi-.

Pero, ¿qué te has pensado?

No sé qué se piensa quien se piensa no sé qué

podi-.

Gorg dels Banyuts

CAT

Del comte Arnau circula una infinitat de llegendes; el mateix personatge podria, fins i tot, no haver existit mai i no ser més que una mena de sac al qual anem ficant històries diverses que no fan més que engrossir el sac.

El Gorg dels Banyuts és un dels indrets on algunes pors es van ficar al sac "Arnau". Es diu que el comte tenia dos servents -uns diuen que en forma de bou, d'altres versions en parlen de dos gats-. Gats o bocs, el cas que és difusa la funció d'aquests: els bocs estarien per tal de vigilar que el comte no fes cap obra bona ni adorés Déu; els gats li farien més aviat de servents, fent-li llum mentres sopava amb dues candeles i tenint cura d'ell.

Diuen que un dia el comte venia per aquests paratges i que un dels gats/bocs -que en tot cas eren germans- li advertí des de la roca del Gall -molt propera al gorg dels Banyuts- que el seguís. Per alguna raó, el comte treiè sa espasa i matà el gat/boc. El germà del qui restà viu s'enfurismà tant que va atacar el comte i se l'enduguè a l'infern a través del gorg.

Algunes llegendes ubiquen aquesta història al pou de Sant Ou (o Sant Hou), pou que duia directament al monestir de Sant Joan de les Abadeses a través de Ribes de Freser (al 1962, una expedició del Centre Excursionista de Catalunya accedí al forat de Sant Hou per tal de confirmar que no hi havia cap passadís que duguès en aquests llocs. ...o potser no el van trobar...)

A les nits, un cavall alat i envoltat en flames amb el comte Arnau es diu que surt tant del forat de Sant Hou com del gorg dels Banyuts.

podi-.

(fonts:

Viquipèdia,

elripolles.com

i un amic que ens ho explicà en viu)

Vall de Sant Nicolau

La vall de Sant Nicolau, al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

  Era a l'any 2006 -setembre- que pujàvem a l'Aüt i vèiem aquesta perspectiva de l'esmentada vall.

  La primera excursió que definiria que jo faria excursions al futur va ser un anar i tornar a l'estany de Sant Maurici des d'aquesta vall, a l'agost de 1991. 9 hores de caminar, un barret que no em vaig posar en tot el dia i una insolació que es manifestà l'endemà. Un bon gust, malgrat tot.

podi-.

Diario - Hélène Berr

  Te cambia la vida. Te hacen llevar una estrella amarilla en tus vestimentas; eso, te cambia la vida.

"Estos hombres, sin comprenderlo siquiera,

han arrebatado el placer de vivir

a toda Europa".

París - años 1941 a 1944 -

podi-.

Entre Andorra i el Pallars Sobirà

CAT

  A l'altra banda de la paret -a l'Est-...: Andorra. A l'esquerra de la mateixa -al Nord-, el Port de Cabús. Com es diu aquesta paret? Algú ho sap...?

  El fotògraf es troba al vessant del Pallars Sobirà. Al Nord del fotògraf -esquerra-, la població de Tor.

podi-.

LA TETERA

CAT

  Un matí qualsevol d'un qualsevol dia festiu: esmorzar a la tetera amb el diari del dia un café amb llet i un croasant.

podi-.

L'energia, els espais forestals i el clima

CAT

  Segona xerrada a la que assisteixo a la Pedrera, organitzada per la Caixa de Catalunya, Obra Social dins el cicle de conferències "Canvi climàtic i Energia, propostes per a després de Kyoto". Només em centraré a la intervenció d'en Carles Gràcia, investigador del CREAF i profesor d'ecologia de la Universitat de Barcelona.

  A on es troba "retingut" el carboni al nostre planeta? Principalment a l'aigua; l'aigua és el gran embornal de carboni, el segueix la matèria orgànica al terra i, en menor mesura, l'atmosfera. Pel que fa a l'aigua, no podem confiar que pugui absorbir gaire més i pel que fa als boscos, hi ha bastantes esperances en ells, però no ens enganyem, s'han depositat més esperances de les que realment podem esperar.

EL BOSC COM A EMBORNAL DE CO2

  Els boscos absorbeixen CO2 atmosfèric, produint matèria orgànica amb ell, però també n'emeten, degut a la respiració i descomposició de fulles, fustes,... El balanç entre aquesta absorció i l'emissió natural és una absorció molt minsa. Absorbeixen CO2, sí, però molt poc.

  Als boscos boreals, més freds i amb menys evapotranspiració no hi ha tanta descomposició o aquesta no és tan ràpida com a latituts més meridionals, havent-hi, per tant, una absorció major de CO2. Un aument futur de la temperatura planetària acceleraria els procesos bacterians de descomposició, afeblint-se així la capacitat de retenir CO2, agreujant el problema de la concentració atmosfèrica d'aquest element.

  D'altra banda, els boscos boreals, on tenen retingut la major part de CO2 és a la matèria orgànica que hi ha al terra -la que estaria pendent dels procesos de descomposició- mentres que als boscos tropicals, malgrat ser molt extensos, el terra és molt i molt pobre en matèria orgànica, ja que allò que cau o mor ràpidament es descompon alliberant-se el seu CO2 (els boscos tropicals serien molt dolents per absorbir l'excés de CO2 atmosfèric, ja que estan bastant equilibrats entre absorció i alliberació de CO2)

  De vegades es pensa que la solució a les altes concentracions de CO2 rau en extendre les superfícies forestals, pensant que aquestes són devoradores de CO2 en una mesura que va molt més enllà de la realitat. Els boscos catalans, per exemple, haurien de ser unes 15 vegades més grans per tal d'absorbir tot el CO2 que s'emet a Catalunya (és a dir, n'absorbeixen menys del 7% del CO2 emés).

  A més a més, extendre les superfícies forestals també té un cost ambiental. Fer que els boscos fixin carboni requereix de molta AIGUA. El bosc és un importantíssim competidor per l'aigua. És una qüestió que cal tenir en comptes, si ampliem la superfície forestal, requerirem de quantitats d'aigua que potser no disposem (no és gratuït el fet que els boscos, a Catalunya i a arreu, es concentrin a les zones més humides i siguin més escassos a la "Catalunya Seca").

  El més assenyat pel que fa al problema del canvi climàtic és reduir les emissions de CO2, més que pensar en com reduir el CO2 produït -que també cal fer-ho-. Això, reduir les emissions, vol dir una cosa...: vol dir NO CRÈIXER TANT. Estem disposats, realment, a fer-ho? (quan els desitjos per sortir de la crisis és tornar a incentivar el consum i fer que aquells que fins ara no han estat grans consumidors -la Xina, per exemple-, perdin la por a consumir).

  Això ha estat, en esència, el que jo he captat aquesta tarda.

podi-.