Abans de començar a llegir aquest llibre, donava per fet que el seu títol era "el pes de la cultura", però això tan sols era una referència a les seves 1000 pàgines. Després me'l deixà, tal com va dir-me que faria (gràcies!).
Després d'unes primeres pàgines amb un cert embull de personatges i èpoques, poc a poc vaig veient clar qui és qui i quan passa què i és que anem saltant de personatges, interlocutors i escenes quasi que de línia en línia, fins que un agafa el punt de la lectura i sincronitza la lectura amb l'escriptura.
I és que al poc veiem que de la imaginació de l'Adrià van sortint altres històries de gran interés, barrejades amb la seva realitat, que ja és una història en sí mateixa. Imaginació de l'Adrià o... ...o no?
De mica en mica, però, anem entrellucant el perquè d'aquest estil... Encara que hi ha moments que ratlla l'esquizofrènia. De vegades em recorda al "Pedro Camacho" que va crear Vargas Llosa en el seu La Tía Julia y el escribidor, inspirat al seu temps en Raúl Salmón, escriptor, periodista i també alcalde de La Paz. Però no hi té res a veure...
-Hau; no trobes que estàs canviant de llibre? -va dir Àguila Negra.
-Què??
-Que marxes del "jo confesso" i te'n vas a un que vas llegir la pila d'anys fa.
-Jo parlo del que vull.
El xèrif Carson va estimar-se no dir res, però vaig sentir com una escopinada seca queia al terra, interpretant-se així l'adesió al comentari d'Àguila Negra.
Uns brocanters, un violí, un monestir del Pallars, un gran amic, "tu" (a qui va dirigida tota la història),... Tot, des de les llavors fins a les notes musicals, explicat pas a pas però no necessàriament en l'ortodòxia que inicialment demanaríem. De fet, tot plegat es redueix a la història d'un violí, el Vial.
Durant tota la narració, entre escopinades seques del xèrif Carson i comentaris adients d'Àguila Negra, estem tranquils de saber que el sol, mentre es pon per Trespui, toca amb absoluta certessa el campanar de l'abadia de Santa Maria de Gerri.
Una història genial, magistral, que enganxa d'una manera,... ...que enganxa d'una manera així!
De mica en mica, però, anem entrellucant el perquè d'aquest estil... Encara que hi ha moments que ratlla l'esquizofrènia. De vegades em recorda al "Pedro Camacho" que va crear Vargas Llosa en el seu La Tía Julia y el escribidor, inspirat al seu temps en Raúl Salmón, escriptor, periodista i també alcalde de La Paz. Però no hi té res a veure...
-Hau; no trobes que estàs canviant de llibre? -va dir Àguila Negra.
-Què??
-Que marxes del "jo confesso" i te'n vas a un que vas llegir la pila d'anys fa.
-Jo parlo del que vull.
El xèrif Carson va estimar-se no dir res, però vaig sentir com una escopinada seca queia al terra, interpretant-se així l'adesió al comentari d'Àguila Negra.
615428
Uns brocanters, un violí, un monestir del Pallars, un gran amic, "tu" (a qui va dirigida tota la història),... Tot, des de les llavors fins a les notes musicals, explicat pas a pas però no necessàriament en l'ortodòxia que inicialment demanaríem. De fet, tot plegat es redueix a la història d'un violí, el Vial.
Durant tota la narració, entre escopinades seques del xèrif Carson i comentaris adients d'Àguila Negra, estem tranquils de saber que el sol, mentre es pon per Trespui, toca amb absoluta certessa el campanar de l'abadia de Santa Maria de Gerri.
Una història genial, magistral, que enganxa d'una manera,... ...que enganxa d'una manera així!
PODI-.
muy buena foto
RispondiEliminaPodi, m'ha agradat molt llegir el teu comentari! És veritat que aquesta novel·la és de les que s'han de llegir en un moment o altre, perquè no deceb ni en una de les mil pàgines!
RispondiElimina