CAT
15 de juliol de 2006 - refugi de Josep Maria Blanch
Les tempestes al Pirineu tenen alguna cosa que les fa més espectaculars que en altres llocs. Alguna cosa deu influir el fet de saber-nos indefensos, perquè, no ens enganyem, la capelina o el gore és una defensa una mica minsa davant aquestes manifestacions energètiques de l'atmosfera. El rocam que fa retombar els trons, la baixada sobtada de temperatura i luminositat, els mateixos trons que abunden en una freqüència increïble,...
No és fàcil d'aixoplugar-se en aquest medi. No és com a ciutat, que si plou molt vas i et fiques a qualsevol botiga o sota d'alguna balconada gran que puguem trobar.
En aquesta ocasió, només els més ràpids vam arribar a temps al refugi salvador. La resta, va rebre una bona mullada, sense cap més conseqüència, tot s'ha de dir. A les 20h, tocaven a sopar.
podi-.
Yo me moje, jejeje
RispondiEliminaRecuerdo perfectamente cuando arrancastes a correr porque sentias como se acercaban los truenos.
Yo te mire de manera indiferente, no habia acabado de comer y la verdad, me daba completamente igual mojarme.
Cuando ya tenia la tormenta sobre mi cabeza le dije a Edita que no se separada de mí, y levantando de vez en cuando la cabeza para ver por donde iba el camino, llegamos, chorreanditas (y después de haber encontrado la gorra del Flashti por el camino) llegamos sanas y salvas al refugio.
Fue espectacular!!!, los truenos retumbaban en todo el circo graciar y se veian como caian los rayos delante nuestro. Toda una experiencia
Sono la culla di chi ama vivere all'aria aperta e in libertà, senza pensieri che la vita di tutti i giorni ci impone. Ciao Carlos
RispondiEliminaSecondo me la meglio sono le cene, soprattutto quando hai camminato molto durante il giorno.
RispondiEliminaQuando arrivammo, stavolta, iniziava a scatenarsi un violentissimo temporale.
Ciao e buona sera da Bergamo (finalmente non sono andato a Milano). Domani a Padova...
PODI-.