mercoledì 30 dicembre 2009

Taula rodona sobre el canvi climàtic



Hola gent. Us faig un "petit resum" de la taula rodona en qüestió, a la qual vaig assistir el dijous, 10 de maig de 2007: (continua essent d'actualitat - recuperat del fòrum Catmeteo, reconvertit actualment en meteofórum)



El moderador de la mateixa era el propi Javier Martín Vide, qui va començar fent una exposició sobre fets relacionats estrictament amb el canvi climàtic.

Començà dient que cadascú de nosaltres teníem una quota personal de responsabilitat en la qüestió.

També ens diguè que tota la comunitat científica avala el fet que estem tenint un procés de canvi climàtic i que, a diferència de fa uns anys, les úniques discrepàncies estan en l'atribució de les causes d'aquest canvi (naturals o antròpiques).

Ens va presentar uns gràfics on se simulava com hauria d'haver estat la temperatura tenint en comptes únicament la variabilitat natural en l'última década (fluctuacions solars, vulcanisme, vents dominants, etc.) i la temperatura que "hauríem d'haver tingut" era sensiblement més baixa.

Sobre els escenaris de futur ens va comentar que hi havia varios; el més optimista parla d'un aument de 1,8 graus i el més pesimista d'uns 4 graus (jo fins i tot n'havia sentit de més catastròfics). Sobre la possible evolució de les pluges, es té la idea que aquestes haurien d'aumentar però cap dada avala aquest fet. No s'observa una tendència global clara al respecte, si bé és cert que localment hi ha zones on han disminuït i d'altres on han aumentat.



Després va prendre la paraula en Marc Estiarte, ecòleg. Va començar constatant tant la primavera com la tardor s'estaven desajustant en les dates d'entrada i que això comportava molts problemes entre diferents espècies ja que feia que algunes espècies avancessin comportaments però no es puguessin sincronitzar amb els comportaments d'altres espècies que no eren afectades per aquest avançament d'activitats, provocant-se amb això un desequilibri generals als ecosistemes.

Sobre els canvis que experimentaria el paisatge calia basar-se en el fet (a Catalunya i a la Mediterrània en general) que es preveia menys aigua i més calor, donant-se lloc a boscos menys espesseïts, possibilitat de més incendis, menys massa vegetal, més erosió...



Acte seguit l'exposició la continuà en Florenci Rey, metereòleg de la Cadena SER i Canal Cuatro. Va fer una xerrada que versava en els aspectes informatius del tema, en com estava essent tractat el canvi climàtic pels mitjans informatius.

D'una banda diguè que un excès d'informació, si no és molt clara, pot arribar a generar una opinió de "negació" del problema. També ens diguè que el canvi climàtic és un dels 5 temes informatius més tractats a tots els mitjans.

Ens va descriure les diferents línies de tractament que té la qüestió:

1. Exageració i catastrofisme, provocada de vegades per "un voler-se apuntar al carro" per part d'alguns governs o grups polítics amb finalitats electorals. Es coneixen, els que aposten per aquesta línia de tractament, per APOCALÍPTICS.

Ens diguè que algun informe sobre això diu que al Regne Unit la informació és confusa, amb certa manca de rigor i que s'ha arribat a definir com a "climatic porn".

2. Després estan els tecno-optimistes. Són els que pensen que la tecnologia humana podrà reparar aquelles "molèsties" que ocasioni el canvi climàtic.

3. En tercer lloc, els "clima-excèptics". Aquests són recolçats per determinats grups industrials i econòmics. No són gaires però fan molt de soroll perquè tenen molts mitjans a l'abast. Fan servir-se de fets aïllats i puntuals per tal de contradir les tesis que avalen el canvi climàtic. Tenen molta acollida als mitjans de comunicació. Malgrat tot, el consens científic és monolític a favor de l'existència del canvi climàtic.

Després, també ens va dir que sobre un estudi fet als Estats Units d'Amèrica sobre mitjans "seriosos" (?) es va constatar que el 53% dels mateixos donaven el mateix crèdit als clima-excèptics com als que avalen el canvi climàtic. El 35% dels mitjans donaven més crèdit a la comunitat científica i la resta no es definia.



Finalment ens va parlar en Josep Garriga, director de l'Oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya. Ens va fer una mica d'història.

Cap als 70 va començar-se a parlar de la possibilitat d'escalfament global, però cadascú tenia teories pròpies, diferents i no hi havia qui s'hi aclarís. Va ser l'any 1988 quan els polítics, a nivell mundial, demanaren voler ser assessorats per la comunitat científica, creant-se uns grups de treball en aquest sentit. Grups de treballs que actuen en 3 vessants: 1. hi ha canvi realment? 2. com adaptar-nos-hi, si existeix? 3. com legislar si cal fer canvis (vaig entendre això però no n'estic gaire segur).

Va arribar Rio de Janeiro-1992. La comunitat científica pensa que pot haver un canvi al clima, però no pot assegurar-ho. Tan sols tenen un 33% de seguretat en aquesta afirmació. És a dir, hi ha sospites però no es mullen a confirmar-les.

Kioto-1997: alguns països, independentment que es confirmi el canvi climàtic o no, començaran a fer coses. D'altres no, perquè no poden o no volen.

Europa-2002: Ratificació del protocol de Kioto.

Al 2007, en l'última reunió d'aquests grups científics, la pressió pública és massa gran; més de 500 periodistes assisteixen a la trobada i els polítics, ens diu en Garriga, s'hi veuen "pressionats" per l'opinió pública a fer coses.

Ens diu també que a Catalunya ens correspon fer un 15% dels compromisos agafats per Espanya, que pel que fa a instal.lacions fixes, fàbriques,... el tema està bastant bé control.lat (qui es passa en emissions, paga a un altre perquè les redueixi; paga a un altre que podria emetre per tal que no ho faci)

El tema dels cotxes... està pitjor. Aquí, Espanya, haurà de pagar perquè altres països que tenen permís per emetre, deixin de fer-ho, perquè nosaltres no podrem complir la part que ens pertoca.

Hi ha una altra part de les emissions que forçosament hem de reduir i per això està l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que aquest any comença modestament amb un pressupost d'un milió d'euros.

Ens diu que si el canvi hi és, fer alguna cosa en contra pot alleugerir-lo. Que es pensa que un increment global de 2 graus és assumible pel planeta sense gaires desgavells i que aquest llindar ja té els números fets sobre les quantitats que hem d'emetre o deixar de fer-ho.

També ens diu que a Espanya ja ens interessa de començar a prescindir d'energies d'origen fòssil, perquè no en tenim, de petroli.

I també ens donà la idea del principi de precaució:

a) si el canvi existeix podem actuar en contra o no fer-ho. Si ho fem, guanyem, si no, perdem.

b) si el canvi no existeix, podem actuar en contra o no fer-ho. Si ho fem, alguna cosa també guanyarem, si no, ens quedem igual.

