slideshow

sabato 4 marzo 2006

històries catedralícies



Avui, havent dinat i aprofitant una ullada del meu amic el Sol, m'ha vingut de gust anar al Pla de la Seu (la plaça de la catedral, per entendre'ns) a llegir un tros més de "la llave maestra" mentre em tocaria el bon sol-solet.
.
Allí estava tirat, en les escales que connecten la part baixa de la plaça amb la part alta, encarat al Sol, com altra gent que també hi havia per allà, llegint-me ja la part final del meu llibre, que dia rere dia em transporta als misteris ocults que la ciutat d'Antigua (Toledo) amaga al seu subsòl.
.
Davant meu tenia una parella jove, a l'esquerra, i en un nivell superior al meu, una dona que crec que també llegia i a la dreta, més avall que jo, una noia amb un abric-plumó vermell i un gos lligat, a la que per més que mirava jo de tant en tant, no aconseguia fer-la desconcentrar del seu esguard a l'infinit.De cop ha aparegut algú a la part baixa de la plaça que portava una mena de piano portàtil (no em sé ben bé el nom dels instruments musicals però piano és el que més s'assembla en aquest cas).
.
Al mateix temps, una noia vestida d'índia americana es col.loca davant de la parella que tenia al davant, que també prenia el Sol, i els explica que està en el seu comiat de soltera i que les seves amigues l'estan fent passar per una sèrie de proves i que aquesta consisteix en demanar en algú que es deixi dibuixar i que li paguin pel seu dibuix ni que sigui un cèntim. Tot això estava sent filmat per les seves amigues. Després d'insistir-los una mica els nois es deixen dibuixar. Això ja va desconcentrar a la noia de vermell, que va parar atenció en la situació.
.
Estava a punt de marxar ja, perquè el cel s'estava començant a entelar i ja portava una mitja horeta allí quan veig que el piano ja té més músics al seu voltant i que comencen a tocar a ritme de jazz. Es tracta d'un grupet que habitualment està pel gòtic (hi ha un piano, un banjo, alguna trompeta, saxos...) i que haig de dir que és dels pocs grups de "música al carrer" que no miro malament (ho sento, Montse, però normalment no m'agraden els músics al carrer).
.
Aquest grupet toca música ben pròpia de Nova Orleans. El banjo, a més a més, també canta (a més de posar cares divertides mentre toca). I mentre toquen, un senyor gran va fent uns passets a ritme de jazz amb molta precissió i gràcia. Al principi de trobar-me'ls pel barri gòtic pensava que era un espontani del públic, que es movia al ritme de la música, però ara ja sé que sempre va amb ells. De fons també se sentien els arbres, que anaven dient la seva, inspirats pel vent. Parlaven d'aquella manera que ho fan quan s'està gestant una tempesta estival i, si bé no està plovent a Barcelona, si que ho està fent a comarques lleidatanes.
.
Bé; doncs ràpidament el grupet de música es va fer amb un grupet de públic; públic que va deixar en una absoluta soledat a un Quixot-estàtua-humana que hi havia en una altra banda de la plaça (si porta barret de barber i llança, deu ser un Quixot, no?). D'entre el públic, un parell de dones d'entre 30 i 40 anys (és que faig malament les edats dels demés; sempre els poso de més i acabo veient que no l'endevino mai) comencen a ballar. A més de l'home gran que es movia a ritme de música jazzera, també hi havia una dona gran que duia un abric i sabatilles que anava parant el platet al temps que suggeria al públic que compressin un CD dels que tocaven i del qual feia bona publicitat el cantant entre tema i tema. Aquesta dona també duia el seu ritmet de peus; sí, sí......
.
I de cop, apareix una parella de "la Urbana", que es queda mirant el grup des del públic. Se separen una mica i un d'ells, el més gran, parla per un walkie... deixa de parlar, mira al grup de música... i el més jove dels urbans fa un copet al braç del més gran i l'anima a continuar caminant, allunyant-se del grup de jazz (potser no tenien cap motiu legal per fer res vers el grup o potser no van voler). Buf... perquè ja pensava que s'acostarien al grup dient allò de "sabem que serem impopulars però..." i que tallarien el bon rotllo. Bé... minuts després ja és totalment núvol i haig d'abaixar-me les mànigues de la camisa perquè l'airet comença a robar-me l'escalforeta que la meva pell havia acumulat pel sol. Aprofito que el grupet està fent un descans per aixecar el camp i venir cap a casa. Avui he fet de turista a la meva ciutat, la meva Barcelona, que aquest matí s'intuïa que quedaria tot el dia d'un blau intens i que finalment ha quedat coberta pels núvols.
.
Visqui on visqui, Barcelona sempre serà el meu Big Bang d'espai i temps personal. Als que hagueu arribat fins aquí, gràcies per "escoltar-me".
.
podi-.