sabato 26 giugno 2010

El Metro de nit a Barcelona - l'Inframon...





  De fa un temps ençà tots vàrem considerar un encert l'entrada en vigor de l'horari nocturn durant els caps de setmana del ferrocarril metropolità de Barcelona, el Metro de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB).
 
  Durant temps i temps se'ns havia negat aquesta opció als barcelonins perquè no era rendible, per qüestions de seguretat,... Finalment, vam aplaudir la mesura.

DISSABTE, 6:30 DEL MATÍ - JUNY DE 2010

  He quedat a les 7h a Fabra i Puig per reunir-me amb amics i agafar el tren per a fer una excursió al Ripollès. Entro a l'andana de l'estació de la línia I d'Urquinaona als volts de les 6:30. L'andana té bastant activitat, gent que sembla que va de tornada cap a casa després d'una nit d'alcohol i... En tot cas d'alcohol sí; això era evident.

  Arriba el comboi, s'obren les portes i entro en un dels vagons. Si a l'andana hi havia "moviment", a dins el vagó no te cuento. Gent literalment tirada als bancs, amb els peus a sobre d'altres bancs, gent cridant, llaunes de cervesa rodolant amunt i avall segons el moviment del metro, el contingut de les mateixes fent dibuixets al terra i escampant-se arreu que podia...

  Sec a un banc i deixo la meva motxilla al terra, al costat meu. Just rere meu, a la plataforma o distribuidor on hi ha les portes, un parell de noies assegudes al terra, en posició de cames creuades. Una d'elles comença a fer unes convulsions amb l'estomac força "estudiades" amb el resultat de vomitar d'una manera molt fina però eficient just davant les seves cames creuades. El metro està viatjant pel túnel i allò que acaba de caure al terra comença a bellugar-se... Veig el perill que pugui arribar a la meva motxilla i l'agafo immediatament amb la intenció de canviar de vagó a l'estació següent, que ja deu ser Glòries, em penso.

  Efectivament, canvio de vagó i entro en... Només falta que hi hagi música a un volum altíssim per que sembli un local nocturn mòbil, o un "after", donada l'hora. Encara més crits i més festa que a l'altre vagó.

  Torno a seure. Davant una de les portes hi ha un home -edat indefinible; entre trenta-molts i prop de cinquanta- amb vestit elengatot (xaqueta, corbata, pantalons fent joc amb la xaqueta,... amb traje, vaja). A primera hora de la nit devia fer patxoca i tot; devia tenir la seva presència. Ara, la corbata no ajustava al coll ni per aproximació, la camisa blanca que duia anava totalment per fora els pantalons,, els pantalons mig-descol·locats... Vaja, és el seu final de nit i, probablement, de cap de setmana.

  El personatge en qüestió va mirant-se les portes d'accés al metro (estic dintre del vagó encara, eh?). De sobte, fa com si volgués esternudar però també treu un vòmit que surt amb menys finor que el de la noia de l'altre vagó. Aquest va directe als vidres de la porta del metro. Ell es queda igual, com si no hagués passat res. Torno a aixecar-me a agafar la meva motxilla disposat a tornar a canviar de vagó a la següent estació, Clot, Sagrera o no sé ja on sóc.

  Malgrat tot, abans que arribi a l'estació, aquest personatge torna a fer el mateix dos cops més, limitant-se a mirar al terra i fer una mirada al no res com dient "és lo que hay; todo está ahí, en el suelo".

  Canvio de vagó i acabo el viatge sense més incidències -l'ambient és plenament de festa igualment-. Quan baixo a Fabra i Puig intento esquivar al personatge de vestit elegant, que també ha baixat aquí, encara que la resta de la gent també està en condicions de ser gent clarament "evitable".

  M'adreço a les escales pensant "VULL SORTIR D'AQUEST INFRAMON JA!!" i plantejant-me la idoneïtat del funcionament del metro durant la nit (encara que a aquesta hora ja seria obert si el tanquessin). Penso que no és possible que aquests mateixos vagons siguin els que donin servei durant la resta del dia, quan qualsevol persona seu a un seient tot innocentment sense pensar què ha pogut succeir allí mateix unes hores abans. També penso en la societat que fa que acabar així la nit sigui l'objectiu d'haver sortit.



Entre tant, per megafonia, a l'estació del Liceu, on no hi ha escales mecàniques, se sent...
"A LES ESCALES MECÀNIQUES, SITUA'T A LA DRETA PER DEIXAR PAS LLIURE A QUI VULGUI PASSAR. CIVISME AL METRO."

PODI-.

martedì 22 giugno 2010

La Guerra dels Segadors - Xavier Torres Sans



 És un resum històric dels fets que van succeir entre el 1640 i el 1659.

  En resum, tal com diu l'epíleg, la Guerra dels Segadors hauria començat com una reacció espontània davant una sèrie de greuges que van patir-se al mig de la Guerra dels Trenta Anys que disputaven els Àustries i els Borbons pels dominis de determinats territoris d'Europa, coincidint amb un canvi en les relacions que Felip IV -de la casa dels Àustries- volia tenir amb els territoris dels quals era monarca; relacions que s'havien basat fins ara en una mena de "jo et dono i tu em dónes".

  Al cas del Principat, el rei havia de venir a parlamentar amb els representants catalans i aquests havien d'estar d'acord amb el que el rei demanava, a qui, d'altra banda, també demanaven al seu torn allò que creien convenient.