Per tant, diu, sempre és millor fer-hi alguna cosa, a més a més que, sembla ser, econòmicament és més barat lluitar contra el canvi climàtic que patir-ne les conseqüències.



Bé, fins aquí el "petit resum", que només pretén de fer d'altaveu del que a la Pedrera va dir-se ahir. Gràcies per la vostra lectura.

giovedì 24 dicembre 2009

Una llama misteriosa - Philip Kerr





  Alemania - Argentina

Un anti-nazi en la Alemania pre-nazi y el mismo anti-nazi en la Argentina cobijadora de criminales de guerra perseguidos. Una historia detectivesca que combina estas dos épocas para tratar de explicarnos algunas supuestas facetas oscuras del primer periodo peronista.

El protagonista, el detective Bernie Gunther, se me aparece algo "sabioncillo", pues parece que le resulta demasiado fácil ser anti-nazi en aquella época, manifestarlo claramente y, no obstante, llegar a formar parte de las SS (en las primeras páginas ya queda dicho esto). Tiene, el autor, la "facilidad" de saber como acabó toda aquella aventura y poder colocar un personaje políticamente correcto que sirva de eje para explicarnos aquella época.

Al parecer, en aquella época, muchos paises debieron sentirse molestos por la derrota nazi; muchos países que no habían escondido sus simpatías hacia sus prácticas e ideologías.

podi-.

domenica 20 dicembre 2009

mercoledì 16 dicembre 2009

El Ter

18 de novembre de 2007



El Ter, sense gaire aigua, entre Sau i Susqueda, l'any de la sequera.

  Aquell novembre només va ploure a Barcelona 3 dies, la meitat de la mitjana dels novembre entre 2002 i 2009. Encara quedarien 6 mesos d'agonitzant sequera.

podi-.

lunedì 14 dicembre 2009

TORNEM D'EXCURSIÓ



  Devíem de ser un grupet d’uns 15 excursionistes que tornàvem a casa després d’una setmana de caminar per muntanyes de ves a saber on. El tren que ens portava casa havia passat per Girona i això volia dir que ja no quedava gaire per arribar a Barcelona, desfer les motxilles, dutxar-se,... o fer qualsevol cosa en l’ordre que cadascú convingués.

  Ja ens quedàvem pocs quilòmetres per entrar a la Ciutat Comtal i, curiosament, el tren anava accelerant-se cada cop més en comptes d’aminorar la seva velocitat. També era curiós de veure que la densitat d’habitatges era cada cop menor, en contra del que calia esperar a l’entrada de la gran urbe. Tot això m’ho anava mirant per la finestreta del tren però sense parar gaire atenció perquè el meu seient era, de fet, de passadís. El dia era d’una intensitat lumínica molt agradable, primaveral semblava.

  I va venir una pujada i en la pujada el tren encara augmentà més la seva velocitat, tant que el meu acompanyant, un altre excursionista, i jo vam mirar-nos mentre pensàvem que semblava que fos un avió enlairant-se més que un tren arribant a la seva estació de final de recorregut.

  A través de la finestra més propera vaig veure passar un rètol en una carretera que deia “Palma” i... ...i després els excursionistes sortien –jo ja era fora- d’un avió estavellat en un descampat herbat amb algun que altre pi aquí i allà. Només sortíem de l’avió els components del grup excursionista, per la porta, que era a tocar de terra. De la resta de passatgers, no en sé res.

  Aleshores vaig dirigir-me a una petita cabana de pedra que hi havia molt propera a tot aquest incident i quan vaig vorejar-la vaig veure que era un petit bar de carretera i hi vaig entrar. Era molt petit, només hi havia lloc per a quatre o cinc persones. Tres tamborets ja estaven ocupats per alguns dels companys de viatge, que havien demanat alguna cosa per prendre. Jo vaig preguntar “¿dónde estamos?”. La cambrera, una dóna més gran que nosaltres, va dir-nos “en la carretera que va a Palma de Mallorca”.

podi-.




martedì 8 dicembre 2009

Ca l'Andreu

17 de febrer de 2008



  Probablement, ca l'Andreu, pujant des del Figaró per la pista de Sant Pere de Vallcàrquera, amb la intenció de fer el Tagamanent, al Montseny.
podi-.

domenica 6 dicembre 2009

l'escala



  ...I vaig trobar-me una escala, una escala de pujar per ella, amb les seves parets, el seu sostre i, és clar, els seus graons. Vaig començar a pujar-la. La distància entre els graons era l'adient per tal que la pujada fos còmoda, podent mantenir el ritme respiratori sense fer cap esforç especial, podent parlar amb un hipotètic company d'escala, si aquest hagués existit.

  Però arribats a una certa alçada, la comoditat en l'ascensió va començar a desaparèixer, entre graó i graó calia aixecar les cames d'una manera que no semblava normal i, d'altra banda, la solidesa del material amb que l'escala era feta també anava a menys. L'escala es desfeia, a cada metre que ascendia per ella l'escala tenia menys forma d'escala, era una barreja entre l'escala que podia haver estat feia anys i la que l'erosió propiciada pel no-manteniment l'havia portat fins els nostres dies.

  Efectivament, va acabar no havent escala, només era pujada entre rocs, sorra i terra. Però vaig continuar pujant; què podia fer-hi? Baixar tot el que havia pujat? No. Allò pujat era allò pujat i no estava contemplat que pogués baixar-se.

  D'altra banda, el pendent cada cop era més acusat, havent de, fins i tot, grimpar més que ascendir caminant.

  ...I de sobte, un replà, amb un petit distribuidor del qual sortien vàries opcions: la ja mal dita escala per la qual pujava, que no millorava en qualitat respecte els últims metres pujats; una escala en condicions òptimes i un passadís.

  El passadís. Quan tingui ganes de tornar a pujar escales, ja les pujaré. En tot cas, això estava clar, no tenia perquè mantenir l'ascensió per l'escala inicial.

podi-.
(un conte és un conte i no té perquè reflectir res personal; simplement un deixar anar el pensament mentres escrius)

lunedì 23 novembre 2009

Viaje "Barcelona-València" - RENFE (Seguridad ciudadana)

ESP

  ...Y entonces apareció alguien que decía tener el mismo asiento de quien ya estaba ocupando uno concreto. Cada cual acredita su derecho a ese espacio mediante sus documentos pertinentes -llámense billetes-.

  Alguien cercano, percatándose del hecho, comenta que su propio asiento ha sido comprado por cuatro pasajeros y que por eso van yendo y viniendo a la cafetería del Talgo en cuestión; para compartir asiento. La cafetería está llena de duplicados, dice.

  El caso es que, a partir de ese momento, ese asiento volvió a ser protagonista de la misma situación en la estación siguiente.

  Entre tanto, pasa alguien por el pasillo diciendole al revisor que qué solución se va a adoptar (otro afectado en otra zona del tren). "Hay varios pasajeros afectados debido a algún error. Lo están consultando..."

  Al rato, otro revisor sugiere a uno de los duplicados que pueden ponerse de acuerdo entre sí y que a quien no viaje sentado se le compensaría económicamente, vía reclamación.

