slideshow

domenica 6 dicembre 2009

l'escala



  ...I vaig trobar-me una escala, una escala de pujar per ella, amb les seves parets, el seu sostre i, és clar, els seus graons. Vaig començar a pujar-la. La distància entre els graons era l'adient per tal que la pujada fos còmoda, podent mantenir el ritme respiratori sense fer cap esforç especial, podent parlar amb un hipotètic company d'escala, si aquest hagués existit.

  Però arribats a una certa alçada, la comoditat en l'ascensió va començar a desaparèixer, entre graó i graó calia aixecar les cames d'una manera que no semblava normal i, d'altra banda, la solidesa del material amb que l'escala era feta també anava a menys. L'escala es desfeia, a cada metre que ascendia per ella l'escala tenia menys forma d'escala, era una barreja entre l'escala que podia haver estat feia anys i la que l'erosió propiciada pel no-manteniment l'havia portat fins els nostres dies.

  Efectivament, va acabar no havent escala, només era pujada entre rocs, sorra i terra. Però vaig continuar pujant; què podia fer-hi? Baixar tot el que havia pujat? No. Allò pujat era allò pujat i no estava contemplat que pogués baixar-se.

  D'altra banda, el pendent cada cop era més acusat, havent de, fins i tot, grimpar més que ascendir caminant.

  ...I de sobte, un replà, amb un petit distribuidor del qual sortien vàries opcions: la ja mal dita escala per la qual pujava, que no millorava en qualitat respecte els últims metres pujats; una escala en condicions òptimes i un passadís.

  El passadís. Quan tingui ganes de tornar a pujar escales, ja les pujaré. En tot cas, això estava clar, no tenia perquè mantenir l'ascensió per l'escala inicial.

podi-.
(un conte és un conte i no té perquè reflectir res personal; simplement un deixar anar el pensament mentres escrius)

Nessun commento:

Posta un commento