  Als volts del 1640, els enfrontaments amb els Borbons per la conquesta del castell de Salses va fer que al Principat s'instal·laren els anomenats tercios o soldats que havien de combatre. Un cop acabat el conflicte concret de Salses, aquests tercios continuaren a l'espera d'altres esdeveniments i ho feren a diferents poblacions del Principat, els pobladors de les quals havien de còrrer amb gran part del manteniment d'aquestes tropes, provocant de mica en mica les protestes dels pagesos que veien com estaven abusant d'aquella situació.

  Fins no feia gaire, els exèrcits que havien de combatre en diferents territoris que estaven sota el monarca eren compostos de gent del mateix territori, però això havia canviat sota la influència del conde duque de Olivares, que aconsellava al rei unes "polítiques" que anessin en la línia que el tracte amb la gent que estava en els seus dominis fos el més igualitari possible, que no hagués un "procediment" diferent amb les terres de Castella, les d'Andalussia, les d'Ultramar o les del Principat. En aquest sentit, va instaurar-se la Unión de Armas, que no era altra cosa que fer que els exèrcits del rei fossin formats per gents del tots els territoris del monarca, en les proporcions, això sí, suposadament proporcionals de cada territori en funció de múltiples factors com la població, no sempre acuradament mesurada.



 Aquest punt feia que els tercios "allotjats" al Principat no fossin considerats com gent de la pròpia terra, agreujant-se així la sensació de perjudici que als pagesos produïa la seva estança.

  Tot això generà les primeres revoltes dels segadors, que intentaren fer fora els soldats i que fins i tot cremaven les seves pròpies cases i en fugien quan sabien que els soldats estaven a punt d'arribar a alguna població per a quedar-s'hi un temps (a Santa Coloma de Farnés, per exemple).

  Les protestes anaren a més i a més, com ens relata el llibre, i entre tant la Diputació Provincial, amb Pau Claris al seu front, intentava de negociar amb en Felip IV a través del conde duque de Olivares per tal d'intentar aturar els abusos, però aquest mal conseller reial no feia més que entorpir, sinò agreujar, la situació.

  Arribats a un punt tal, s'acordà demanar ajut al Borbó Lluís XIII; més que demanar ajut, el que acordaren els representants catalans fou no estar sota el reialme de Felip IV i es passà a estar sota el de Lluís XIII, en unes condicions similars de "jo et dono i tu em dónes" a la que estaven abans amb Felip IV. Això fou al 1641-2 fins el 1652, si bé les dates no han d'expressar un procés que fos com un fet compacte a tot el territori. No tothom estava d'acord en això (es debatia molt sobre el fet que el rei hispànic era considerat el rei natural dels catalans, no així el borbó i d'altra banda, en tot aquest període, no totes les poblacions feien costat al mateix rei, cosa que anava variant en funció de situacions de fam, de desenvolupament de determinades batalles,...).

  Val a dir que els mateixos greuges patits pels pagesos per part dels tercios hispànics van ser patits per part de les tropes franceses durant el període de la Catalunya Francesa.

  Finalment, amb la Pau dels Pirineus -que res no tenia a veure amb el conflicte català en concret (el Principat feia anys que havia tornat sota el regnat de Felip IV, si més no d'una manera oficial, ja que encara hi havia batalles que feien que uns territoris passessin a unes mans o altres)- arribà la fi de la Guerra dels Trenta Anys, fent-se un bescanvi de territoris aquí i allà i determinant que la suposada "frontera natural dels Pirineus" dividís allò que seria territori francès de l'espanyol.

  L'autor acaba dient que aquella gent no es movia tant per patriotisme com per una simple situació de "m'estan fotent i m'hi resisteixo". Només al s. XIX els fets de la Guerra dels Segadors prengueren un caire nacionalista -inexistent en el moment dels fets- i patriòtic com a vehicle d'interesos que eren propis del s. XIX en sí mateix.

  Molts fets concrets són explicats en aquest llibre, tants que un acaba amb la sensació que allò que t'expliquen resumidament i que conté una línia molt clara de com van anar les coses està força allunyat de les raons que en el seu moment van determinar les diferents maneres d'actuar.

PODI-.

 

sabato 19 giugno 2010

José Saramago - les intermitències de la mort


  "L'endemà, ningú no va morir..."

  Començar així un llibre implica tota una història prèvia tant o més llarga que el propi llibre.

PODI-.

sabato 12 giugno 2010

Las seis menos dos

  Las seis menos dos; quedarse de pie, ante el reloj, viendo el tránsito de las saetillas hacia las seis. Únicamente mirando eso, siendo consciente de su lento pero inexorable movimiento, no teniendo más pensamiento que ese o ni tan solo ese.

  Las seis menos uno llegan en algo más que un minuto, pero luego, las seis llegan en mucho menos que un minuto.

  Las seis menos dos de la mañana; obligar a nuestros pensamientos a pararse. Obligar a nuestros pensamientos...



luego de las seis, podi és podi.

PODI-.


mercoledì 9 giugno 2010

si us plau

 

  De vegades, és necesari de recordar que quan trobem una "cosa" tancada i l'obrim hem de tornar a deixar-la tancada.

  Que ens diguin "tanqueu, si us plau", implica la possibilitat que puguem obrir. No haurien de caldre els recordatoris però calen.




  Per cert, "si us plau" és la forma correcta. "Sis plau" s'usa en contextos informals (en algunes entitats bancàries es fa servir, pel que sembla, un llenguatge més informal que al propi bosc...)

PODI-.