  Todo el mundo mantuvo una actitud calmada y de educación. A medida que algunos pasajeros iban abandonando el tren, los duplicados iban ocupando sus asientos.

  Al regreso, esta situación nos afectó a algunos de mi grupo, yo incluido. No obstante, los responsables del tren nos dieron una rápida solución.

  Pero esto no fue lo peor del viaje. Los viajes no acaban cuando el tren llega a tu ciudad. A veces, pensamos que una vez estamos ya en el metro o en nuestras calles...



  ...es como si hubiéramos entrado en la rutina habitual y el viaje ya hubiese acabado. No obstante, éste no acaba hasta el mismo instante en que entras en casa. Lo que sucedió después de salir de la estación de tren de Barcelona es consecuencia del viaje, consecuencia de llevar el "atuendo" típico de un turista con su mochililla a la espalda:

SEGURIDAD CIUDADANA EN EL OMBLIGO DEL MUNDO
(BARCELONA)

  Vuelvo de Valencia. Barcelona, metro de Jaume I, línea IV, la amarilla. Subo las escaleras mecánicas llevando a mi espalda la mochila que me identifica falsamente como turista. Al final de la escalera mecánica, a quien va delante mío se le cae un mechero. La escalera queda medio colapsada -el afectado se agacha por el mechero y no podemos salir el resto-. Cuando salgo noto que no llevo mi cartera y me giro y le digo a quien iba delante mío "mi cartera. ´¿Dónde está?" "No sé..." Veo que en la plaza, a la salida del metro, están los típicos manguis de siempre del barrio. "Joder... No me hagais esto, que vivo aquí al lado, hombre...". Uno de ellos me devuelve la cartera (sin 30 euros, claro). Gracias, digo (es que devolviéndomela me han evitado papeleos y demás, aunque me han quitado 30 euros...).

  Me advirtieron de que tuviera cuidado en Valencia con estas situaciones. Bueno, pues ocurrió en Barcelona,... Otra parecida, aquí.

podi-.


mercoledì 18 novembre 2009

lunedì 16 novembre 2009

Gorg dels Banyuts


CAT

Del comte Arnau circula una infinitat de llegendes; el mateix personatge podria, fins i tot, no haver existit mai i no ser més que una mena de sac al qual anem ficant històries diverses que no fan més que engrossir el sac.



El Gorg dels Banyuts és un dels indrets on algunes pors es van ficar al sac "Arnau". Es diu que el comte tenia dos servents -uns diuen que en forma de bou, d'altres versions en parlen de dos gats-. Gats o bocs, el cas que és difusa la funció d'aquests: els bocs estarien per tal de vigilar que el comte no fes cap obra bona ni adorés Déu; els gats li farien més aviat de servents, fent-li llum mentres sopava amb dues candeles i tenint cura d'ell.

Diuen que un dia el comte venia per aquests paratges i que un dels gats/bocs -que en tot cas eren germans- li advertí des de la roca del Gall -molt propera al gorg dels Banyuts- que el seguís. Per alguna raó, el comte treiè sa espasa i matà el gat/boc. El germà del qui restà viu s'enfurismà tant que va atacar el comte i se l'enduguè a l'infern a través del gorg.

Algunes llegendes ubiquen aquesta història al pou de Sant Ou (o Sant Hou), pou que duia directament al monestir de Sant Joan de les Abadeses a través de Ribes de Freser (al 1962, una expedició del Centre Excursionista de Catalunya accedí al forat de Sant Hou per tal de confirmar que no hi havia cap passadís que duguès en aquests llocs. ...o potser no el van trobar...)

A les nits, un cavall alat i envoltat en flames amb el comte Arnau es diu que surt tant del forat de Sant Hou com del gorg dels Banyuts.

podi-.
(fonts:
Viquipèdia,
elripolles.com
i un amic que ens ho explicà en viu)

sabato 14 novembre 2009

Vall de Sant Nicolau







La vall de Sant Nicolau, al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

  Era a l'any 2006 -setembre- que pujàvem a l'Aüt i vèiem aquesta perspectiva de l'esmentada vall.

  La primera excursió que definiria que jo faria excursions al futur va ser un anar i tornar a l'estany de Sant Maurici des d'aquesta vall, a l'agost de 1991. 9 hores de caminar, un barret que no em vaig posar en tot el dia i una insolació que es manifestà l'endemà. Un bon gust, malgrat tot.
podi-.

mercoledì 11 novembre 2009

Diario - Hélène Berr



  Te cambia la vida. Te hacen llevar una estrella amarilla en tus vestimentas; eso, te cambia la vida.



"Estos hombres, sin comprenderlo siquiera,
han arrebatado el placer de vivir
a toda Europa".

París - años 1941 a 1944 -

podi-.

martedì 10 novembre 2009

Entre Andorra i el Pallars Sobirà


CAT



  A l'altra banda de la paret -a l'Est-...: Andorra. A l'esquerra de la mateixa -al Nord-, el Port de Cabús. Com es diu aquesta paret? Algú ho sap...?

  El fotògraf es troba al vessant del Pallars Sobirà. Al Nord del fotògraf -esquerra-, la població de Tor.

podi-.

domenica 8 novembre 2009

LA TETERA


CAT




  Un matí qualsevol d'un qualsevol dia festiu: esmorzar a la tetera amb el diari del dia un café amb llet i un croasant.

podi-.

giovedì 5 novembre 2009

L'energia, els espais forestals i el clima

CAT

  Segona xerrada a la que assisteixo a la Pedrera, organitzada per la Caixa de Catalunya, Obra Social dins el cicle de conferències "Canvi climàtic i Energia, propostes per a després de Kyoto". Només em centraré a la intervenció d'en Carles Gràcia, investigador del CREAF i profesor d'ecologia de la Universitat de Barcelona.

  A on es troba "retingut" el carboni al nostre planeta? Principalment a l'aigua; l'aigua és el gran embornal de carboni, el segueix la matèria orgànica al terra i, en menor mesura, l'atmosfera. Pel que fa a l'aigua, no podem confiar que pugui absorbir gaire més i pel que fa als boscos, hi ha bastantes esperances en ells, però no ens enganyem, s'han depositat més esperances de les que realment podem esperar.

EL BOSC COM A EMBORNAL DE CO2

  Els boscos absorbeixen CO2 atmosfèric, produint matèria orgànica amb ell, però també n'emeten, degut a la respiració i descomposició de fulles, fustes,... El balanç entre aquesta absorció i l'emissió natural és una absorció molt minsa. Absorbeixen CO2, sí, però molt poc.

  Als boscos boreals, més freds i amb menys evapotranspiració no hi ha tanta descomposició o aquesta no és tan ràpida com a latituts més meridionals, havent-hi, per tant, una absorció major de CO2. Un aument futur de la temperatura planetària acceleraria els procesos bacterians de descomposició, afeblint-se així la capacitat de retenir CO2, agreujant el problema de la concentració atmosfèrica d'aquest element.

