CAT
Estàvem reunits per tal d'intentar trobar una solució al tema. Ningú no estava segur de com hauria d'anar aquesta solució. Això era degut a que ningú sabia exactament com s'hi havia arribat.
Si tot havia estat un resultat de la química, la solució hauria de venir de la mà de la química, si havien estat d'altres, les causes, aleshores caldria cercar la solució a les causes. La majoria pensàvem que tot era producte d'algun fenomen químic. Això, només l'afectat podia saber-ho, però d'això no volia parlar. Era evident que, per a ell, tots sabíem les causes, però jo haig de dir que no en tenia ni idea; jo només recordo que em trobava en aquella habitació intentant trobar una solució.
No sabia què havia passat abans, si és que n'havia passat alguna. Era com si el temps comencés per a mi en aquell moment. Aquella habitació, mig a les fosques, era un autèntic abocador d'idees. A mi també em semblava que els demés devien de saber-ne alguna cosa més, perque estaven deliberant i un no delibera si no sap aproximadament com enfocar les coses.
Jo sentia com es movia l'afectat per l'habitació, instigant-nos a ressoldre el problema, però no el veia, és clar. De sobte, l'home invisible es va tornar nerviós i vaig veure com un dels "visibles" era com agafat pel coll pel no res i arrossegat cap a enrera mentres s'anava quedant sense aire.
-Quiet!! si no trobem la solució és per que no la sabem trobar!! Amb amenaces no faràs sortir les respostes... Deixa'l lliure.
I el coll de l'atacat va afluixar-se i aquest va començar a respirar i recuperar la mobilitat que, davant la sorpresa de l'atac invisible, no havia pogut control·lar.
I l'home invisible va tranquil·litzar-se, si més no momentàniament, i va quedar-se quiet, no sabem si d'empeus, assegut o com... Tampoc no sé si recuperà el seu cos la seva consistència i visibilitat, perquè tal com els meus records comencen en un moment determinat, sense un abans, aquests acaben en aquell moment determinat, sense un després.
H.G. podiwells-.