  D'altra banda, els boscos boreals, on tenen retingut la major part de CO2 és a la matèria orgànica que hi ha al terra -la que estaria pendent dels procesos de descomposició- mentres que als boscos tropicals, malgrat ser molt extensos, el terra és molt i molt pobre en matèria orgànica, ja que allò que cau o mor ràpidament es descompon alliberant-se el seu CO2 (els boscos tropicals serien molt dolents per absorbir l'excés de CO2 atmosfèric, ja que estan bastant equilibrats entre absorció i alliberació de CO2)

  De vegades es pensa que la solució a les altes concentracions de CO2 rau en extendre les superfícies forestals, pensant que aquestes són devoradores de CO2 en una mesura que va molt més enllà de la realitat. Els boscos catalans, per exemple, haurien de ser unes 15 vegades més grans per tal d'absorbir tot el CO2 que s'emet a Catalunya (és a dir, n'absorbeixen menys del 7% del CO2 emés).

  A més a més, extendre les superfícies forestals també té un cost ambiental. Fer que els boscos fixin carboni requereix de molta AIGUA. El bosc és un importantíssim competidor per l'aigua. És una qüestió que cal tenir en comptes, si ampliem la superfície forestal, requerirem de quantitats d'aigua que potser no disposem (no és gratuït el fet que els boscos, a Catalunya i a arreu, es concentrin a les zones més humides i siguin més escassos a la "Catalunya Seca").

  El més assenyat pel que fa al problema del canvi climàtic és reduir les emissions de CO2, més que pensar en com reduir el CO2 produït -que també cal fer-ho-. Això, reduir les emissions, vol dir una cosa...: vol dir NO CRÈIXER TANT. Estem disposats, realment, a fer-ho? (quan els desitjos per sortir de la crisis és tornar a incentivar el consum i fer que aquells que fins ara no han estat grans consumidors -la Xina, per exemple-, perdin la por a consumir).

  Això ha estat, en esència, el que jo he captat aquesta tarda.

podi-.

martedì 27 ottobre 2009

Alternativas demostradas: nucleares y renovables



  Hoy, la Caixa de Catalunya, obra social, nos ha ofrecido en la Pedrera una charla dentro del ciclo Canvi climàtic i energia a la Pedrera de Caixa de Catalunya. Los ponentes han sido María Teresa Domínguez, presidenta del "Foro Nuclear", y Reinhard Haas, vicedirector del "Institute of Power Systems and Energy Economics" de la Universidat de Tecnología de Viena.

  Han sido dos exposiciones separadas que aquí presento, pasadas por el filtro de mis propias anotaciones hechas desde la segunda fila del auditorio del edificio de la Pedrera:

  MTD:

  Empieza la intervención con datos sobre el origen de la energía:

  • El 80% del consumo proviene del petróleo y el carbón


  • El 7% de la nuclear


  • El 10,5% de la hidráulica y


  • El 2,5% de la biomasa y renovables.

  Por lo que hace a generación eléctrica...:

  • Petróleo, carbón y gas, el 64%


  • Nuclear, el 17% y


  • El resto, 19%

  Una reflexión: el 20% de la población consume el 80% de los recursos primarios... (ley de Pareto). España no posee recursos propios, posee aún menos que el resto de Europa, sin embargo consumimos mucho, muchísimo.

  Nos dice que la fusión nuclear no estará disponible para la producción de electricidad antes de 2040, como mínimo y que hasta entonces dependeremos de la Energía Nuclear y de las Renovables, ya que de las energías de origen fósil cada vez tendremos que depender menos (contaminación, escasez,...)

  En la actualidad existen en el mundo 436 reactores funcionando, 53 en construcción y entre 400 y 500 en proyecto.

  A continuación nos enumera unos cuantos paises en los cuales se ha decidido aumentar la vida de los reactores o bien se han planteado seguir con moratorias existentes (USA, Bélgica, Holanda, Suiza, Alemania,...) Sobre la "vida" de los reactores, nos comenta que el ampliarla o no "X" años es tan solo un valor artificial, un trámite burocrático que conlleva una revisión del reactor y que deberían renovarse si no presentan desperfectos y tienen un buen estado; cada país establece los períodos de revisión-renovación según criterios diferentes.

  En España existen 8 reactores que producen el 18 por ciento de la electricidad, que evitan emisiones de CO2 y dependencia externa del petróleo. A diferencia de las Energías Renovables -las cuales hacen una buena aportación y deben incrementarse-, la Energía Nuclear es estable en cuanto a su producción (no depende de que haga o no viento, haya o no suficiente agua,...). Como ejemplo nos pone el dato del 17/12/2007, cuando entre las 19 y 20 horas hubo un pico histórico de demanda que fue subsanado por la aportación que hicieron los reactores nucleares (y también las centrales dependientes del carbón), ya que en esa época había pocos recursos hídricos (sequía) y no había situación de vientos.

  En cuanto al coste de la Energía Nuclear, el 50% del mismo corresponde a la inversión inicial de la instalación y el combustible tan solo constituye un 9%. En otras fuentes, la inversión inicial es menor pero el combustible tiene un precio caro y gran variabilidad (petróleo, carbón,...)

  Considera que un óptimo en el futuro sería una proporción igual de Energía Nuclear, energías fósiles y Energías Renovables. Para llegar al 30% de Energía Nuclear habría que mantener las instalaciones actuales y propiciar la construcción de nuevas.

  Los proyectos nucleares, así lo demuestra la propia experiencia en España, producen mucho empleo cualificado y la creación de empresas nacionales.

  Ante una pregunta del público y del propio Reinhard Haas, Mª T. Domínguez nos dice que España posee mucho uranio -combustible nuclear- aunque actualmente le sale más a cuenta adquirirlo del exterior -prácticamente en su totalidad- por cuestiones de economía y también de estrategia de reservas.

  RH:

  Empieza su intervención recordándonos que todos consumimos mucha energía y que lo hacemos SIEMPRE, que tendríamos que valorar la eficiencia que comporta el gasto energético con aquello que nos proporciona, que la tecnología utiliza, en general, poca eficiencia energética.

  Entre 1973 y 2007 se ha triplicado la producción de energía eléctrica mundial.

  Nos dice que el potencial de las Energías Renovables podría llegar a cubrir hasta 16 veces la demanda actual.

  Hasta 2005 predominaba la Energía Hidroeléctrica, entre las Renovables. Para 2050 habrá mucha Energía Eólica y, sobre todo, eólica en el mar. Actualmente, el viento es la fuente más importante (sobre todo en España y Alemania).

  Desde 1997, la Unión Europea ha ido instando a la utilización de Energías Renovables pero en última instancia son cada uno de los paises los que acaban decidiendo sus planes energéticos. Las directivas de la Unión Europea hablan de un 20% de Energías Renovables para 2020. Para 2030 podríamos tener multiplicado por cuatro el potencial de las Energías Renovables.

  De las Energías Renovables, la que requiere mayor inversión es la fotovoltaica mientras que la que menor inversión inicial registra es la eólica. En los últimos años, los costes se han ido reduciendo (entre 1980 y 2000, ya que después han aumentado ligeramente debido a la introducción de nuevas tecnologías).

  La promoción de Energías Renovables en la Unión Europea ha sido un éxito pero compensado o empañado por el aumento del consumo. Si en los próximos 5 años el consumo aumentara desmedidamente habría que apostar también por el uso de Energía Nuclear; así pues, el éxito de las Energías Renovables reside en una disminución del consumo energético.

  También nos dice que el espacio físico que deben de ocupar las instalaciones de Energías Renovables es una limitación importante para su desarrollo (biocombustibles, parques eólicos,...)

  Otro inconveniente que presentan es la producción desigual en el tiempo, debido a la disponibilidad/no disponibilidad de sus fuentes (agua, viento,...), por lo que es importante avanzar las investigaciones en lo referente al almacenamiento de la energía.

  De los dos ponentes, a mi entender, quien mejor se ha explicado ha sido Mª Teresa Domínguez ya que Reinhard Haas se ha basado más en gráficos de evoluciones, pronósticos de producción y datos algo más complejos de "digerir" en una simple charla divulgativa.

podi-.

venerdì 16 ottobre 2009

Hong Kong (II)

CAT



Central Pier - Juny de 2009

Aquí, al Central Pier de l'illa de Hong Kong, arriben transbordadors des de la península. També pot passar-se a l'illa amb metro, però el transbordador és una manera per a no tenir tanta presa i admirar de lluny el conglomerat de gratacels al qual t'estàs apropant.

A l'illa existeixen diferents edificis que són presos com a exemples d'imnovacions arquitectòniques, com ara el que hi ha al centre de la imatge.

podi-.

giovedì 15 ottobre 2009

El Buscón - Francisco de Quevedo



Corría junio de este año que hallabame yo mismo por los madriles y teniendo que ingerir para poder subsistir dimos el grupo que allí hallábamosnos con un pintoresco y, más o menos, económico lugar donde comidas servían y acto seguido se consumían: El Buscón, muy próximo al lugar donde las carreteras españolas comienzan, del mismo modo que así lo hacen o hicieron los más de los años pasados a través de la televisión.

Tanto gustóme el lugar y tan agradecido el estómago quedó que, sabiendo yo que el nombre de dicho establecimiento de un título literario provenía, me comprometí a mí mismo leer dicha obra por ver si el tal renombre alcanzado a lo largo de los siglos le era realmente merecedor.



Pues nombre sí tenía, que cada año en "literatura" me hacían aprender título y autor asociados, quedando en mi mente grabados dichos datos como algo realmente importante en la literatura española.



Pues entre café soleado y café cubierto he ido avanzando en la historia que en ese título asociado a su autor se iba relatando. No dudo yo que para 1626 fuera digno de ser leído, que no digo que sea indigno para 2009, pero quizás para 2009 más oferta pudiera encontrar en consonancia con mis gustos literarios, que sin ser de fácil definición sí los conozco yo, por lo menos lo suficiente como para concluir que llegados a la página 154 de 185 queda ahí mismo finalizada la lectura de las aventuras del pícaro Pablos, de cómo se las hacía venir para administrarse la ración de comida diaria que le era menester, de cómo para poder albergarse a buen cubierto, de cómo... Y todo con la gracia que tiene el poder arreglar cada cosa sin soltar moneda alguna.

Pues vaya,... Y es que me hubiera gustado que me hubiera gustado.

podi-.

mercoledì 14 ottobre 2009

Univers lligat XVIII - Sincronicidades (diecinueve)

Aeropuerto de Barcelona, 19 minutos para las 23h, aproximadamente

  Llego al párquing justamente con 119.999 km. El parcial del cuentakilómetros marca 19,9 km. Llego a la plaça de la nueva T1 y veo que el avión al que espero a las 23:05 ha aterrizado a las 22:46, es decir, 19 minutos antes.

Al día siguiente, en mi trabajo

  Hoy comento con mi compañera la aglomeración de "diecinueves" del día anterior. El siguiente cliente en aparecer con su número de turno... El 19.

  Por motivos diferentes a todo esto, hoy he tenido que pedir un día de fiesta para el próximo lunes; lunes 19.



In 1965 Vietnam seemed like just another foreign war,
but it wasn't.
It was different in many ways, as so were those that did the fighting.
In World War II the average age of the combat soldier was 26...
In Vietnam he was 19.
In inininininin Vietnam he was 19.

Paul Hardcastle, '19'


podi-.

giovedì 8 ottobre 2009

El judici d'en Galileu



Roma, 12 d'abril de 1633



primera comepeixença de Galileu davant el Sant Ofici


Que si no l'havien advertit farà ja uns 17 anys sobre les opinions de Copèrnic, que si va demanar permís per a escriure el llibre Diàlegs sobre els principals sistemes del món, que de què va tot això...

Però,... si precisament contradiu en Copèrnic! Què me'n dieu ara! És clar que vaig ser advertit al seu dia que no difongués la doctrina de Copèrnic i així que no ho he fet; més aviat queda exposat que aquesta no és pas posible...



30 d'abril de 1633

VOSTÈ DEFENSA COPÈRNIC AL SEU LLIBRE!!


Malgrat no voler fer-ho, sembla que sí, que després d'haver llegit la meva pròpia obra amb deteniment, sembla que sí que defensa l'opinió d'en Copèrnic, però en cap cas era la meva intenció en escriure tot això; jo volia fer tot el contrari. Crec, doncs, que ha estat una errada en la comunicació d'idees...

10 de maig de 1633

Creu que el Sol és al centre del món i la Terra té un moviment al seu voltant, annual, i un altre sobre sí mateixa, diari?

En un inici, jo em creia tant a en Tolomeu com a en Copèrnic, però havent-me advertit la Santa Església al seu dia, fa uns 17 anys, que no havia de propagar les idees de Copèrnic per ser contràries a les Sagrades Escriptures, mai l'he defensat ni he propagat les seves idees com a certes...

MENTIDA!! Al seu llibre diu tot el contrari.
No és pas cert! No he dit això mai.


22 de juny de 1633


...heu mantingut la doctrina d'en Copèrnic. Donat que se'ns ha demanat actuar amb suavitat amb vostè, sereu absolt si la rebutgeu publicament, però decretem que el vostre llibre sigui prohibit, que reseu un cop per setmana els set salms penitencials durant tres anys i fareu presó residencial degut als vostres setanta anys i la suavitat que se'ns demana amb vostè... ...i que llegeixi això:

...que donat que he parlat de la falsa doctrina de Copèrnic, abjuro d'aquestes errades i mai més tornaré a plantejar res de semblant, denunciant a qui ho faci... ...I faré tot allò que se'm digui com a penitència.


Se'l condemnà a viure en solitud sense parlar amb ningú durant el temps que el Papa cregués convenient.

podi-.
(tot i això, es mou)



AVUI HA TINGUT LLOC A L'AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA DE SABADELL UNA PETITA REPRESENTACIÓ TEATRAL DEL JUDICI DE GALILEU ARRAN DE LA TRADUCCIÓ DEL LLATÍ AL CATALÀ, PER UN DELS SOCIS DE L'ENTITAT, DE LES ACTES DEL JUDICI.
aquesta ha estat la visió d'en podi

martedì 6 ottobre 2009

Camino del Bisaurín



29 de juliol de 2007



Camí del Bisaurín, des del refugi de Lizara, seguint el GR11.1.

podi-.

domenica 4 ottobre 2009

1984 - Tim Robbins (la obra de teatro)



El libro leído por mí que más me ha gustado (uno de ellos, vaya) y la obra de teatro que menos me ha gustado (la que menos, con diferencia abismal).




Dos actos. El primero, totalmente desestructurado, a base de flashbacks bien logrados en su continente pero con un contenido inconexo, solo comprensible para quienes hemos leído el libro, que continuamente íbamos pensando "ah...! esto es... sí, cuando ocurre esto o aquello". Todas los sucesos que acaecen en esta primera parte están fuera de contexto y no permiten la mínima reflexión sobre el contenido de los mismos, aún habiéndo leído el libro hará cosa de dos semanas, como es el caso. En este acto, Winston, ya detenido por la Policia del Pensamiento, va rememorando los hechos que le han traído aquí; de cómo conoce a Julia, de cómo creía que ella misma era de la Policía del Pensamiento, de cómo participan en los minutos de odio, del incidente con su vecina y los hijos de la misma acerca del desagüe atascado,... todo en flashes de segundos imposibles de digerir si no los conoces previamente.

Podemos leernos un libro por párrafos al azar, no habremos cambiado nada del texto, tan solo el orden y la coherencia del mismo; lo habremos leído íntegramente, si quieres, pero no habremos entendido nada.

Se acaba el primer acto. El grupo mío, inicialmente compuesto de cuatro espectadores, queda reducido a dos (uno de ellos no conocía el texto en que se basaba la obra). Los dos restantes,... es que nos dolían los 38 euros y "la crítica de un periódico dice que la segunda parte mejora...", nos dijo alguien a quien nos encontramos. Veamos las mejoras, pero...



Segundo acto. La trama se desarrolla de forma lineal, tiene una estructura totalmente diferente al primer acto. Se entiende "todo" -si previamente has leído el libro, claro, porque si no es como ver el final de una película: entiendes todo pero no sabes de qué va-. En este segundo acto, O'Brien interroga a Winston con el objetivo de reeducarlo para no que obedezca al Gran Hermano por temor sinó que lo haga por amor.

Los actores, bien; la obra, para mí, no se ve compensada con el segundo acto. Es como si a un ser humano se le destroza la infancia y la adolescencia y se pretende darle una vida adulta llena de lujos, comodidades y atenciones de todo tipo,... ¿es una vida compensada?

Lo mejor para mí...: la música.

Al final, hubieron aplausos -mi compañero teatral decía que no muchos,... no sé-. A mi entender, demasiados aplausos. Ellos, el público aplaudiente, probablemente fueron de los que vieron cinco dedos en la mano de O'Brien (otros, aún vemos cuatro) (¿Se entiende este comentario? ...Es que, al igual que la obra de teatro, hay que haberse leído el libro para entenderlo).

podi-.
(2 + 2 a veces son 5, ...si el Partido así lo desea)

giovedì 1 ottobre 2009

Estambul






Ha sido hoy, esperando en el aeropuerto a alguien que precisamente venía desde Estambul, que he acabado de leer esta guía turística, la cual me ha hecho ver que con los tres días efectivos que pienso estarme de aquí a unas semanas no tendré ni para empezar.

¡Qué ilusión!

podi-.

mercoledì 30 settembre 2009

desatarse los cordones de los zapatos sin hacerse un nudo



Tenemos unos zapatos atados... Nos los queremos quitar y para ello hemos de desatar el lazo. Habitualmente tenemos dos lazadas visibles y dos puntas de cordón también visibles.

Normalmente, lo que hago es tirar de una de las puntas haciendo que una de las lazadas vaya reduciéndose hasta desaparecer y quedar todo el "atado" suelto. No obstante, este proceso no siempre da con el resultado previsto. Solo una de las puntas encierra el éxito; si tiramos de la punta que no corresponde, se nos produce un nudo para el cual no siempre tenemos la habilidad y destreza necesaria. La posibilidad de éxito/fracaso es del 50 por ciento.

Ahora bien, existe un truquillo... Si en vez de tirar de una de las puntas del cordón lo hacemos de una de las lazadas, veremos que no siempre ocurre lo mismo: a veces, tirar de la lazada no produce nada, tan solo notamos que el conjunto se tensiona. Entonces, si tiramos de la otra lazada, veremos que una de las puntas se acorta al tiempo que vamos haciendo más grande la lazada de la cual tiramos. En ese momento dejamos la lazada y cogemos esa punta que se acortaba y tiramos de ella: los cordones se desatarán con éxito SIEMPRE sin posibilidad de anudarse.

podi-.(Aún sabiendo esto, a veces existe la tendencia de tirar de una de las puntas al azar y... ¡nudo!)

lunedì 28 settembre 2009

Punta Alta (3013 m.)



És el segon cop que faig aquesta excursió. El primer cop, al setembre de 2000, em portaven. Ara, 9 anys després, la repeteixo amb uns amics.

El primer dia és d'arribar al refugi Ventosa i Calvell, del CEC. La pujada ja ens és prou coneguda. Arribem a migdia i decidim de dinar a les portes del refugi. La temperatura és força agradable.



Havent dinat fem un recorregut pels estanys de Travesani, Monges i Mangades, amb una primera intenció d'arribar-nos al Tuc de Monges, encara que després veiem que el temps se'ns tira a sobre i tot queda en recorregut pels estanys.

I és que el sopar al refugi és a les 19 hores. ...Sopa d'all, llenties i butifarra amb pebrots. De postres, ...no em recordo però estava ben bo. Igual a dir de l'esmorzar, café amb llet "de llitre", embutit, formatges, pa torrat, mantega, melmelada, cereals,... Sempre que he estat en aquest refugi, el tema gastronòmic ha estat més que correcte.

Un cop agafades les energies comencem el camí a la Punta Alta, baixant una mica en principi fins els estanys de Colieto fins arribar al moment en que encetem plenament l'ascensió, passant primer per l'estany de la Roca -moment en el qual ens assabentem que uns dels nostres integrants de l'expedició recula per considerar-se en baixa forma, cosa que a tots va saber-nos greu-.

A partir d'aquí, el corriol si fa no fa herbat pel qual pujaven passa a ser més aviat de pedres. Comencem a veure clapetes de neu aquí i allà. La pujada també es fa més dureta. Arribem al coll Arenós. Aquí marxem cap al Sud pujant per una canal força costeruda i plena de neu dura però agradable de trepitjar.

Al cim, la vista és magnífica. Enlloc que miris, muntanyes, estanys,... Ens estem poquet, perquè fa fred, és núvol,... i volem anar al Pic de Comalesbienes, de 2993 metres. Hi anem crestejant i un cop allí, el fred no és tant i ens quedem una estoneta més.



Del mateix cim surt un corriol que baixarà fins els estanys de Comalesbienes. Quan estem abaix, comença a caure una plugeta barrejada amb calamarsa que ens impideix de dinar quan i on ens hagués agradat, però que no resulta gaire emprenyadora, tret que al cap d'una estona, algunes roques comencen a presentar característiques relliscoses.

La baixada, forta fins la presa de Cavallers, la fem per un corriol bastant descompost i pendent. Arribats als cotxes, i ja sense pluja, dinem una mica i marxem al Puente de Montañana a prendre cafés i comprar unes excel·lents coques.

podi-.

giovedì 24 settembre 2009

"La olla de Bulnes"



8 d'agost de 2008



Vista sobre la zona del Naranjo de Bulnes, desde la Torre de la Párdida.


podi-.

venerdì 18 settembre 2009

Univers lligat XVI - Sincronicidades



L'UNIVERS LLIGAT de vegades sembla DESLLIGAT, i en aquesta deslligadura rau també part del seu lligam...
Hi havia una porta que no tancava bé; quedava mig oberta degut a que una frontissa havia començat a fallar. I quan una frontissa d'un moble falla... Ja fa anys que no intento anar a comprar-ne una altra d'igual. Total, per a sentir allò de "...buff. Això,... cada fabricant utilitza el seu model particular i no acostumen a haver-ne dues iguals. No en trobaràs enlloc!!".

I és veritat, no acostumen a trobar-se'n enlloc. Un nyap per a sortir del pas pot consistir en col·locar un petit imant a una de les vores interiors de la porta en qüestió. L'imant acostuma a anar al moble pròpiament dit i un petit ferret a la porta. Quan tanquem aquesta, ferro i imant es toquen i resten atrets de tal forma que la inèrcia que la porta tindria per obrir-se degut a la malmesa frontissa queda contrarestada i la porta roman tancada.

Feia més d'un any havia intentat practicar aquesta solució en una altra porta, no d'un moble, sinò una porta. Vaig comprar els imants i finalment vaig acabar adoptant una altra solució: vaig acabar introduint una petita balda. Per tant, avui, només em calia recuperar els imants no usats en aquella ocasió.

Ha estat una feina inútil, intentar recuperar-los. No han aparegut enlloc que podien estar, com ara caixes d'eines, un calaix d'andròmines,... Al final n'he comprat un altre a la ferreteria del barri.

Havent sopat, l'he posat fàcilment i m'ha sobrat una peça (havia de sobrar; ara no bé al cas el perquè). Quan he anat a desar la peça sobrant a la capsa d'eines... FLAASSHH; allà, ben posadet i ben visible, es trobava l'imant que m'he passat una bona estona intentant trobar. Era al lloc on vaig mirar diverses vegades...!!!

És un problema d'atenció mental al moment d'intentar fer la troballa...? És el nostre entorn que té els seus propis plans sobre què farem o deixarem de fer indenpendentment de la nostra pròpia iniciativa...?
L'univers lligat...

podi-.

La Seu Vella - Lleida

CAT

Seo de Lleida - Epifania i requesens



També coneguda per Castell de Lleida.

Exterior de la capella de l'Epifania i els Requesens (s. XIV)

podi-.

giovedì 10 settembre 2009

GATADES - MODI GATTESCHI


CAT-IT-ESP-EN




Mezcla en varios idiomas de refranes y dichos gatunos.
Barreja mulitilingüe de gatades o frases fetes amb gats.
Tutti  i modi di dire che riguardano i gatti in parecchie lingue.
  1. Hay gato encerrado.
  2. Tanto va la gatta al lardo che ci lascia lo zampino.
  3. Qui no té feina, el gat pentina.
  4. Huele a gato encerrado.
  5. Llevarse el gato al agua.
  6. Lavarsi come i gatti.
  7. Hacerse el lavado del gato
  8. Aquí hay gato.
  9. Buscar tres pies al gato.
  10. Siete vidas tiene el gato.
  11. Ser una gata.
  12. Gato escaldado huye del agua.
  13. La gatta frettolosa fa i gattini ciechi.
  14. Gato con guantes no caza ratones.
  15. Jugar al gato y al ratón
  16. Insegnare ai gatti a rampicare.
  17. Essere una gatta morta.
  18. Fare come la gatta di Massimo.
  19. Comprare la gatta nel sacco.
  20. Let the cat out of the bag (treu el gat de la bossa = descubrir el pastel).
  21. Having kittens (tenir gatets = passar un ensurt).
  22. There is no room to swing a cat (no hi cap ni un gat = ple de gom a gom).
  23. Quan el gat és fora, les rates ballen.
  24. Quando la gatta non c'è, i topi ballano.
  25. Avere una gatta da pelare
  26. Dar gato por liebre.
  27. Defenderse como gato panza arriba.
  28. Prima lusingare e poi graffiare, è arte dei gatti.
  29. Ponerle el cascabel al gato.
  30. Por un gato que maté me llamaron matagatos (no era amb gossos, això?)
  31. Tener más vidas que un gato.
  32. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou.
  33. El gato tiene 7 vidas y las vive todas igual y tú tienes 1 vida y la puedes vivir de 7 maneras diferentes.
  34. Avere sette vite come i gatti.
  35. Ésser una gata maula.
  36. Aquí hi ha gat.
  37. Qui posarà l'esquella al gat?
  38. It's raining cats and dogs (està plovent gossos i gats = plou a bots i barrals).
  39. Attacare il campanello ai colli dei gatti.
  40. Essere quattro gatti.
  41. Ser cuatro gatos.
  42. Gatto scaldato ha paura dell'acqua fretta.
  43. Me pareció ver un lindo gatito.
  44. Caer de pie, como los gatos.
  45. Gato negro, mala suerte.
  46. Gat vell, ratolins joves.
  47. Giocare come il gatto col topo
En coneixeu més...? digueu-nos-les!!
Ne sapete di più? diceteceli!
¿Sabeis más...? ¡Decídnoslas!
Do you knew more...? Tell us!
podi-.

martedì 8 settembre 2009

Xemeneia del Canigó

CAT

18 de juny de 2006

Cim del Canigó, ascensió per la xemeneia

Una parella que puja per la Xemeneia cap al Canigó. Porten un feix de llenya que deixaran al cim perquè la setmana vinent seria Sant Joan (la flama del Canigó...)

La Xemeneia té uns 80 metres; cal grimpar una mica però sense gaire dificultat. Els últims metres són bastants derets però amb precaució es passa sense problemes (si s'està acostumat a fer muntanya). Cal anar amb comptes de no fer caure pedres. A l'hivern, cal piolet, grampons i corda.

podi-.

domenica 6 settembre 2009

Hangzhou - Templo budista de Lingyin (China)

6 de junio de 2009




Grupo de turistas tailandeses tocando la campana.
Templo budista de Lingyin, en Hangzhou.
podi-.

lunedì 31 agosto 2009

El Muntanyó

CAT

Ahir vam fer el Muntanyó (2779 m) del des refugi de la Colomina (2415 m).



Vam sortir als volts de les 7:30 camí de la collada de la Mainera (2722 m), a través de l'estany de Frescau i estany de Mar. En arribar, aproximadament, a la meitat d'aquest últim va ser que enfilàrem pràcticament en línia recta a la collada de la Mainera, per un terreny bàsicament fet de tartera de blocs.

Un cop al coll, el paisatge canvià radicalment. Enrere teníem el circ de la Colomina, un paisatge una mica abrupte, amb estanys, això sí, i pedra gris mostrant la seva força. Endavant hi havia els estanys de Mainera (xic, gran,...) i un panorama molt i molt verdós. Aquí vam baixar, fins el gran clot de la Mainera i, posteriorment, al clot de lo Ribell (2360 m), lloc on vam dirigir-nos cap al coll del Muntanyó, en costeruda pujada una vegada havíem passat l'estany Gran.

Una vegada arribats a la cresta, fer el Muntanyó va ser un moment (un moment llarguet, però un moment).

Allí vam instal·lar un menjador de luxe, amb les vistes dels estanys que voregen el refugi del CEC de Josep Maria Blanch. Més de 6 o 7 estanys, alguns immensos, d'altres no tant.

  Després de dinar calia tornar, evidentment. La baixada del Muntanyó, força més sencilla que la pujada. En comptes de tornar pel mateix lloc, un cop al clot de lo Ribet, vam començar a ascendir fins la collada de la coma d'Espòs (2636 m) a través d'un terreny on el corriol només figurava al mapa d'Alpina però que no tenia complicació per ser bastant glevat. A la nostra esquerra, amb una tonalitat fosquísima, la cresta encapçalada pel cap de la Solana del Tro (2809 m).


  Al coll, un altre cop vam canviar de paisatge. Se'ns obrí a la vista la vall Fosca, l'encapçalament de la mateixa, vaja, tenint, molt avall nostre, l'estany Gento (2140 m), lloc on aniríem a través d'una baixada totalment glevada i verda.

  Abans d'arribar a l'estany vam reomplir les cantimplores a la font Blanca (2400 m).

  Des de l'estany, agafaríem les vies de l'antiga vagoneta per arribar a través dels seus túnels a la font on ens desviaríem per tal de baixar fins l'estany de Sallente (uns 1800 m). L'arribada es produí passades les 17 hores.




17,7 km, 6h17 en moviment, 3h41 aturats i una velocitat mitjana de 2,8 km/h. Desnivell aproximat...: +965 m i -1500 m.

Una bona excursió!

podi-.


venerdì 28 agosto 2009

diables

                                                                                  





Allò que no han aconseguit els inquisidors eclesiàstics, ho aconseguirà la Unió Europea...?
...llibertat versus presència de l'Estat a tot allò on se pot ser presenciable...
podi-.
(diables a Horta)

giovedì 27 agosto 2009

Univers lligat XV - Sincronicidades



Tornant de fer el Canigó, un cop a dins el cotxe, duia jo l'aire condicionat "a tope" -com sempre, d'altra banda-.
Un dels passatgers del darrera em demanà que, si us plau, si el podia abaixar, petició a la qual vaig accedir d'una manera enganyosa passant de tres velocitats de ventilador a la primera velocitat però no tocant per a res la temperatura de l'aire en sí mateixa.

Immediatament vaig pensar "no és pas això el que m'està demanant però de moment ho deixarem així". Al cap d'un minut vaig veure que l'aire que sortia pel conducte era calent. S'havia espatllat la bomba de l'aire condicionat. Immediatament, també, vaig pensar "això és per haver actuat de mala fé a consciència".

  • Un malefi del peticionari fredolic del darrera en veure que la seva petició era menyspreada...?

  • Un càstig per la meva pretesa enganyifa...?

  • Podria ser que allò que governa els esdeveniments del món decidís que l'aire havia d'espatllar-se i com a escorrialles d'aquesta acció deixés aquestes flocadures lliures (la demanda d'abaixar-lo i el no fer-ne cas) manegant als seus protagonistes de manera inconscient per a ells...?
  • Una intuició, per part del fredolic del darrera, que alguna cosa passaria amb l'aire i per això va demanar que alguna cosa fes amb l'aire...? (abaixar-lo, per exemple).
  • Una simple casualitat...?
L'avaria va costar un pastón, un autèntic pastón.

podi-.

mercoledì 26 agosto 2009

Ibón N. de Anayet



2 de agosto de 2006





Ibón N. de Anayet, seco -GR11, de Sallent de Gállego a Candanchú

Un grupo del CEC seguía con su travesía de "de la Mediterrània a l'Atlàntic". Minutos después, coincidiríamos con otro grupo del CEC que se encontraba haciendo campamentos por la zona.

Desde aquí había una espectacular vista del Midi d'Ossau.

podi-.

sabato 22 agosto 2009

Sant Miquel de Barretons

9 de novembre de 2008




La tardor, la millor època per a visitar el Montseny, al meu entendre.
podi-.

giovedì 20 agosto 2009

Univers lligat XIV - Sincronicidades (cuando se funden las bombillas)

ESP


Estoy durmiendo. Estoy durmiendo y me despierto y, al despertarme, lo primero que hago es lo que hago siempre que me despierto: enciendo la lamparilla que hay encima de mi cama. La enciendo y... ¡Plafff! ¡Se fundió la bombilla! Bueno, son cosas que pasan.
...Y de repente me despierto. Es decir, todo el anterior párrafo había sido un sueño.

Me despierto, ahora de verdad, ya digo. Y hago lo de siempre, claro: enciendo la luz, que sí que se enciende, me levanto y me dirijo al lavabo. Enciendo la luz del lavabo y... ¡Plafff! Bombilla fundida; y ahora no es ningún sueño, ahora es bombilla fundida de verdad.
Me quedé flasheado, y no por exceso de luz, precisamente.
podi-.

lunedì 10 agosto 2009

Vaig creue que el meu pare era Déu - Paul Auster


CAT





Un llibre que en sí mateix, més que llibre, és ràdio. Més de vuit-centes històries que els oidors de la National Public Radio (NPC) van enviar per tal que en Paul Auster les expandís per les ones radiofòniques.

Vuit-centes històries que tenen molt a veure amb allò que jo anomeno "univers lligat", de les quals tan sols una fa referència a la ràdio (perquè n'hauria d'haver cap que n'hi fes?).

La ràdio, efímera de per sí, es converteix d'aquesta manera en alguna cosa més permanent. La ràdio americana, en aquest cas, que ha arribat fins a Barcelona no pas per ones ni tampoc per l'internet, sinò a través d'un llibre.







podi-.